DANI - LARA: LES DUES CARES DE LA MONEDAI DE L'ENFRONTAMENT I LA DIVISIÓ.

COMENTARI:

Ahir com tots vosaltres ja sabreu, es van reunir a la seu d’Editorial Planeta (primera cessió de Dani), els dos màxims accionistes del RCD Espanyol de Barcelona SAD. Remarco aquestes tres lletres d’aquesta sigla: SAD. Per que aquí tots podem dir la nostra, tots podem fer comunicats, tots tenim el dret a expressar nostra opinió, dins i fora de l’estadi, però per desgràcia, ( i per culpa d’uns polítics nefastos en aquest sentit), l’Espanyol va ser convertida i segueix sent, una “Sociedad Anónima Deportiva”, i per tant, son els accionistes els que tenen el pes i el poder de decidir el futur de la Societat.

I dins d’aquesta massa accionarial, dues persones, dos models diferents en tot, dos caràcters totalment oposats: Daniel Sánchez Llibre i José Manuel Lara Bosch.
L’Espanyol, club “caínita” com a pocs, ha viscut al llarg de la seva història amb enfrontaments continuats entre persones de rellevància dins l’entitat. Un cop es va convertir en SAD, i desprès de l’abandó per part de Inversiones Hemisferio (Lara), del consell, el distanciament i l’enfrontament van anar en augment fins arribar a les famoses juntes d’accionistes (la suspesa per fallida dels ordinadors, amb acusacions de boicot per part de l’oposició, i la següent, on es van posar sobre la taula, dos candidats, dos programes i dues formes de veure l’Espanyol).

Passat el temps, Dani “amenaça” amb complir la seva paraula. Realment té valor la paraula del nostre President?. Dic la paraula, no els fets. Tots sabem el que ha fet (publicitat al club i mitjans de comunicació –encara que això hagi pogut significar fer-se amb el control dels mateixos- , avalar, participació en compra de jugadors) i com a resumen de la seva gestió (dues copes d’Espanya, construcció de la Ciutat Esportiva, del nou Estadi de Cornellà-Prat, - encara que sigui a costa de deixar el club endeutat fins a límits insospitats – , subcampionat de la UEFA, títols en femenins i futbol base, augment –duplicant- la massa social del nostre club, i també, viure cinc temporades al fil de la navalla, amb tres d’elles amb peu i mig per no dir-ne els dos, a segona divisió a falta de molt poc per cloure el campionat).

Però tot s’acaba en aquest mon, o s’acabarà. Igual que Raul Tamudo, (el crack lligat a Dani i que ha estat referent al terreny de joc en la seva etapa presidencial). El pas del temps, desgasta, i en un càrrec com President de l’Espanyol encara més i tard o d’hora arriba el final. Dani porta dient des del 2000 que marxa. Lara ahir va declarar als mitjans que continuï o no, però que tanqui aquest dubte. Estic d’acord. El que no pot suportar una entitat és la indefinició per costum; “el que avui és blanc, demà pot ser negre” leitmotiv de la seva argumentació clàssica. El que no pot suportar una entitat, és el dubte continuat, l’ambigüitat calculada, en quelcom tant important com qui la presideix i quin model de gestió es porta a terme. Toca decidir-se, tot i que sembla que ho té decidit Dani; o no?

Diu Dani que li uneix bona amistat amb José Manuel; menys mal... Bones paraules d’ambdós personatges, mentre l’Espanyolisme vol, no paraules, si no fets. Vol consens, però consens del de veritat, no el de repartir-se les poltrones, i continuar sota mà les lluites intestines, recorrent un cop i altre a la punyalada, a la filtració, en definitiva a allò tan habitual a la nostre entitat.

Lara no nega l’espanyolisme als membres de l’actual Consell, encara que posa en dubte la capacitat de gestió de molts d’ells. D’acord. L’espanyolisme potser senyor Lara, l’havíem de posar en dubte amb algun membre dels seus que han estat al consell, amb carnet del FCB, i que ni socis eren del nostre club, oi?...

Lara reconeix i alaba, la intenció de deixar la presidència de Dani, deixant els avals de bona part del deute que té l’entitat... Si, senyor Lara, tots no fan com vostè, que va agilitar els tràmits de la malvenda de Sarrià, a preu de saldo, per recuperar els seus avals; se’n recorda, veritat?...

Al menys, el pas del temps, i el no ser ja el primer accionista tampoc, així com la derrota soferta en aquella Junta que tots recordem, li ha fet entendre per fi, que vostè no està fet per una SAD. El component sentimental, emotiu, populista si es vol dir, no encaixa amb els seus plantejaments estrictament de números. Li ha costat, però al menys ho ha acabat entenent, si és sincer en les seves paraules. Aquí, tal com li vaig dir (permeteu-me aquesta auto-cita), en aquella Junta d’Accionistes des de la tribuna d’oradors, som un sentiment. Som una manera d’entendre l’esport i la vida, més enllà dels números, del deute, dels títols guanyats i perduts...

Estic d’acord en que el relleu sigui de manera ordenada. Dani diu que no fa falta cap Junta Extraordinària. Si no marxa no... (a menys que la convoqui l’oposició, amb un 5%, que té tot el dret de fer-ho). Però si de veritat ho fa, (el deixar la Presidència) son els accionistes encara sigui per debatre, reflexionar i donar el vist i plau legal, i escoltar als minoritaris, els que ho han d’aprovar. Les formes sempre s’han d’observar amb claredat i estricte compliment. Val que es reuneixin en la seu de l’editor... Val que pactin ambdós personatges, el que vulguin, però sempre l’accionista té que tenir la darrera paraula, i no com a simplement donar compliment i conformitat a allò ja decidit entre aquests dos senyors.

No s’ha parlat de noms encara. Es clar, però això van sortir amb tant bona predisposició. Quan ho facin, coneixent el que s’estila a aquesta entitat, ja veurem si les paraules son tant bones...

El cas és que el soci, (content pels 25/30 que Lara admet no poder-se mai imaginar, com tothom), va mostrar-se un cop més esperançat amb el futur de Cornellà-Prat, un cop superat el fort tràngol d’un més que hipotètic descens. Però això no significa cap xec en blanc. Estem farts molts que se’ns enganyi contínuament en gairebé tot. Per que si no hi ha diners, no es pot parlar falsament de grans fitxatges, de Hernán Crespo, de Lucas Barrios, de... Si no volen o no poden posar-ne els consellers, no es pot assegurar per part de De La Cruz que es farà un esforç, un sacrifici... Quan s’ha demostrat que la crisi afecta ja a tothom. Que no ens venim més fum. El soci i l’accionista mereix un respecte, i aquesta centenària institució mereix quelcom més que baralles i desunions entre dues persones gairebé oposades en tot, (malgrat ho dissimulin).

Penso que Pochettino (home de Lara i que no ha dubtat en treure a Dani, i a tot l’espanyolisme de l’abisme, del precipici a l’infern que clarament estava abocat el club), pot ser fonamental en aquesta situació. Pot inclòs ser més útil, que tot el que nosaltres podem o poguéssim haver fet en aquells minuts finals del Espanyol - Málaga. Les mocadorades, i crits demanant dimissions, eren en la meva opinió i a nivell general, merescudes per massa gent. Però arriba el dia de després i què?... Més del mateix... Vacances i tornem-hi que no ha passat rés. L’esperança és que Pochettino no faci de Tintín, o de Valverde o de Lotina, i exigeixi que per fi, les coses es comencin a fer bé en l’aspecte esportiu, sense intromissions, venent bé, i comprant millor. Els jugadors bons sempre s’han de vendre (mentre no siguem un club amb 40.000 socis i que jugui a la Champions), però s’han de vendre com en la borsa i en la vida, amunt. Venent amunt, a màxims, segur que no t’he equivoques. Mai regalant el valor, com per desgràcia es norma habitual a l’entitat perica.

Resumint i acabant: En el RCDE quan ens marquem objectius, i tothom deixa els personalismes, els odis, les enveges, els egos que tan mal li fan a aquesta entitat, aquesta institució demostra no tenir límits. Pel Real Club Deportiu Espanyol de Barcelona, SAD, per la seva historia, per la seva massa fidel, pel seu futur; senyors Dani i Lara, facin el millor per ell, dins les seves grans possibilitats. La història perica, i el soci, els hi agrairà.