COMENTARI: MÉS PAPISTES QUE EL PAPA

Darrerament més, dona la impressió que una obligació s’ha instal·lat a la societat catalana, impulsada per uns mitjans de comunicació servils al pessebre de la  subvenció i per una casta política que viu en el millor dels casos a esquenes del poble, i en el pitjor, a esquenes dels tribunals de justícia dels quals domina i instrumentalitza en benefici propi per no respondre de les seves malifetes, que tot el relacionat amb el FC Barcelona és dogma de fe i paraula d’obligat compliment. Que s’ha de tenir una actitud reverent rallant la paranoia amb un CLUB PRIVAT de futbol, que no representa per més que ells vulguin s'ho vulguin atribuir, res més que el sentiment d’una massa social i de milers de seguidors, en major o menor escala que qualsevol altre entitat esportiva. Res més.

A voltes amb el fastigós tema del passadís, pervertit per els que obstinats en convertir un mer acte de reconeixement esportiu que es té amb el campió de qualsevol competició esportiva,  en un acte de humiliació i vexació, de morbositat i demostració del poder que a Catalunya – i fora de Catalunya – té certa entitat i que el seu entorn aglutina, servidor ja no pot passar més (tot i que vaig prometre no acabar entrant en el tema, i per tant picar l’ham), sense expressar la meva opinió, respectant lògicament el que pugui pensar per diferent que sigui, la resta de la massa social i seguidors del nostre club.

No entenc a que ve tot aquest enrenou. Soc –encara que no m’agradi en el cas del Barça – partidari de fer el passadís com a norma no escrita però consolidada dins el que ha de ser l’esportivitat al futbol quan un equip és campió, sigui qui sigui l’entitat guanyadora. Se que alguns a bon segur diferenciaran si l’homenatjat és qui ens humilia des de la llunyania de més de sis-cents quaranta quilòmetres sota la disfressa de falses amistats relacionades amb comuns rivals i només acceptats per una part minoritària de la nostra afició, que quan l’homenatjat –com és el cas actual – sigui l’odiat  veí. Odi, per cert recíproc, cosa difícil d’entendre psicològicament quan ve del poderós i per part del que sempre guanya envers del pobre que sempre perd. Altre tema de psiquiatra per més d’un, aquest odi malaltís envers el pobrissó que només alça la seva feble veu per reclamar amb tota dignitat que el deixin sobreviure, i poc més...

Però és que ara l’assumpte és ben diferent. Totalment diferent. El passadís no toca en absolut. Es una ficció inventada per un règim que contínuament no té altre pensament que humilià a la nostre entitat. El RCD Espanyol “va complir” esportivament tant en categoria masculina com femenina, traient-li dos punts al rival del FC Barcelona i per tant col·laborant en que el títol viatgés cap al Museu del FC Barcelona, del que a bon segur els col·legis seguiran mostrant com a lloc d’adoctrinament a futures generacions de catalans.  Això (l’empat davant el Madrid), propicià que el conjunt de Collblanc sigui campió anticipadament en el cas dels nois. Passadís al Manzanares, i passadís del Real Valladolid al Camp Nou com a següent visitant del coliseu barcelonista. I Prou. És el que diu la tradició.

Es senzillament el que va fer un club que s’arroga el ser l’escollit pels déus com la suprema perfecció del que mai ha trepitjat ni s’ha inventat a la terra. El club que moralment s’arroga el estar per sobre de lo humà i lo diví. El que porta el nom de Unicef mentre dona suport a una dictadura que esclafa els drets d’un poble, tortura, i vexa a les dones.  Es el que va fer aquesta institució precisament quan el RCD Espanyol fou campió de Copa de SM el Rei en 2006. Llavors aquesta gent tant arrogant, tant ufana i superba, no va fer passadís al campió d’Espanya, sinó que a crits de “a segunda a segunda”... ens van empènyer cap el precipici de l’infern.        

Per tant, senyor President del RCD Espanyol de Barcelona SAD, D. Joan Collet i Diví, ha sigut vostè més papista que el Papa. Suposo que obligacions inconfessables davant el poder real d’aquest poble (institut català de finances per exemple), haurà pesat molt més aquesta decisió i a més fer-la pública,  que el que a bon segur hagués pensat des del seu lloc de perico militant, a la Penya d’Argentona en el seu dia, un soci perico 100% que llavors el coneixíem com a Joan Collet.

El coneixíem com qui deia les veritats a aquesta societat de pensament únic, des de la seva posició de soci, de penyista, inclòs en més d’una ocasió, com a conseller i portaveu del consell... Quan encara no estava investit de la púrpura de la presidència del nostre club. D’aquell Collet a l’actual, del utòpic i defensor del nostre club, al pragmàtic imposat per la força de les accions, i pressionat a bon segur per la força de les relacions polítiques i de la “germanor entre catalans” amb l’amic Sandro (on queden aquells bells temps dels “non grats”?), jo, em quedo amb el primer Collet. Ho sento, Joan!. Però ho tenies tant fàcil com recordar el que ells ens van fer a nosaltres...