Sí, son ells... La fidel infanteria que dona la cara en mig de les més dures batalles... Els que directament encapçalen espontàniament aclamacions o revolucions. Els que amb el seu quotidià transcórrer, formen la historia... La que potser s’escriu en lletres petites, però al fi de comptes, la que realment compta...
Sí, son ells.... El poble. El poble perico... El que en aquests moments de joia i alegria per que el RCD Espanyol s’ha proclamat campió, ha donat aquesta nota pintoresca de lluita, d’amor per uns colors davant la sorpresa del noble poble aragonès que ha quedat meravellat, rendit als seus peus.
Si, son ells.... El poble. Agustina no es va rendir encoratjant a un poble sitiat davant l’invasor francès. La Romareda si que ho va fer ahir, davant una afició autènticament de PRIMERA, que un cop més, civilitzadament, i donant un exemple clar del que ha de ser una celebració abans, durant i després de la consecució d’un títol...
Sí, son ells... El poble perico fidel al Femení. A l’equip que sigui que porti els colors de Roger de Lluria, el nostre nom i el nostre reial escut, malgrat el menyspreu de les persones que encarnen el poder reial, absents a la gran cita.
Sí, son ells... Els de la Curva, i els del Llantu Perico de Sadrià. La alegria i el plor de l’emoció imperant. Els del Chavaleo Crew, i els anònims... Els Ariza, Nacho, i els Pau, Vizcaino... Els Gaspar, Molina, Emili, Rafa, Ester, i els Gómez amb el Guim més feliç que mai... El José Carrera, l’amic de Calella, en José Luis... Els Antonio Martín, Ramió, i Newton, en Jaume i Xavi Jiménez, i la sempre present Patricia Coma, alegrant-nos la vista amb la seva simpatia i la seva bellesa. La Fina (la Torres), i l’altre Fina (amb el Jerónimo) i tota la família del femení, amb la Titi, la Rosa... La Maria Eugenia Frexinals (Javier, et poso falta, tu també hi tenies que ser-hi malgrat no hagis pogut radiar-la)... La Mireia del cadet femení, Papà i Mamà Serna, i el pare de Rocío que ahir al marge de veure el millor partit de la nena des de que és al primer equip, va veure com li posaven correctament el seu nom a la pàgina oficial del club...
I també la camera de Sentiment Perico va veure a tres persones, que en el fons eren feliços malgrat la tristesa...Els pares de Noemi, i la pròpia Noemí Rubio, aplaudint el triomf de les seves ja ex companyes, potser sense saber que pintarà ella en altre equip femení (recalco, femení) que no sigui l’Espanyol...
Sí, son ells... Els que no em sé el nom, però ens coneixem de veure'n sempre a les dures i a les madures... Els que en els moments difícils han mantingut aquest vaixell sense que s’enfonsés... Els que en pitjors moments, en els que molts ja haguessim llençat la tovallola en altres ordres de la vida, ací, i sense creure ja, em mantingut fins el darrer moment la fe, i hem tingut l’esperança (més amb el cor que amb el cap), que ens podíem salvar de baixar agafant-nos amb aquell “No nos rendiremos jamás...” que servia per avis de navegants i d’enemics... o al “Tots junts podem”. I tant, que vam pogué... Vàrem pogué veure com l’equip es salvava, com el filial pujava, com el femení derrotava i eliminava al Llevant, com el femení remuntava al Rayo, i com ens portava l’únic títol a nivell nacional de la temporada.
Sí, son ells... Som nosaltres, Ets tu, soc jo... Som tots, el Reial Club Deportiu Espanyol de Barcelona. Som la minoria selecta, som la pluralitat esportiva a Catalunya i una forma diferent de viure. Malgrat els disgustos que moltes vegades ens dona, que duri. I per molts anys, pericos!!!...
Sí, son ells.... El poble. El poble perico... El que en aquests moments de joia i alegria per que el RCD Espanyol s’ha proclamat campió, ha donat aquesta nota pintoresca de lluita, d’amor per uns colors davant la sorpresa del noble poble aragonès que ha quedat meravellat, rendit als seus peus.
Si, son ells.... El poble. Agustina no es va rendir encoratjant a un poble sitiat davant l’invasor francès. La Romareda si que ho va fer ahir, davant una afició autènticament de PRIMERA, que un cop més, civilitzadament, i donant un exemple clar del que ha de ser una celebració abans, durant i després de la consecució d’un títol...
Sí, son ells... El poble perico fidel al Femení. A l’equip que sigui que porti els colors de Roger de Lluria, el nostre nom i el nostre reial escut, malgrat el menyspreu de les persones que encarnen el poder reial, absents a la gran cita.
Sí, son ells... Els de la Curva, i els del Llantu Perico de Sadrià. La alegria i el plor de l’emoció imperant. Els del Chavaleo Crew, i els anònims... Els Ariza, Nacho, i els Pau, Vizcaino... Els Gaspar, Molina, Emili, Rafa, Ester, i els Gómez amb el Guim més feliç que mai... El José Carrera, l’amic de Calella, en José Luis... Els Antonio Martín, Ramió, i Newton, en Jaume i Xavi Jiménez, i la sempre present Patricia Coma, alegrant-nos la vista amb la seva simpatia i la seva bellesa. La Fina (la Torres), i l’altre Fina (amb el Jerónimo) i tota la família del femení, amb la Titi, la Rosa... La Maria Eugenia Frexinals (Javier, et poso falta, tu també hi tenies que ser-hi malgrat no hagis pogut radiar-la)... La Mireia del cadet femení, Papà i Mamà Serna, i el pare de Rocío que ahir al marge de veure el millor partit de la nena des de que és al primer equip, va veure com li posaven correctament el seu nom a la pàgina oficial del club...
I també la camera de Sentiment Perico va veure a tres persones, que en el fons eren feliços malgrat la tristesa...Els pares de Noemi, i la pròpia Noemí Rubio, aplaudint el triomf de les seves ja ex companyes, potser sense saber que pintarà ella en altre equip femení (recalco, femení) que no sigui l’Espanyol...
Sí, son ells... Els que no em sé el nom, però ens coneixem de veure'n sempre a les dures i a les madures... Els que en els moments difícils han mantingut aquest vaixell sense que s’enfonsés... Els que en pitjors moments, en els que molts ja haguessim llençat la tovallola en altres ordres de la vida, ací, i sense creure ja, em mantingut fins el darrer moment la fe, i hem tingut l’esperança (més amb el cor que amb el cap), que ens podíem salvar de baixar agafant-nos amb aquell “No nos rendiremos jamás...” que servia per avis de navegants i d’enemics... o al “Tots junts podem”. I tant, que vam pogué... Vàrem pogué veure com l’equip es salvava, com el filial pujava, com el femení derrotava i eliminava al Llevant, com el femení remuntava al Rayo, i com ens portava l’únic títol a nivell nacional de la temporada.
Sí, son ells... Som nosaltres, Ets tu, soc jo... Som tots, el Reial Club Deportiu Espanyol de Barcelona. Som la minoria selecta, som la pluralitat esportiva a Catalunya i una forma diferent de viure. Malgrat els disgustos que moltes vegades ens dona, que duri. I per molts anys, pericos!!!...
.jpg)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada