Després de visitar en una tarda fosca amb negres núvols que deixaren unes quantes gotes mal comptades, però que veient el cel ja era presagi de mal temps per els pericos en les properes hores, vaig fer una passejada per els carrers i llocs més cèntrics de l’acollidora localitat olesana. Dia de calvari blanc i blau passant per costat del Teatre on es representa la Passió. Mirant a ponent sobresurt l’església i la vila d’Esparreguera, al nord, majestuoses s’alcen les muntanyes de la serralada de Montserrat. Paisatges bonics en un cap de setmana d’autèntica dramàtica passió.
Passo per el camp de futbol del poble, al costat del pavelló, i coincidim amb la jugadora Aina Denti, amb els seus 194 cm. d’alçada en el moment d’entrar a les instal·lacions. Li desitjo sort, però malauradament aquesta, (la fortuna) va preferir marxar a les mans de les noies eivissenques.
Decideixo entrar a dins, només hi ha tres persones ja que encara falta molt per que comenci, però no importa, esperarem... Més paciència necessitarem per aguantar altres situacions... Veig els anuncis de Dani i del RCD Espanyol al darrera de la taula dels jutges.
Abans de començar l’encontre, un altre perico dels de la penya de Sadrià, (de la famosa “penya del llantu”, ara més que mai) compleix la seva paraula i visita també Olesa: En Josep Gaspar, pare d’un campió del mon amb la selecció espanyola en hòquei patins (l’Eloi), cosa que pocs poden dir, i perico com son pare.
Gaudim del joc, (que voleu que us digui, el bàsquet sempre és espectacle i l’emoció gairebé sempre és present fins els darrers minuts o inclòs segons ) i malgrat el desencertat final, aplaudim a les noies per que ho han donat tot, cosa que altres no sempre fan.
.jpg)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada