TORNA LUIS FERNÁNDEZ A MONTJUÏC

foto: el pais.com

En efecte i ho farà com a tècnic del Real Betis Balompié. El de Tarifa va deixar un bon record a la parròquia blanc i blava després de la curta però profitosa etapa en el conjunt perico en moments molt compromesos de la història del RCD Espanyol.

En una situació desesperada, va venir a intentar arreglar els mals que altres havien ocasionat, amb la seva curiosa i particular manera de viure el futbol i tot i que van ser molt polèmiques certes actituds (viatges continuats a França deixant durant la setmana penjat l’equip) i altres històries de ben segur oblidades per el pas inexorable del temps, i amb la perspectiva que dona el mateix, i malgrat la manera en que va sortir del club, avui dia la figura de Luis Fernández està valorada com a molt positiva, i sobre tot sintetitzada amb aquell famós partit davant el Real Murcia que tots recordareu.

Es va fer càrrec després del cessament de Javier Clemente (un més de la seva col·leció) un 2 de novembre de 2003 en perdre davant el Real Zaragoza 0-2 entrenat per Paco Flores que va deixar al conjunt perico tancant la taula de primera divisió amb només cinc punts. Va debutar amb derrota 1-0 a la Catedral, i la primera victòria va ser davant el Sevilla vuit dies després amb gol de Cyril Domoraud. Cinc derrotes consecutives van col·locar l’Espanyol a nou punts de la salvació i amb un panorama decebedor. Pràcticament ja ningú creia en la salvació, menys ell... I amb el triomf davant el Mallorca i els fitxatges posteriors de Ivan, Poche, Hadgi, i Raducanu amb aquell gol a Vila-Reial, van fer possible aquell miracle esportiu que era assolir la permanència amb "aquella cosa" que va dissenyar com a equip, Javier Clemente un cop més...

Llavors es va fitxar com a objectiu guanyar la meitat dels partits, i dues derrotes seguien a dues victòries, amb moments molt delicats (derrotes a Montjuïc davant el Betis, davant Racing 11-M, empat davant l’Albacete) i per l’altre cantó triomfs a Vila-Real, Vigo i Pamplona (sempre al fil del precipici) per arribar a les dues darreres jornades per sobre de la línia vermella que marcava el foc de l’infern.

Aquell 0-2 a la mitja part a Mallorca i la posterior remuntada liderada per cert personatge que no mereix sortir en aquest recordatori, van col·locar l’Espanyol a la situació crítica de tenir que guanyar (depenent de si mateix) el darrer encontre davant un Murcia super primat. La resta... el de sempre a aquest club. Molt desgast personal en un lloc que crema molt (la banqueta d’aquest club), poca motivació per seguir una temporada més dins l’estructura esportiva i econòmica que aquesta entitat patia i com no, les negociacions per renovar que no acaben gairebé mai fins que es fa pública la seva marxa; segur que això darrer us sona, ¿oi que si?...

Dades: 28 partits com a entrenador. 14 com a local , i 14 com a visitant.
Va guanyar vuit encontres a Montjuïc amb un empat i cinc derrotes. Total 25 punts.
Va perdre nou partits com a visitant amb un empat i quatre victòries. Total 13 punts.
Com es pot veure va complir fins el darrer dia el seu objectiu. Guanyar gairebé el mateix número de partits que de derrotes, i només dos empats... un a casa i un a fora.
Aquell 23 de maig, els gols de Tamudo i Lopo posaren punt i final a aquell patiment, malgrat no seria el darrer per salvar el coll...