COMENTARI

Reflexionant en fred.

Han passat 100 hores des de que l’Espanyol tirés per terra l’esperança d’aquells que van viatjar a Pamplona i dels que ho van seguir des dels diferents indrets.

Desprès de l’esperpèntic episodi de la convocatòria d’urgència del Consell d’Administració per res, o al menys això ens diuen, qui escriu aquestes línies ha rumiat molt si val la pena o no expressar quines son les sensacions d’un mateix, sense al mateix temps trencar el que es considera necessari per intentar seguir creient en un miracle cada cop més impossible.

El millor es que cadascú tingui la consciència tranquil·la d’haver fet o dit el que en cada moment és el millor per l’entitat independentment dels resultats que es produeixin o el que lamentablement resulti de les actuacions dels nostres dirigents, tècnics, o jugadors.

Hem anat avisant de les mancances de l’equip. Hem dit que independentment de més o menys encerts dels tècnics que han anat desfilant per la banqueta de Montjuïc, el problema era un de ben diferent. Que l’equip necessitava al menys tres o quatre reforços amb cara i ulls al mes de gener. No ens han fet cas...

Ara, tinc un dubte... Les paraules de Dani, apel·lant un cop més a la unitat, a la llum que hi ha al final del túnel, si son senzillament per complir amb l’expedient, per intentar el darrer esforç desesperat per intentar quelcom factible amb els números a la ma, però gairebé impossible veient el rendiment de tota la temporada i mitja de l’anterior d’aquest equip, i veient que el nostre tècnic s’encaparra contínuament en alinear jugadors que per diversos motius no passen pel seu millor moment, i que la seva aportació es gairebé nul·la, en un moment en el que s’ha d’anar ja definitivament a totes, que no ens valen els empats !!!. A veure si se n’assabenten d’una vegada per totes.

En aquest cas, estic d’acord amb el President: Mentre hi ha vida hi ha esperança i mai s’ha de rendir un a la vida fins que una cosa estigui veritable e irremissiblement perduda. És més, els hi hem d’exigir a aquests professionals que ho segueixen donant tot (en el Reyno de Navarra les dubtes que ho feien, estaven a l’ordre del dia) per que l’Espanyol té que esgotar totes les possibilitats per seguir sent equip de primera.

Però, molt em temo, que no... Que aquestes paraules no tenen pas, intencions balsàmiques i si voleu, tòpiques, no... Darrera s’amaguen els interessos de Sánchez Llibre de continuar aferrant-se als principis que ens han conduït a l’actual desastre: Aquí no passa res, el que ha passat ha estat fruït de l’adversitat, d’errors de gent que ja no hi és, qui vulgui junta d’accionistes que la convoqui... En definitiva, prendre’ns un cop més el pèl als socis que ja n’estem farts de tanta història i tants enganys.

Si algun dia ens diguessin la veritat, podríem esbrinar per exemple, per que no s’ha acabat el camp (8-11-08) tal com es va dir, i un cop amb tot els permisos necessaris a la ma, podríem haver jugat bona part dels encontres a vida o mort d’aquesta segona volta a Cornellà-Prat en comptes del gèlid Montjuïc, i lluny de mini-grades plenes d’elements “quintacolumnistes”.

Vàrem quedar farts de vostès, amb el mercat d’hivern i tota la vergonyosa gestió d’aquelles esperpèntiques negociacions. Quan va passar tot allò, després de sentir les explicacions del senyor Germán de la Cruz, que eren per posar vermell de vergonya a qualsevol que es senti perico, dins la desgràcia, vàrem pensar que seria la darrera oprobiosa escena d’aquests consellers. Que qui hauria de parlar, seria el tècnic i els jugadors sobre la gespa, i els aficionats fidels sempre, recolzant a l’equip.

Però, molt em temia que no... Que tornarien a tenir que sentir-los un cop més... Perelló en el debat de la GPE Manigua, declarant allò que no es de rebut de qui no ha dimitit encara sigui per pròpia coherència amb lo que allà va expressar. La contradicció feta paraules, entre el Dr. Sitges, i Kameni agafant en mig a un Pochettino amb masses lligams emocionals amb un vestidor que necessita més fermesa. I ara, per cloure, aquesta convocatòria per no dir-ne res, per no fer res, (quan ho podien fer. van deixar que el famós vaixell s’enfonsés dia a dia).

No, senyor Sánchez Llibre, no... Ningú dels que estimem al RCDE abandonarà el vaixell, el barco com diu vostè... Però si que a vegades, com va dir Winston Churchill, una retirada a temps es una victòria (Dunkerke). I vostè amb el seu grup de consellers fidels però incompetents, hauria o d’haver-se replantejat les coses i haver variat el curs dels esdeveniments (estiu 08) o haver-se retirat abans que la crua realitat i la ira d’una afició que fins ara ha donat un exemple d’auto control, exploti i demani que la guillotina que sempre vostè fa servir per derrocar tècnics, acabi com li va passar a Robespierre en la França revolucionaria, aplicant-se als consellers, i acabi rodant també el seu cap.

Mentre, aguanti, exigeixi el màxim a tothom. Pregui, (si es creient), per que en aquest cas per molt digui que es igual que en altres ocasions, la situació es molt diferent i molt pitjor. Però sàpiga, que sigui quin sigui el desenllaç d’aquest terrorífic malson, l’espanyolilsme té tot el dret de demanar un canvi radical en tots els aspectes de la gestió de la SAD.

Mentre, li desitjo sort, aquella que mai li ha faltat en el seu mandat, i que moltes vegades ha fet ostentació, inclòs. Serà la de tots, i per que també li reconec que no mereix acabar la seva etapa presidencial de la manera tan nefasta que la situació presumeix que acabarà fent-se realitat. Per que vostè ha fet molt per aquest club, ha aportat molt i ha assolit grans e inimaginables fites, però també s’ha de dir, ha comès i segueix cometent sense cap esperit de superació ni propòsit d’esmena, moltes greus errades.

Mentre prega per l’ànima ferida de mort d’aquest Espanyol, seu i nostre, com en va dir en a mi un dia plujós de primavera a poques setmanes de l’arribada d’un estiu perdut, si això el consola, “miri el Saragossa”.(Dani, dixit).