HISTÒRIA DE NOSTRES SECCIONS: EL RECORD DEL RUGBI PERICO.

Conversació amb “El Capi” Vizcaino. El record nostàlgic del Rugbi perico.

L’altre dia, a la Ciutat Esportiva, tenia el plaer de conversar, informalment una estona amb Vizcaino, més conegut com el ”Capi” entre els integrants de la desapareguda secció de Rugbi del RCD Espanyol. M’explicava que la re- fundació d’aquesta secció va tenir lloc l’any 1964 i va durar fins 1984, any que la junta presidida per el Sr. Baró (que descansi en pau) va decidir en una més de les seves “glorioses decisions” suprimir-la, com va fer amb la vergonyosa, indecent e irregular actuació amb el Bàsquet, per posar un exemple molt més recordat.

Vizcaino, encara guarda avui , 23 anys després la tristesa per tal malaurada decisió, per que per tots aquells components d’aquell esport, que lluitaven com molt pocs esportistes en defensa de nostres colors i nostre escut, amb unes dures condicions, pròpies de per si ja, en aquest esport tan viril, i de força, com tots sabem.

Em deia, que la lliga era formada per equips catalans. Noms com la Unió Esportiva Santboiana, RC.Cornellà, FC Barcelona, CN Barcelona, CN Barceloneta, CN Poble Nou, Central Banc, BUC (Barcelona Unión Club), Picadero, C D Universitari, UPC Rugbi Andorra, C Rugbi Casino Badalona, Club Rugbi Bellvitge, Rugbi Reus i de ben segur altres més que al llarg dels anys, integraven aquella competició. La millor classificació va ser un segon lloc.

El President de la Secció de Rugbi era Juan Antonio Rigat Llorens. El Capi Vizcaino, en era Vice-president, i Carlos Tabernero el delegat.

Entre els integrants d’aquelles plantilles del RCD Espanyol hi havia jugadors com José Antonio Carrasco, germà del “utillero” de l’ Espanyol, Antoni Itarte, Antoni Rigat, Tabernero, Santi, Paco, els tres germans Alonso, Cuberó, Bilbao, Palomero, Quiñonero, Navarro, Llobet, Velez, Castro, Puyo, Calvet, Tapias, Ferreres, Xiberta, Julio, Mallén, Morales, Felipe, Paco... i i naturalment ell, que era el capità, i el “talonador”de l’equip.

A més de la lliga, també s’havien desplaçat a disputar torneigs fora d’Espanya, com els que varen disputar a Itàlia, Portugal, per exemple l’any 1978 van jugar i guanyar 3-7 davant l’ Os Aranhas en terres portugueses.

La temporada 1940-41 la Secció de Rubgi (que es va fundar l’any 1923), va ser finalista de Copa en perdre davant el SEU de Madrid per 14-10 en Vallecas. Formaven part d’aquella alineació subcampiona d’Espanya: Porqueres, Suazo, Vidal, Tarragorera, Calduch, Llobet, Portugué, Isás, Daga, Sanagustín, Cabestreros, García, Comamala, Fernández, Ferrer, així com altres que durant aquells anys fins 1949 van integrar la secció de Rugbi com Juan Vázquez, Miguel Ángel Luna, Eugenio Zuazo, Joan Vidal, Alfons Maristans, Pedro Vall... entre altres. Per tant tot el reconeixement històric per aquesta secció, que malgrat no va portar títols, si que va estar integrada per pericos que ho van donar tot per amor a un esport molt oblidat a Espanya, i per el sentiment a uns colors.

Jugàvem ens diu Vizcaino, al derruït posteriorment estadi de Montjuïc, malgrat que també ho varen fer al Camp de Casanovas, allà per Castelldefels. La samarreta era com la del atletisme, amb ratlles horitzontals, i amb nostre escut. Entre els entrenadors cal destacar a Valls, Blanc, Paco, etc.

Com es lògic, no podia cloure aquesta xerrada, sense referir-me, a la rivalitat Espanyol –Barça. I, “el Capi” ens diu, que si que allà hi havia de tot, molta llenya (cosa ja de per si al rugbi freqüent, diria jo...) però en partits com aquests la rivalitat era total, i a més estàvem molt igualats sempre, i els jugadors aquells derbis els vivien amb una intensitat total. La llenya que es donaven, contrastava amb la practica absència de públic, llevat lògicament dels familiars dels jugadors.

Quan el senyor aquell que m’he referit al principi va suprimir la secció, llavors em diu Vizcaino, vam continuar nosaltres, pagant-nos les despeses, i el nostre equip va passar a denominar-se “Els Gòtics”...

Avui això es història, i record dels que ho van viure, patir, gaudir, i dels que sentim quelcom per recordar nostra història, una peça més que conforma aquest gran puzle que amb els diferents esports i les diferents persones que han anat passant per el discorri dels anys, anomenem Reial Club Deportiu Espanyol. Sense persones com ell, i tants altres que han lluitat i defensant nostres colors, no existiria això que amb el pas del temps definint com a SENTIMENT PERICO. Des d’aquí donar-li les gràcies, i desitjar que tant a dins com ho portaven ells, ho demostressin SEMPRE altres professionals que no citaré en aquestes línies.

Foto: josep maria. (Vizaino va recordar amb nostàlgia el rugbi espanyolista a Sentiment Perico).