COMENTARIImpressions, anècdotes i sensacions viscudes en una autèntica odissea a Madrid.

No voldria acabar el darrer comentari sobre el femení (les fotos per motius tècnics i altres imponderables tindreu que esperar a dimarts) sense fer un recull de tot allò viscut i que vull fer vostre, a tots aquells que no van pogué o volgué desplaçar-se al indret on els il·luminats de la RFEF van designar com a seu de la final.

Entrant en matèria: Vàrem sortir un grup de fidels pericos en general i del femení en particular de l’Estació de Bna Sants, divendres a les 22:20 hores amb un servei més propi del segle passat que de l’actual, l’Estrella nocturn que triga nou hores en arribar a Chamartín, i en condicions totalment inadequades per que molts entre els que es troba qui escriu aquest comentari, poguessin conciliar el somni en aquell material circulant tan obsolet que RENFE té a bé mantenir per els trajectes nocturns Barcelona – Madrid i a l'inrevès. Viatjants recargolats com a rèptils en els seients, gent inclòs dormint per terra, i amb les llums apagades, tenies que anar en compte per no trepitjar-los al caminar per els passadissos...

Sense haver dormit arribaven amb uns minuts de retràs sobre l’horari previst (una gran sorpresa tenint en compte que en rodalies deu minuts a vegades son ¾ d’hora), i agafant fins a tres línies de metros arribàvem al lloc de la final, després de caminar i molt des de la parada de Arturo Soria. Allà trobàvem tots els bars o llocs per comprar quelcom per el desdejuni, tancats; sols un vàrem trobar i allà vàrem coincidir gairebé tots: Cos tècnic del B, pares de noies del A i B, alguns perduts en donar amb el camp...,la Maria de l’infantil (una nena perica com a poques) amb els seus pares, i pericos desplaçats des de tots llocs i amb diferents mitjans.

Vaig tenir el gust de conèixer als membres de Radio Marca, al Pep Sales i altre noi que ja em perdonarà però no sé el seu nom (mea culpa), es clar a la radio coneixes les veus però no els identifiques quan els veus, tot i que els hagis vist vegades. Cal destacar i donar les gràcies per l’esforç de donar l’encontre per a Catalunya havent tingut que passar també moltes vicissituds en un lloc que tampoc reunia condicions per retransmetre una final.

No puc citar els noms de tots els fidels de Sadrià per que seria molt llarg i a bon segur em deixaria més d’un. Però fer 1300 km en 24 hores no es a la bast de tothom. Es pot comprendre per que som pocs. Tothom no en val, per ser perico.

Vaig tenir coneixement gràcies als amics de Radio Marca, del fet lamentable de l' aeroport. Altre vegada passava a primera escena d’una final del RCD Espanyol un aeroport i uns avions. Vàrem anar després de menjar, al camp, i l’escena, amb les noies a l’ombra segudes a terra era del tot surrealista. Quedava encara hora i mitja per l’encontre... Del material, roba i botes ningú sabia rés... Es clar el comprar-ne unes de noves era una despesa que l’Espanyol no podia o no sabia permetre’s. I la roba... La segona equipació del Llevant, es remorejava...

Em va saludar Jordi Sunyer, que amb l’equip de TV3, donaria en diferit l’encontre... (Al menys millor això que rés tenint en compte el interès nul de les altres televisions nacionals tant publiques com privades per el futbol femení). Per cert al seu programa Futbol Cat, en els resums el futbol femení sempre té un lloc i mai em cansaré de dir-ho així com la resta d’equips se segona B, tercera, i divisions territorials, que no només tot ha d’ésser Barça en grans dosis i Espanyol en petites. Quan s’ha de reconèixer i alabar una tasca es fa, i quant s’ha de criticar altres històries de l’ens públic en vers l’Espanyol també. Els membres de Llobregat en Blanc i Blau també hi eren presents uns quants.

Per cert lamentables les condicions de treball per els mitjans que donaven l’encontre. Drets, sense cabines, i amb una única grada coberta de material d’uralita que filtrava tota la calor i per a mes inri privat de l’aire que minvés l’efecte. Dir que gairebé s’estaba menys malament cremant-se un al sol. Al menys corria l’aire.

Després d’anunciar que s’estava posant solució al tema, el partit es podria disputar endarrerint-lo fins a les dotze i mitja. L’espera un suplici. Molta gent (entre els que em compto) van respirar. Tenien bitllets reservats per les 17:15 o les 17:55 els dos darrers serveis ”Alvia” i una altre vegada el nocturn i arribar a les vuit del matí... ¡Nooo!.. Inclòs vàrem pensar en venir amb l’autocar del Espanyol si ens ho permetien pagant la meitat del viatge ja que em van dir que hi havia places. Altre tema era solucionar amb RENFE el tema...

L'Espanyol va reaccionar massa tard en el tema de l'autocar i a ¡¡¡50 euros!!!...

Fet curiós, que amb el material perdut anava la senyera del RCD Espanyol i a la lateral on hi havia “quelcom” similar a una llotja per les autoritats, hi havia totes les banderes (Comunitat, RFEF, Joc net o no se què era allò, del lloc on es jugava i de la territorial madrilenya, i la darrera la del Llevant...Faltava la nostra).


I jo em pregunto....”Si hagués caigut un diluvi tot el dia, i hagués deixat el camp impracticable, que hagués passat? ¿Com pot haver-hi gent a sou en una Federació que pugui ocórrer-se’ls programar una final el darrer dia d’una temporada tant llarga, sabent que per tema de contractes, segurs, etc., no es pot jugar avui? ¿O potser van pensar que Juny tenia també 31 dies?. Molt lamentable tot plegat, i que diu molt del poc interès en promocionar el futbol femení, cosa que no fa falta ser molt llest en pensar-ho qualsevol que hagi entrat a la web de la RFEF i vegi que no hi havia ni una lletra de la final de dissabte. No sé que deuen dir avui, per que no he perdut el temps escàs en gent que no es mereix rés.

Després de veure la superioritat numèrica dels afeccionats granotes, amb tambors i tot, i després la superioritat al camp, la del joc i la numèrica a Ortiz gràcies, i veure com s’esvaïa les darreres esperances en intentar assolir al menys l’empat i dir adéu a la possibilitat de escurçar distàncies amb el conjunt valencià (hagués sigut 5-4 en comptes del 6-3 en títols) i després de donar el darrer aplaudiment a les noies per la seva entrega, vàrem marxar d’allà volant (i no per no veure el lliurament de trofeus amb l’absència de les persones que tenien que estar allà) si no per que som humans, i ja el cos estava al límit de l’aguant (imagineu les noies) amb el calor esgotador i tot l’encontre drets i sense dormir.

Metro cap Atocha (per cert val un euro i com a diferències dir que hi ha moltes més línies, -Madrid no es pot comparar a Barcelona per extensió i població ), i en quant a les línies n’hi ha de tot. De millors, i de pitjors. Ara això sí hi ha un excés d’explicació en les estacions i dins els vagons de totes les línies el que sovint pot generar confusió. Aquí només surt la línia que et trobes i els llocs on hi ha transbordaments. (Plano al marge). Resulta complicat moltes vegades quan fas transbordament no equivocar-te precisament per massa informació.

Mig dinar en un lloc d’Atocha, (sense pogué dutxar-se un , amb la tensió acumulada i per el desenllaç , la calor... Poca gana hi havia). I a visitar l’estació d’Atocha, bastant maca, amb vegetació (podem dir en honor de la Manigua, una especie de selva manigüera, jeje), i moltes tendes. I en una d’elles , d’objectes de regal i joieria, vàrem veure com la imposició del mercantilisme i del pensament únic no sol succeeix a Catalunya; un objecte (el fàstic ja em va impossibilitar saber ni tan sols que era) del Barça i altre del Madrid... Els dos clubs de la ciutat de “Madrit” com tothom sap. Dels “catalans” o altres de Madrid (o sigui, proscrits) Espanyol, Gimnàstic, Atlético de Madrid, Getafe, etc. “rien de rien”.

Per fi un cop des de fa molts anys he arribat amb un tren abans d’hora al destí. I tot anar a 20/30 km/h la zona Viladecans-Prat-Bellvitge-Tunel de Sants, va arribar amb nou u deu minuts abans de l’horari previst. I amb bastant bon tracte del servei d’hostesses i personal. Es clar que viatjant a Preferent en un Alvia té aquestes coses. Molt poc més de quatre hores, i per variar a Sants ja venia el rodalies Terrassa que va fer que en 22 minuts arribés a Montcada. Viatge perfecte de tornada com a contrapunt a una jornada poc afortunada en tots els sentits. Vaig trobar als pares de Cubí que van anar en el mateix tren fins a Lleida i que encara no sap rés, per que el Club no li ha comunicat cap noticia sobre, el futur de Marta i d’altres noies.

I això que només sortir de Madrid, la copa de cava que vaig decidir demanar dins el que ens oferien com a aperitiu del que després de passar Lleida seria el sopar, me la vaig veure igualment celebrant tot el que ha estat aquesta temporada. I això que no hem guanyat cap títol tret del futbol base...de moment. Però s’ha lluitat fins el final, que és el que compta en un club de les limitacions econòmiques del nostre.

Després de Lleida Pirineus, passant per la nova estació Camp de Tarragona i el canvi dels 1435 mm d’amplada standard internacional de la via línia AVE en la que va tenir lloc el viatge, a l'ample convencional de 1668 mm. de l'amplada ibèrica, es va fer en poc temps, i tot que el tren va continuar a una bona velocitat, la diferència es evident en una via i l’altre a nivell d’estabilitat dins dels vagons.

Si... he dit en l’altre paràgraf de moment... Per que abans del començament del partit vaig veure i em va conèixer del darrer Memorial Glòria Solà i Fusté, el senyor José Luis Rodríguez Campos, president del Puebla, amb el que vaig tenir una xerradeta a Sadrià i es va recordar d’un. I ell, com es lògic encara té totes les esperances en que els tres punts guanyats per l’Athletic Club per el que ell diu “error administrativo por omisión en el acta” i no “alineación indebida”, es vegi reflectit per la via civil.

De moment l’Espanyol sembla ser que ha demanat la suspensió cautelar del títol a efectes de la UEFA Women’s Cup, mentre arriba el fallo definitiu via judicial. Aprofito per desitjar-li molta sort des d’aquestes línies per la propera temporada, en una Superlliga molt més igualada cada cop, en una ciutat i club molt limitat pressupostàriament i tenint com a objectiu en les seves pròpies paraules, continuar a l’elit del futbol femení i a partir d’aquí el que vingui, benvingut sigui.

Per cert es tota una incògnita saber que passarà per la propera temporada. Tant a la banqueta com al camp, que un bon nombre de jugadores acaben contracte. Esperem i desitgem que les mesures i decisions que es prenguin sigui per bé del RCD Espanyol.
Els que hem anat a Madrid, i /o els que tot l’any han animat a l’equip seguint-lo a Sadrià s’ho mereixen.

I com als dibuixos animats ¡¡¡¡ ESTO ES TODO... AMIGOS!!!!