dilluns, 16 d’octubre del 2006

COMENTARI

¿Qvo Vadis, futbol espanyol?

¿Encara no n’hi prou, senyors del Consell Superior de l’Esport? ¿Encara no n’hi ha prou, senyors presidents de la majoria sacrificada, sotmesa i claudicant del futbol espanyol? ¿Fins quant pensen aguantar uns i altres aquesta estructura decadent i corrompuda que dia si i dia també esta fent fastiguejar a tothom que sentim quelcom per aquest esport?

En sembla que amb la jornada que es va viure aquest cap de setmana, i tots els espectacles que es van tenir que patir amb víctimes i beneficiats, i sempre tenint per bandera del regim als mateixos de sempre... als que disposen sempre de la commiseració del nefast Villar i companyia... els que resulten sempre agraciats en aquesta loteria “trilera” i vergonyosament indecent en que s’han convertit pràcticament tots els actes del màxim organisme rector del futbol nacional. Des de sorteigs que abans que es facin ja saps a qui li tocarà el CF Badalona per dir un exemple, des del ridícul esperpèntic que s’ha convertit la selecció espanyola (malgrat sigui un tema que a mi en aquest cas ni me afecta ni em preocupa, que s’espavilin), els lamentables e indecents arbitratges, les “desconvocatòries pre fabricades” en clars indicis de presumpta possible prevaricació, i no continuo per que no puc dir el que no puc demostrar amb proves malgrat tothom ho sàpiga...

El senyors Villar, Arminio, Gaspart, Laporta... han convertit el futbol nacional en un “patio de monopodio” en el que el dia que s’obrin les finestres i pugui entrar l’aire sa i fresc de la honradesa, i es miri sota les catifes de tot el que hi ha i el que ni tan sols encertem a sospitar, els escàndols de França al seu dia, o d’Itàlia serà joc de nens comparable amb el que està passant al nostre futbol, per desídia d’uns, covardia i traïció d’altres, i molta por per part de tots en aixecar la llebre del que veritablement ja fa temps que està succeint.

I ara cobra molta més força l’opinió dels que vàrem pensar que hi havia que arribar fins al final, en el tema escabrós de la impugnació, que no podíem perdre la dignitat, ser còmplices amb aquesta màfia i que per sobra de tot anar amb el cap ben alt defensant els nostres interessos i la netedat en el futbol espanyol tan absent en aquest període (per no dir sempre, malgrat que mai s’ha arribat al que estem veient). Total, igual ens tindrem que sotmetre als mateixos arbitratges... i com a mostra el de ahir... tots els que pensaven que millor no continuar amb els recursos, per evitar escandalosos arbitratges... no sé que pensaran en aquests moments. La imatge de feblesa del nostre consell per desgràcia ens farà més mal que bé... tant de bo m’equivoqui.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Molt bé, Josep María.

Aquest és el camí. No callar-se res, donar canya a l'indesitjable, denunciar amb llum i taquígrafs les injustícies i també als indesitjables.
Precisament AIXÒ,juntament amb el teu ben estructurat treball i la teva gran documentació i dedicació, fan que el teu blog sigui imprescindible per a qualsevol que estimi a nostre Espanyol. Es nota que ets totalment independent ¡¡.
Una abraçada, felicitacions i ... segueix per aquest camí.

Emilio ha dit...

Es que lo hacemos todo mal. En vez de retirar la impugnación por miedo a represalias arbitrales, tendríamos que mantenerla viva ( aunque la tuviesemos bloqueada ), para cuando nos joda algún árbitro presionar a la Federación con llevarla a la FIFA.




S E N T I M E N T P E R I C O . C O M