La tribuna del camp primer. 
Deu anys de la inauguració oficial de la Ciutat Esportiva.
Aquest dissabte dia 10 de setembre, la Ciutat Esportiva de Sant Adrià del Besós compleix 10 anys. Després d’un complicat procés no exempt de polèmiques en el que inclòs va acabar als jutjats l’empresa constructora, i després de totes les traves que de tot tipus va tenir que superar l’entitat (com per desgràcia sempre ha sigut més que habitual), veia la llum ara fa deu anys la fabrica dels somnis espanyolistes, dels futurs cracks blanc-i-blaus.
Dissabte es compliran els seus primers deu anys de vida des que aquell vespre del dilluns 10 de setembre de 2001 s’inaugurés oficialment amb la presència de les personalitats més importants dins l’espanyolisme i la societat política catalana. Els 4 ex presidents llavors vius (Vila Reyes, Meler, Perelló (a.c.s) i Pardo, l’únic encara entre nosaltres, eren junt amb Daniel Sánchez Llibre i tot el Consell d’administració. En el record, Fernando Lara, Pepe Mauri (a.c.s) que no hi van pogué veure l’acte d’inauguració com molts altres socis pericos que han format part també de l’entitat espanyolista.
Batejada pel bisbe auxiliar de Barcelona i el sacerdot perico Lluis Hernández (ex alcalde de Sta. Coloma), el públic perico present, que té bona memòria (bé amb uns més que amb altres), li va dedicar a l’Alcalde de Barcelona Joan Clos una bona part del que a bon segur es mereixia, en forma d’escridassades, xiulets i menys guapo de tot. Per tot els greuges envers l’Espanyol i per tot el malament que ens ho va fer passar ell i Barcelona Promocions a l’Olímpic. Per no saber el nostre nom, ací ens vam equivocar radicalment; no mereixia ser xiulat. Era tant pobre home moral i intel•lectualment, que tampoc va saber la cartera ministerial que prenia possessió amb el govern de J. L. Rodríguez en 2006.
Hi van ser presents, com amfitrió l’alcalde (un dels pocs que encara conserva el càrrec) de Sant Adrià del Besós, Sito Canga, Julia García Valdecasas, difunta ex consellera del RCD Espanyol que llavors ocupava el càrrec de delegada del govern central a Catalunya, el president de la FCF Jaume Rouras, i naturalment, l’honorable President de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol.
Malauradament l’èxit mediàtic va durar molt poques hores, tot i ser la primera ciutat esportiva en 101 anys de vida de l’entitat. A l’endemà al migdia una noticia commocionaría al mon sencer, quan els despatxos d’agència i les primeres imatges televisives oferien pràcticament en directe l’atemptat criminal de les torres bessones de Nova York als Estats Units, obra del integrisme religiós islamista.
Aquell mateix dissabte, el Infantil “B” de Cesar Sanz pagava la ressaca de la festa amb una derrota, convertint-se en el primer equip que jugava un encontre oficial de lliga.
Aquell primer diumenge, el filial espanyolista, l’Espanyol “B”, disputaria el primer encontre oficial de lliga de segona B, un cop els dies abans els tècnics de la RFEF havien donat l’OK definitiu per que al camp primer de gespa natural si poguessin disputar partits oficials, malgrat algunes instal•lacions com els serveis entre altres, no estiguessin encara acabats.
Però era ja tal el desig de tot l’espanyolisme i del consell per no demorar més la data d’inauguració que tothom estava disposat a fer-ne un sacrifici per tal de pogué estrenar-la i pogué dir tots plegats que l’Espanyol havia ja recuperat patrimoni sota la presidència de Daniel Sánchez Llibre, qui s’havia vist 4 anys enrera a signar i procedir a la demolició de l’Estadi de Sarrià.
L’Espanyol B entrenat per Ramon Moya guanyava 3-0 al filial de la SE Eibar el diumenge 16 de setembre de 2001. Com aspecte anecdòtic d’aquell primer encontre oficial del filial l’onze que va sortir a la gespa defensant la samarreta blanc-i-blava:
RCD Espanyol B: Miranda, Marc Beltrán, Ivo, Jarque, Català, Moisés Hurtado, Moisés Martín, Toti, Postigo, Crusat i Gaizka. Substitucions: Ceballos per Moisés Martín, Vates per Toti, i Tarik per Postigo. Els gols van ser anotats per Gaizka al minut 9, Moisés Hurtado al 44’ i Ceballos al 76’. El col•legiat va ser José Luis Torres Clapés.
La Ciutat Esportiva de Sant Adrià, ràpidament va ser batejada en les columnes d’opinió i en les cròniques del diari perico extint “Blanc i Blau” com a Ciutat Esportiva “Sadrià” com acrònim de les paraules Sarrià (l’antic i mític estadi espanyolista) i Sant Adrià (la localitat que obria les seves portes a les esperances periques).
Va ser el seu primer director, Alfonso Martínez Salinas (a.c.s), que també ens va deixar malauradament fa uns quants anys. El llavors tècnic del primer equip, Paco Flores, ja xerrava a dretes i a esquerres que era petita... El temps (un cop el primer equip hi ha anat a entrenar, i l’escola ha augmentat tant el número de integrants), li ha acabat donant la raó. Però convindreu amb mi que fer aquells comentaris en aquell moment era tocar senzillament els collons. Així ho pensava, ho penso i ho dic.
Disposava en un principi de cinc camps: Dos de gespa natural, el camp primer, que després per un deficient projecte de construcció va tenir que ser corregut uns metres per que la visió de la línia de banda on les banquetes era molt deficient des de la grada de tribuna, i el camp dos, per entrenar, tot i que també rarament si ha jugat algun partit de futbol base, i si de lloguer per empreses quan la ciutat esportiva estava més descarregada i els tècnics del primer equip no volien anar a Sadrià a entrenar.
Aquest dissabte dia 10 de setembre, la Ciutat Esportiva de Sant Adrià del Besós compleix 10 anys. Després d’un complicat procés no exempt de polèmiques en el que inclòs va acabar als jutjats l’empresa constructora, i després de totes les traves que de tot tipus va tenir que superar l’entitat (com per desgràcia sempre ha sigut més que habitual), veia la llum ara fa deu anys la fabrica dels somnis espanyolistes, dels futurs cracks blanc-i-blaus.
Dissabte es compliran els seus primers deu anys de vida des que aquell vespre del dilluns 10 de setembre de 2001 s’inaugurés oficialment amb la presència de les personalitats més importants dins l’espanyolisme i la societat política catalana. Els 4 ex presidents llavors vius (Vila Reyes, Meler, Perelló (a.c.s) i Pardo, l’únic encara entre nosaltres, eren junt amb Daniel Sánchez Llibre i tot el Consell d’administració. En el record, Fernando Lara, Pepe Mauri (a.c.s) que no hi van pogué veure l’acte d’inauguració com molts altres socis pericos que han format part també de l’entitat espanyolista.
Batejada pel bisbe auxiliar de Barcelona i el sacerdot perico Lluis Hernández (ex alcalde de Sta. Coloma), el públic perico present, que té bona memòria (bé amb uns més que amb altres), li va dedicar a l’Alcalde de Barcelona Joan Clos una bona part del que a bon segur es mereixia, en forma d’escridassades, xiulets i menys guapo de tot. Per tot els greuges envers l’Espanyol i per tot el malament que ens ho va fer passar ell i Barcelona Promocions a l’Olímpic. Per no saber el nostre nom, ací ens vam equivocar radicalment; no mereixia ser xiulat. Era tant pobre home moral i intel•lectualment, que tampoc va saber la cartera ministerial que prenia possessió amb el govern de J. L. Rodríguez en 2006.
Hi van ser presents, com amfitrió l’alcalde (un dels pocs que encara conserva el càrrec) de Sant Adrià del Besós, Sito Canga, Julia García Valdecasas, difunta ex consellera del RCD Espanyol que llavors ocupava el càrrec de delegada del govern central a Catalunya, el president de la FCF Jaume Rouras, i naturalment, l’honorable President de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol.
Malauradament l’èxit mediàtic va durar molt poques hores, tot i ser la primera ciutat esportiva en 101 anys de vida de l’entitat. A l’endemà al migdia una noticia commocionaría al mon sencer, quan els despatxos d’agència i les primeres imatges televisives oferien pràcticament en directe l’atemptat criminal de les torres bessones de Nova York als Estats Units, obra del integrisme religiós islamista.
Aquell mateix dissabte, el Infantil “B” de Cesar Sanz pagava la ressaca de la festa amb una derrota, convertint-se en el primer equip que jugava un encontre oficial de lliga.
Aquell primer diumenge, el filial espanyolista, l’Espanyol “B”, disputaria el primer encontre oficial de lliga de segona B, un cop els dies abans els tècnics de la RFEF havien donat l’OK definitiu per que al camp primer de gespa natural si poguessin disputar partits oficials, malgrat algunes instal•lacions com els serveis entre altres, no estiguessin encara acabats.
Però era ja tal el desig de tot l’espanyolisme i del consell per no demorar més la data d’inauguració que tothom estava disposat a fer-ne un sacrifici per tal de pogué estrenar-la i pogué dir tots plegats que l’Espanyol havia ja recuperat patrimoni sota la presidència de Daniel Sánchez Llibre, qui s’havia vist 4 anys enrera a signar i procedir a la demolició de l’Estadi de Sarrià.
L’Espanyol B entrenat per Ramon Moya guanyava 3-0 al filial de la SE Eibar el diumenge 16 de setembre de 2001. Com aspecte anecdòtic d’aquell primer encontre oficial del filial l’onze que va sortir a la gespa defensant la samarreta blanc-i-blava:
RCD Espanyol B: Miranda, Marc Beltrán, Ivo, Jarque, Català, Moisés Hurtado, Moisés Martín, Toti, Postigo, Crusat i Gaizka. Substitucions: Ceballos per Moisés Martín, Vates per Toti, i Tarik per Postigo. Els gols van ser anotats per Gaizka al minut 9, Moisés Hurtado al 44’ i Ceballos al 76’. El col•legiat va ser José Luis Torres Clapés.
La Ciutat Esportiva de Sant Adrià, ràpidament va ser batejada en les columnes d’opinió i en les cròniques del diari perico extint “Blanc i Blau” com a Ciutat Esportiva “Sadrià” com acrònim de les paraules Sarrià (l’antic i mític estadi espanyolista) i Sant Adrià (la localitat que obria les seves portes a les esperances periques).
Va ser el seu primer director, Alfonso Martínez Salinas (a.c.s), que també ens va deixar malauradament fa uns quants anys. El llavors tècnic del primer equip, Paco Flores, ja xerrava a dretes i a esquerres que era petita... El temps (un cop el primer equip hi ha anat a entrenar, i l’escola ha augmentat tant el número de integrants), li ha acabat donant la raó. Però convindreu amb mi que fer aquells comentaris en aquell moment era tocar senzillament els collons. Així ho pensava, ho penso i ho dic.
Disposava en un principi de cinc camps: Dos de gespa natural, el camp primer, que després per un deficient projecte de construcció va tenir que ser corregut uns metres per que la visió de la línia de banda on les banquetes era molt deficient des de la grada de tribuna, i el camp dos, per entrenar, tot i que també rarament si ha jugat algun partit de futbol base, i si de lloguer per empreses quan la ciutat esportiva estava més descarregada i els tècnics del primer equip no volien anar a Sadrià a entrenar.
Després hi havia dos camps de gespa artificial que eren on jugaven els equips de futbol base i femenins. Posteriorment serien substituïts per l’actual més gran, en vertical en comptes d’horitzontals i amb les grades a l’estil Olímpic de Montjuïc per desgràcia dels espectadors que mica a mica ha anat perdent Sadrià. Temporada darrera temporada, ha baixat sensiblement la presència de pericos i un dels factors ha estat aquest en els encontres de dissabte (junt a que tot el dia estan donant futbol per les televisions).
Els equips de futbol 7 benjamins i prebenjamins i els infantils femenins jugaven en l’actual camp de Futbol-7 amb mur que es troba idèntic a la seva construcció. Finalment hi havia també una zona d’entrenament darrera del camp antic 4 (que ara es darrera del actual 3) i una zona batejada amb el curiós nom de “pista polideportiva” amb unes anelles ridícules de bàsquet sense taulell ni cistella que mai hem sabut que pintaven allà, fins que van ser suprimides. Allà entrenen els nens i nenes que després juguen al camp petit de futbol 7.
Els vestidors primerament eren autèntics barracons d’obra, fins que posteriorment van ser adaptats a la zona els que hi ha ara prefabricats, i que al menys donen altre imatge que l’original.
Amb tot, els pericos sempre consideràvem allò nostre casa i per molts lògics defectes que hi van haver-hi (i segueixen havent malauradament), sempre ens hem sentit com altre cop a la nostre llar després de la pèrdua de Sarrià, i al marge de la pròpia activitat esportiva de la pedrera, i posteriorment de l’Escola i d’entrenament del primer equip, Sadrià ha significat aquell punt de reunió, de trobada, de discussió, d’intercanvi d’opinió de tots els socis que hi anaven. Era de nou la llar dels pericos mentre s’esperava el llarg camí a la terra desitjada de Cornellà-El Prat.
Els vestidors primerament eren autèntics barracons d’obra, fins que posteriorment van ser adaptats a la zona els que hi ha ara prefabricats, i que al menys donen altre imatge que l’original.
Amb tot, els pericos sempre consideràvem allò nostre casa i per molts lògics defectes que hi van haver-hi (i segueixen havent malauradament), sempre ens hem sentit com altre cop a la nostre llar després de la pèrdua de Sarrià, i al marge de la pròpia activitat esportiva de la pedrera, i posteriorment de l’Escola i d’entrenament del primer equip, Sadrià ha significat aquell punt de reunió, de trobada, de discussió, d’intercanvi d’opinió de tots els socis que hi anaven. Era de nou la llar dels pericos mentre s’esperava el llarg camí a la terra desitjada de Cornellà-El Prat.
.jpg)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada