COMENTARI

¡Renoi, quins brasilers!

No sé d’on els han tret... El primer del tres, ja no hi és. Potser ja no tornarà. Va costar molt poc. I això que era el que més comptava amb el suport de la graderia; però no de l’entrenador. De Fredson Camara ens quedarà la seva forma simpàtica i alegre de celebrar els gols. Amb les seves “capoires” i la seva lluita al mig del camp, els seus forts trets (encara que mai sabies si anirien a porta o al banderí de còrner de desviats), i el seu joc aeri, ens va donar bons partits malgrat mai va ser un jugador tècnic de la vella escola brasilera. Ara encertada o desencertadament s’ha prescindit d’ell, just ara que té passaport comunitari.

El segon, té el handicap de ser un dels jugadors més cars que l’Espanyol ha fitxat. Rebotat de varis equips francesos, Cristobal Parralo va aconsellar la seva contractació i va tenir que ser fitxat per un grup de empresaris – consellers, ja que l’economia del Club no s’ho podia permetre. Costa, va venir en baixa forma, li va costar molt de posar-se a to, i va fer bons partits la temporada passada amb Lotina, però mai ha estat aquella classe de jugador que justifiqués l’alt cost que es va desemborsar per ell. Té unes característiques que el fan un bon pivot defensiu, (quan està en forma i amb ganes) aguanta molt bé la pilota amb l’ajut del seu cos, però com a passador, com a mig centre que organitzi joc, que s’ofereixi en aquells moments que la pilota crema, rés de rés. Ha estat molt criticat, però certes passades lliure de marca a metres d’on es troba el company, son impropis d’un brasiler que ha de ser referent en el centre del camp d’un equip de la “liga de las estrellas”.

Sense ànim de crear polèmica, et diré; Eduardo... ¡ has begut oli !. Només faltava el show que vas muntar l’altre dia. No sé si fitxar-me en les vint i escaig botifarres (del model que siguin), o en un detall pitjor: vas corre més, en aquell esprint quan vas marcar, que en cap partit t’hagi vist jo corre. ¿Tant era l’odi que portaves a sobre? ¿o tanta es la deixadesa quan jugues, que no poses mai una cinquena marxa?. Per cert, aquí ho perdonem gairebé tot, menys als mentiders... i tu ja saps que els tatuatges els portaves sols a un braç i a dalt del colze. La cara que feies mentre obsequiaves.... o millor dit, mentre recordaves als teus pares... era més pròpia d’una persona emprenyada, amb odi, que una persona contenta... o tens molt mals pares, o tens família nombrosa... o has pensat que som tots uns ingenus.

A, per cert, “Txingurri”, la teva explicació encara va ser pitjor... les celebracions de Luisgar son un gest d’alegria, no gestos inadmissibles a la graderia. No es poden comparar. En aquest cas, si que son més que mai, odioses les comparacions.
Punt final al tema.

El tercer en discòrdia, Jônatas, resulta ara que ha demanat marxar...¡Tres mesos a Brasil!...
Aquest jugador, (els nostres tècnics deurien de saber-lo això, ja que el comú dels mortals ho sabem, per que es va publicar) ja va tenir seriosos problemes fa uns anys a Brasil. Inclòs es va especular d’abandonar el futbol per el moment depressiu que travessava i va necessitar ajuda psicològica. Ara, diu que no està a gust i que el deixin marxar. Precisament ara que no està sol, ara que s’ha resolt satisfactòriament el problema del segrest del seu pare, ara planteja aquesta situació límit. L’altre dia el seu comportament en el camp va ser patètic. No sol, no va estar afortunat en el transcorri del joc, si no que a més quan Luisgar va marcar, i els jugadors es van abraçar celebrant el gol, ell no hi va participar... ell semblava fora de l’equip. I tots vàrem veure una pilota dividida al mig del camp i que a l’últim instant no sol no va posar la cama, si no que es va arrugar descaradament, demostrant la poca implicació d’aquest noi.

foto d'arxiu; josep maria