dissabte, 18 de maig del 2013

AQUELL MALEÏT CAMP... AQUELLA MALEÏDA CIUTAT...






Com a catalans... celebrem les nostres tràgiques derrotes...


Avui es compleixen vint-i-cinc anys del partit de tornada de la final de la UEFA 1987/88. Aquella a la que amb 3-0 del partit d’anada, Javier Clemente va voler guanyar amb els seus “obreros”.  Una Copa de la UEFA que pràcticament l’equip tenia a la butxaca al descans d’aquell partit a aquella ciutat de nom maleït per l’espanyolisme.

Llavors, va tenir lloc el que ningú pensava que anés a succeir; una errada fatal, gairebé infantil, va acabar significant el primer gol dels alemanys. Llavors, el món es va venir a sobre d’uns jugadors que havien protagonitzat la gesta més gran de nostra història: Arribar a la primera final continental i fer-ho amb la grandesa d’eliminar a tots aquells equips de l’elit europea que aquell mateix estiu acabarien alguns d’ells aconseguint dominar els seus respectius campionats als seus països.

Ni Borussia Mönchengladbach, AC Milan, FC Inter, TJ Vitkovice, FC Brujas havien pogut aturar a un equip amb fam de glòria i de reivindicar-se a la seva pròpia Barcelona i Catalunya.  Però una desgraciada jugada i la supèrbia d’un entrenador rebutjat en aquell moment pel monstre català que tot ho ha d’acabar engolint, van fer el que ja semblava impossible, que els alemanys remuntessin aquella final. Un  Javier Clemente, que a ulls de tot el món futbolístic volia demostrar a aquell president que tots sabem i que justament a l’anada de la final havia presentat al més gran holandès que el futbol ha donat, com a tècnic, que ell, (Clemente) era l’únic artífex d’aquell èxit. Que era ell qui guanyava amb les seves estratègies, alineacions rares i estrambòtiques, invents tàctics, camps regats, terreny de joc estret, i per què no dir-ho també, amb les seves grans virtuts que al marge de les negatives, també tenia i grans el “rubio de Barakaldo”.

I com es sol dir, la va cagar i ben cagada. Per què quan la piconadora alemanya es va posar en marxa arrasant al seu pas, gairebé tothom buscava a la banqueta aquell ros d’or en aquell encontre, en el més important de tota la nostra història fins les hores... però no hi era. Per que es trobava a la grada, vestit de carrer amb una cara que ho deia tot. Amb una cara que denotava la tristor i la pena de qui era conscient que mai tindríem una segona oportunitat. Dinou anys després el destí ens va ensenyar que la història es repeteix més sovint del que ens pensem envers les nacions, col·lectius, o en aquest cas, clubs de futbol. Altre cop el mateix desenllaç, la derrota a la tanda de penals. Les circumstàncies totalment diferents, les sensacions totalment diferents també, però al final, el que queda únicament és el record del guanyador. I l’Espanyol no va pogué inscriure amb lletres d’or el seu nom en aquell trofeu continental.

Amb tot, ho recordem ara doncs malgrat el final, la gesta fou digna de menció i de que rebi el reconeixement de tots els pericos de les generacions posteriors a aquell drama. Per què no va deixar de ser un drama per tot un col·lectiu de catalans. Inclòs per molta gent no perica que en el món del futbol aquelles jornades de glòria estigueren moralment al nostre costat i inclòs al mític Sarrià recolzant l’equip.

Juntament amb la venda de Sarrià (allò fou menys sobtat, més espaiat en el temps tot  i que tingué el seu drama escenificat en la voladura de l’estadi), foren les dues ocasions que servidor ha plorat més per uns colors, per una entitat que no sempre correspon amb el que la massa ofereix. Hi ha qui afirma que és pitjor un descens. Potser econòmicament ara si. Però llavors, un descens oferia una possibilitat de catarsis interna de l’entitat, un tornar a començar, una reflexió profunda dels mals de l’entitat que calia purgar, i sobre tot, d’un descens es pujava a l’any següent si tot anava bé. Quatre han hagut, i dels quatre l’equip ha recuperat la categoria perduda. Però aquella maleïda copa de la UEFA, mai la tindrem.... I si algun dia el destí torna a donar-nos la possibilitat, no serà ja el mateix.  En el camí haurem deixat massa gent que no hi haurà arribat a temps. Masses anys tenint que celebrar... derrotes dramàtiques.
Glòria també... als herois del 88!
                   



1 comentari:

Anònim ha dit...

"bien está lo que bien acaba" o "mal está lo que mal acaba"...
epb




S E N T I M E N T P E R I C O . C O M