A RECUPERAR EL NIVELLI ELIMINAR A L'ATHLETIC CLUB

Cal aixecar-se de nou...

Independentment dels remors i noticies contradictòries que han arribat durant la setmana des de la capital de l’estat referent al nostre rival i botxí a la Superlliga, l’Espanyol no li queda altre que aixecar-se del cop fort, dur, que va encaixar diumenge. No hi ha altre.

En aquests moments, en mig de la desolació, de les llàgrimes de les jugadores, de la insensibilitat de masses consellers, inclòs de molts socis que els hi ve de vint euros a l’any mentre no tenen cap rubor de comprar pamflets esportius de manera inclòs diària que aquí no citaré per no fer-los encara propaganda, en mig de tots els infortunis no cal altre que aixecar-se i seguint lluitant.

Seguint lluitant i esperar que algú primerament es faci càrrec de la secció. El forat que ha deixat Josep Ramió no serà gens fàcil de cobrir. Per la seva faceta com a dirigent i per tot allò que s’hagi deixat en el camí en pro del futbol femení. Però de veritat si l’Espanyol s’estima aquest equip, aquest grup humà, ha d’haver-hi moltes més persones que estiguin disposades a prestar el seu ajut empresarial o/i de gestió, i aprofitar per que no dir-ho també, l’èxit i prestigi que dona el lluitar sempre per les finals. Per que només perden les finals, aquells que hi arriben, i estic segur que els mediocres i conformistes no en perdran cap...

Seguint lluitant i esperar que malgrat el difícil moment econòmic en general i empresarial en particular que viu el nostre país, algú que estimi aquest club pugui estar en condicions d’apostar fort per aquest equip malgrat tot campió. I dic campió per que elles no en tenen la culpa que la dictadura nacionalbarcelonista instal•lada en aquest totalitari país, ens envien ja amb premeditació col•legiats catalans que no tinguin altre funció que tirar per terra tot l’esforç d’un col•lectiu al llarg d’una temporada.

I si no hi ha ningú que s’ho pugui permetre, al menys entre varis patrocinadors en menor escala (la unió fa la força) pogué sobreviure i seguir apostant per aquesta senyal de modernitat que el futbol femení suposa i que  ha marcat –l’altre estendard és el futbol base – socialment i per bé, l’entitat espanyolista en els darrers anys.  

I en darrera instància, cal seguir lluitant al terreny de joc. Les jugadores, a les que mostro la meva admiració i recolzament, el quadre tècnic, i el públic del femení – escàs, però fidel i exemplar -. També afirmaré sense tallar-me un pèl i tot i que no pugui agradar a molta gent – la meva raó de ser com a Sentiment Perico no és glorificar ni divinitzar a ningú, sinó dir allò que pocs s’atreveixen a dir -, que les grans aficions es demostren en situacions així i no omplint camps quan el teu club  disputa finals o quan està moribund amb l’aigua al coll per evitar un descens. Ara, és el femení qui demana vostre assistència, per que encara que no ho sembli, a la tornada de la cruïlla, es deixa ja veure la presència amenaçadora d’un Athletic Club també tocat per la seva prematura pèrdua de la Superlliga.

Un Atlètic Club, que a la Copa de la Reina és l’antítesi de les espanyolistes. L’eliminatòria de quarts de final se li empassa i  indigesta gairebé sempre al quadre basc. És la competició maleïda per les basques. Tot lo contrari de les blanc-i-blaves que a la Copa de la Reina molts anys solucionen una temporada esguerrada. Tant de bo així sigui, malgrat que moltes vegades els enemics del femení no cal anar a buscar-los ni amb els rivals ni amb els mitjans de comunicació.

Els tenim a casa, també dins de l’afició per motius de ranci masclisme, i el més lamentable és que també dins del consell mentre el senyor president llença missatges poc clarificadors sobre l’autèntic futur de l’equip femení, i sobre tot dins també dins del estament arbitral.  El senyor Raul Calle Martínez, és el proper. Esperem tingui una lluïda actuació impartint justícia i no passi a engrandir la llarga llista de calamitats i despropòsits que hem hagut de patir recentment.