ADÉU 2014 !!!. (PRIMER EQUIP).

 Un any més,  (i van ja...) caracteritzat per l’austeritat pressupostària que viu l’entitat en un context encara de crisi generalitzada a la societat espanyola de la que el futbol no en és aliena després de molts anys de tirar de beta, ajornar el pagaments d’impostos, llençar els pocs diners en fitxatges improductius... Una austeritat que marca tots els capítols d’aquest serial que torna a ser la història del nostre club en els darrers 365 dies, i el que és pitjor sense cap solució a la vista pel futur més proper.

La marxa del primer equip en aquest 2014 que s’esgota ja en les seves darreres hores, s’ha ajustat als mateixos patrons de les darreres temporades. Sensació de bona part de l’espanyolisme de que l’equip pot oferir més a tenor de la seva qualitat  - que mullant-me en la qüestió, no n’estic pas d’acord – i un desistiment a continuar la lluita un cop s’assoleix la permanència matemàtica, inclòs quan les comptes son equivocades (aquí si que n’estic d’acord)...

La darrera mitja temporada del mexicà Aguirre vingué marcada per la polèmica. Bona part de la grada, del consell i sobre tot d’alguns mitjans de comunicació que escalfaren radicalment l’ambient en contra del mexicà, s’allunyaren de manera clara i concisa del que suposava segons la seva opinió,  pobre joc de l’equip, que això si a nivell de resultats no donava patiments a la parròquia espanyolista.    

L’any no comença bé amb dues derrotes (Pamplona i a l’estadi davant RMAD), però l’equip reacciona guanyant al Celta i puntuant en Valencia. La derrota al Villamarín dona pas a dos victòries (Granada i a la nova Catedral) però l’equip torna a punxar en el moment en que s’acosta a les places d’honor (igualat a punts amb el setè), caient  a casa davant el Villarreal.  Després de varis resultats més o menys lògics, l’equip no guanya al Levante a l’estadi i tot i que el seu bon triomf a Málaga el deixa vuitè a la classificació a manca de 8 jornades, els vuit punts de diferència per obtenir el bitllet a Europa fa que l’equip es deixi anar un cop més. Un vergonyós punt en sis jornades (amb la derrota mínima en el derbi a l’estadi entre mig), situa a l’equip a un pas de l’abisme.

Algú no va aprovà matemàtiques al “cole”, i juntament amb resultats sorprenents que sempre tenen lloc als finals de lliga, fan que l’equip en contra de tots els càlculs fets, no estigués salvat matemàticament al faltar-li un miserable punt. L’equip es beneficiaria d’un altre tampoc gaire llest en quant a càlculs matemàtics, l’Osasuna de José Luis Mendilibar, doncs el seu tècnic considera que l’empat li val i naturalment Aguirre no seria qui li portés la contraria. Naturalment, l’equip es salva, i acaba caient en la darrer jornada a Madrid... Faltaria més que els nostres jugadors s’esforcessin en un partit que no es jugaven ja res.... Als navarresos en canvi, les comptes del seu tècnic no li acaben sortint i acaba perdent la categoria.

A la Copa del Rei l’equip compleix i després de deixar fora a dos segones com son Real Jaén i AD Alcorcón, cau dignament davant el Real Madrid a quarts competint al màxim davant el monstre blanc amb dues mínimes derrotes a un gol.

Però el que de veritat sentència definitivament a Aguirre és aquest 2/24. Aquests dos punts en 8 encontres que es tornen a fer insofribles i inacceptables; aquest cop sense cap excusa doncs l’equip s’havia dosificat bé, sense patiments ni angunies i no venia d’exprimir-se al màxim com en l’anterior exercici en una segona volta de champions per salvar el coll. Plovia altre cop sobre mullat... Flores, Valverde, Aguirre... que dimonis li passa a aquest club que quan l’equip es salva, els seus jugadors ja pensen que han complert l’expedient i no tenen la mínima dignitat de seguir lluitant arribin o arribin, que per altre part, tampoc ningú els hi exigirà mai quimeres impossibles.

Després de confessar el Director Esportiu que tenia en llista més de cinquanta tècnics, finalment la impossibilitat real (per pressupost, exigència de fitxatges, o ofertes més sucoses d’altres rivals) d’alguns tècnics que encapçalaven aquests propòsits de Perarnau, i veient també el pobre cartell d’alguns altres, es decideix amb el vist i plau del Consell tirà per mig i anomenar a Sergio González que coneix la idiosincràsia de l’entitat, ha fet una bona segona volta al “B” (pràcticament igual que la va fer en quant a punts l’anterior tècnic Manolo Márquez quan rellevà a Longhi en la banqueta del filial), i que s’espera d’ell encapçali un projecte de futur de pedrera i també que el seu futbol sigui una mica més polit en quant a vistositat en el joc.  Queda el dubte de si al màxim accionista la idea aquesta li va fer el pes o no... A les virtuts de Sergio cal oposar també els defectes, en aquest cas la inexperiència tant d’ell com del seu segon Diego Ribera. 

Amb un planter del que causen baixa Capdevila, Simao, Thievy, els cedits Sidnei, Pizzi, Torje, i Jhon Córdoba, arriba com a estrella Felipe Caicedo del que el seu estat baix de forma per manca de forta competició d’elit en les lligues on jugava i una fascitis plantar, deixen a hores d’ara moltes dubtes sobre el seu rendiment.  Completen la llista d’altes, Álvaro i Montañés del Zaragoza, i Lucas Vázquez del R. Madrid Castilla,  Arbilla i Salva Sevilla.    

La pretemporada, mal planificada en quant a dates i partits, amb anul·lacions de varis d’ells, amb encontres amb rivals d’un nivell molt baix als quals l’equip espanyolista es incapaç ni tan sols d’empatar o guanyar, fan que l’optimisme amb la contractació de Sergio coincidint amb la campanya per part del club mediàtica, s’esvaeixi ràpidament i es converteixi en pessimisme que ràpidament aprofitaran els que s’han sentit ofesos pel mal tracte dispensat per l’entitat al mexicà...  A corre-cuita, amb la competició iniciada en el darrer moment abans de tancar el mercat, el club traspassa a David López i en el seu lloc contracta a cost zero a Cañas. Les bones noticies arriben en forma de renovacions de Kiko Casilla, Víctor Sánchez, i Sergio García, renovacions que s’havien fet esperar durant molt de temps.

Cants de sirenes excessius amb les possibilitats reals de l’equip, voler jugar d’acord a uns paràmetres dels que aquest equip no pot mai respondre, la pretemporada que ja deixà dubtes... L’inici no es gens afalagador (2/12) aconseguint davant Getafe a la cinquena jornada el primer triomf i encadenant una sèrie de 7/9 fins caure al Calderón. Altre ratxa dolenta de 2/12 amb derrota a Elx i golejada a San Mamés, situa l’equip a un sol punt del descens,  jugant-se Sergio quelcom més que tres punts davant el Llevant. Sortosament se’n surt l’equip  i tot i la molt dolenta imatge en la segona part del derbi, acaba encadenant dos triomfs que situen l’equip en una còmoda desena plaça a la classificació a 7 del descens, abans de rebre la visita de l’Eibar i d’afrontar els vuitens de final de la Copa del Rei davant el Valencia després de deixar fora al CD Alavés en setzens.