dissabte, 18 de maig del 2013

UNA VERSIÓ DIFERENT D'AQUELLA FINAL...

D’aquest 25è aniversari de la pèrdua d’aquella Copa de la UEFA de 1988, no tots els pericos tenen les mateixes opinions, les mateixes sensacions positives d’aquella gran gesta -amb el fatal desenllaç- , que dins de hora i escaig es compliran vint-i-cinc anys…

Defensant la pluralitat d’opinions, el soci i penyista del RCD Espanyol Jordi Llopis i Bosch ens envia aquest escrit per la seva publicació, el qual crec que independentment de que estigueu a favor o no del que Jordi comenta, si que aporta una altre cara de la mateixa moneda. Una altre versió, políticament incorrecta, però que representa el que va sentir després d’aquell maratonià viatge en autocar des de Barcelona a aquella maleïda ciutat del cor d’Alemanya.   

Per la seva importància com a relat de primera mà, creiem més que oportú publicar-la, com qualsevol altre que en aquest sentit sigui de valor per conèixer i recordar el succeït ara fa 25 anys.   Al mateix temps, ens envia unes fotografies d’aquell viatge i d’aquella final, com un dels milers de pericos que amb el seu viatge recolzant l’equip, van ser testimonis del que allà va succeir. Dels que van viure la història “in situ”.  Dels damnificats de Leverkussen...




 

 





Damnificats de Leverkusen (l’altra cara de la moneda)

Dissabte 18-05-2013 es compleix el 25è aniversari del partit de tornada d’aquella final de la UEFA. Vull reivindicar el sofriment i el disgust que vam patir els desplaçats a aquella tri...sta població alemanya -al nord de Colònia- de la Renània del Nord-Westfàlia.

El club va organitzar, en pocs dies, el desplaçament en autocar -amb entrada assegurada- per a més de mig miler d’espanyolistes. D’aquesta manera, un bon nombre dels desplaçats ens vam passar més de 40 hores en autocar, dues nits asseguts en unes butaques d’uns senzills vehicles de transport escolar. En definitiva, ja fos per la incomoditat del seient, l’emoció de l’anada o per la tristor més profunda de la tornada, vam estar, pràcticament, dues nits sense dormir.

Tota la càrrega d’il·lusió que portàvem tots els desplaçats -en autocar o en avió- per recollir la Copa de la UEFA, es va convertir en una frustració, en un desencís, indescriptible. Ja que si en el partit d’anada, per exemple, el resultat hagués estat d’empat, no haguéssim anat ni una tercera part al partit de tornada d'una final disputada entre setmana. La festa espanyolista semblava assegurada, tothom ho creia, però no va ser així. Finalment es va produir la gran desfeta. No sé si una desfeta com aquesta tenia precedents, però n'estic convençut que va tenir molt greus conseqüències.

De tornada a Barcelona, a l’avinguda de Sarrià -la tarda següent de la final-, unes desenes de pericos ens esperaven i ens aplaudien a la arribada dels successius autocars. Surrealista? Possiblement... Però no tant com el següent partit de lliga a Sarrià. Es va organitzar una festa, amb càntics i pancartes que deien: "Qué más da" o “No pasa nada”, amb aplaudiments i ovacions als “herois” de Leverkusen...

Amb l’aniversari del desastre de Leverkusen, ara s’han escrit diversos articles i un llibre, s’han difós diferents entrevistes en programes de ràdio i s’han emès imatges i opinions d’aquella final pel canal alternatiu de TV3. S’hauran pogut saber els records que tenen els protagonistes d’aquell encontre, conèixer -potser- les opinions de diversos periodistes i també la d’algun altre “Vip”. Però dels veritables damnificats, de l’afició, s’haurà sabut ben poca cosa.

Certament, a la semifinal (Bruges) i a la final es va omplir Sarrià de gom a gom, però vull recordar que també el club, mitjançant les penyes, empleats i diversos canals, van repartir invitacions a dojo. Quan es va consumar el desastre, els petards van sonar a Barcelona. L’enemic estava satisfet amb la nostra derrota, perquè transcorreguts uns quants minuts de la segona part, amb un 3-0 a favor perico, tampoc no se l’esperaven. No és cert, com alguns diuen ara, que tothom va estar amb nosaltres, perquè hi ha massa gent que ens odiava, ens odia i ens odiarà sempre. Només cal recordar una portada de diari esportiu d'un dels dies d’aquesta final. Per una altra banda, recordo que a prop meu, a l'Ulrich Haberland Stadion, hi havia treballadors espanyols -no pericos- que hi van anar expressament per donar suport a un equip -que el van considerar seu- i per viure la festa que uns pocs van truncar.

Les conseqüències de tot allò van culminar a la següent temporada: promoció amb el Mallorca i el descens a Segona. El 18 de maig de 1988, es va perdre l’oportunitat de donar una passa definitiva en la nostra llarga, però modesta història esportiva: convertir el club en important. Ens van faltar poc més de 30 minuts per tocar el cel i la glòria. D’això ja en fa un quart de segle. Mentrestant, molts, continuen somiant amb Europa...

M’agradaria poder compartir la mateixa complaença que ara té quasi tothom d'aquella efemèride, però jo no puc. No puc, perquè no hi trobo cap èpica (per més que vulgui) en una derrota tan cruel com absurda.

Glòria a l'afició, glòria als damnificats de Leverkusen!

Jordi Llopis



2 comentaris:

Anònim ha dit...

Sense els mòbils i altres mecanismes que hi ha ara, hi ha poques imatges d'aquella final (a part, és clar, de les dels protagonistas).
Moltes gràcies, Josep M.!
EPB

Josep Maria ha dit...

Moltes gràcies. Salutacions!.




S E N T I M E N T P E R I C O . C O M