ADÉU 2014: (FUTBOL FEMENÍ)

En futbol femení assistim a la pitjor temporada des que en 2001 es creà la Superlliga Femenina. L’any començà de la pitjor manera perdent en casa davant l’Alcaine. Tot i el triomf en un dramàtic encontre davant el Levante Las Planas, la derrota a Nazaret, posà punt i final a la provisional “etapa Titi” al front del femení, sent  José Antonio Montes qui  es va fer càrrec de l’equip.

Amb el tècnic de Sentmenat, tot i el seu debut amb derrota davant l’Athletic (1-2) i l’ampla derrota en el derbi (4-0) l’equip acabà de sortir de la part baixa de la classificació allunyant-se del descens (gran triomf davant l’Atm. Madrid 2-1 Sporting Huelva 3-1 i Sevilla 0-1). Però la irregularitat de l’equip quedà ven palesa quan abans d’aquestes victòries llençà a les escombraries en els darrers minuts un triomf gairebé a la butxaca al Ruíz Casado, o quan més a prop estigué per donar el salt que el catapultés a posicions de Copa, les dures golejades patides davant el Collerense (1-3) i Real Sociedad (3-0) al marge de l’empat (2-2) davant el Granada a la Dani Jarque, resultats aquests que allunyaren qualsevol altre esperança que l’objectiu mínim de la permanència.

Finalment l’equip assolí un 11è lloc sobre 16 equips participants, amb només 8 partits guanyats, 8 empatats i 14 derrotes. 37 gols a favor per 51 en contra. El Futbol femení havia tocat fons a Can Perico després de temporades d’hegemonia a Catalunya i de ser sempre un dels dos o tres millors a tot l’estat. Havia quedat a 47 punts !!! del campió.  La baixada constant del pressupost, i el poc encert en la gestió des de l’arribada d’Albert Garrofé al càrrec, han sigut una constant que han dut al futbol femení al seu nivell històric més baix, i sempre – malgrat ser negada públicament un i altre cop pel propi President – amb l’espasa de Damocles de la seva hipotètica desaparició rondant en el tèrbol ambient. El cert és que tampoc dins la massa social espanyolista hi desperta massa interès donant-li l’esquena una i altre vegada a nivell general a l’hora de treure’s els socis el carnet del femení, carnets que no es superen en gaire més d’un  parell o tres de centenars.   

La nova temporada s’inicià amb la primera decisió, ja prou qüestionada en si mateixa; la renovació del tècnic que fracassà en el seu objectiu de classificar l’equip per la Copa de la Reina, per encapçalar un nou projecte. Amb fitxatges que es venen a l’afició com il·lusionants i engrescadors (la golejadora del Granada Rivi, la golejadora d’un dels grups de Segona, Lombi, Kenti que tornava a “travessar la diagonal” aquest cop en l’altre sentit, la retirada de l’Atlétic de Madrid, Troyano), així  com altres fitxatges de menys cartell com Inés (descendit Levante Las Planas), Maria Estella (Sant Gabriel), Estivi (també del descendit Granada), o la veterana meta Irina (Lloret de Preferent).

Cal esmentar – el que no s’acostumà a fer des dels altaveus del club – que l’equip malgrat alguns bons fitxatges efectuats, havia vist com jugadores de la talla de Débora, Mapi passaven a engrandir encara més a l’Atlético de Madrid, sense comptar la no renovació del contracte de Sonia –autèntic líder per veterania dins l’equip i  a nivell d’afició – i de les portugueses (Jamila i Neto) tot i que aquestes dues darreres, no van donar el rendiment esperat tot i ser consagrades internacionals.

Amb aquest planter, el Femení “A” espanyolista no va pogué revalidar el títol de campió de Catalunya caient golejat en la final (4-0) davant un Barcelona que jugà tot el segon temps pràcticament caminant... En l’inici del campionat de lliga, patacada a les primeres de canvi davant un Valencia Féminas que es passejà en la Dani Jarque aconseguint un 0-5 d’escàndol i llençant per terra totes les il·lusions que des del Consell s’havia venut de que aquesta temporada si que l’equip tornaria a estar en els llocs de dalt de la taula.

No tingué fortuna l’equip en quant a les lesions. Primer caigué Bárbara, fractura de clavícula, després Rivi unes setmanes per fractura facial, i finalment la mateixa golejadora andalusa es trencà definitivament el passat novembre patint una greu lesió. 

L’equip romangué 10 encontres sense perdre, però obtenint molts empats que no el permeteren connectar amb els sis primers classificats en cap moment. Els bons empats a Vallecas, o a la Dani Jarque davant un Ahtletic que fins les hores no havia cedit cap punt, es contraposaven a resultats il·lògics com l’empat “in extremis” a dos a Sevilla davant el cuer, o que s’escapessin punts a la Ciutat Esportiva davant Real Sociedad i Alcaine estan aquests equips molt més avall a la classificació. La ratxa s’acabà de molt dolenta manera, sucumbint a Albacete davant un ascendit i mostrant la penosa irregularitat de l’equip. El triomf de prestigi davant el Llevant, i la lògica derrota a Madrid davant l’Atlético, deixaven a l’equip 8è, a 15 punts del lider, i amb tres d’avantatge sobre el 9è. El Club decideix donar-li una tercera oportunitat a Sandra Vilanova qui s’incorporarà a l’equip després d’any i mig retirada.     

En futbol base femení, la millor nota se l’endugué el filial de “Titi” que per segon cop a la seva història fou campió de Nacional. El Femení “C” va revalidar el subcampionat a Preferent, mentre que el Juvenil – Cadet aconseguia finalitzar quart i ficar el cap als campionats de Catalunya, caient a les semifinals.

Obtenia el títol de lliga el Cadet de f-7 (per tercera temporada consecutiva faria doblet l’Espanyol en aquesta categoria a les ordres d’Ariadna), mentre que els infantils femenins finalitzarien en segon i tercer lloc a la classificació.  Les més petites aconseguirien el tercer títol de lliga en futbol base femení de la temporada.

En quant al Campionat de Catalunya a San Feliu de Llobregat, els dos participants (Cadet-Infantil i l’Aleví-Benjamí-Prebenjamí) acabaria guanyant les seves respectives finals, aconseguirien arrodonir la temporada fent doblet i coronant-se com a campiones de Catalunya.  En el cas de les cadets, encara s’adjudicarien el complementari i per tant assolirien el tercer títol oficial de la temporada.

En quant a la nova temporada, reestructuració en els equips de futbol base femení. Desapareixia el Femení “C“ de Preferent, i el Cadet-Infantil en una categoria en la que no tenia rival. Es creà un segon juvenil (disputant el campionat de Segona) i un tercer Infantil (“C”, també a segona).

Les coses disten bastant en quant al filial a nivell de resultats dels darrers exercicis, en veure com durant bona part del campionat no ha pogut comptat amb diverses jugadores al primer equip, finalitzant l’any en cinquena posició. Quarta posició pel Juvenil “A” i tercera pel “B”, mentre que els infantils de 1a, ocupen un tercer i segon lloc  a la classificació, respectivament. El Infantil “C” és l’únic en tot el futbol femení que encapçala la classificació del seu corresponent campionat, mentre que les més petites son terceres a la taula en una complicada temporada.