CRÒNICA D'UNA TRISTA NIT.

RCD Espanyol: 0 - Athletic Club: 2

Només arribar al Power 8 Stadium, les cues i l’ambient mitja hora abans, no deixaven dubta d’una gran entrada, malgrat els imponderables. L’afició estava il·lusionada i tornava a respondre després de temporades desertant gran part d’ella. Però aquesta eufòria, aquesta pressió afegida a l’equip de tenir que assolir si o sí el passi a la final, acabà girant-se en contra nostra.    

Com deia fa unes hores, en calent tot just arribar del Power 8 Stadium, l’Espanyol no va saber fer front a la pressió, a la necessitat imperiosa de no fallar davant la seva afició. Les cames (i sobre tot el cap) de més d’un jugador varen fer figa en el moment més inoportú, després de fer la gesta d’eliminar a tot un Valencia i tot un Sevilla. Des d’un principi l’equip completà el seu pitjor partit de tota la competició del KO.

Sergio sorprengué alineant a Fuentes en detriment de Rubén. Es podrà argumentar moltes possibles raons, però si confià en Pau fins el final malgrat la seva inexperiència, potser per coherència  també s’havia d’haver seguit confiant amb Rubén Duarte. Es un tema més de debat, doncs també cal dir-ho, tot i que és força fàcil parlar després de passar el partit, a molts ens sobtà que Fuentes estigués en l’onze inicial quan encara la pilota no havia rodat al Power 8 Staidum.

L’Espanyol molt nerviós, imprecís, desencaixat, desfigurat, acabaria sucumbint en el minut dotze després d’uns primers compassos que deixaven entreveure el que se’ns venia a sobre. Com un mort vivent, s’arrossegà pel camp sense psicològicament pogué superar el tràngol que succeí llavors. Quantes persones aquesta setmana m’havien dit que sempre no ens ha marcat Aduriz. Que potser aquest partit tampoc marcaria... Que no,! resposta del subconscient,  que necessitem un parell de golets, que Aduriz marcarà...  

I ho va fer en un mal rebuig, recollint una pilota en la frontal i  xut ajustat a la dreta on ja s’intuïa abans que entrés la bola, que Pau no hi arribaria... Molts nervis, jugadors desapareguts com Lucas Vázquez (el seu pitjor partit),  un erràtic Víctor Álvarez que no donava una a dretes ni a esquerres, Cañas errant a la medul·lar, més nervis i indecisions a la cobertura inclòs el meta Pau posà dels nervis en una sortida intentant protegir una pilota que es marxava fora (23’).

La primera arribada perica, una pilota centrada que un defensor rebutja sobre la pròpia porta enviant a córner fora. I al 27’ Stuani la tingué. En altre ocasió hagués sigut l’empat, l’Estadi i la resta de l’equip hagués cregut en la remuntada i segur s’hagués assolit. Ahir, no. La pilota rematada per l’uruguaià s’estavellà al cos d’Herrerín.  Abans, Arbilla havia tallat al primer pal un perillós centre dels bascos en altre acció compromesa. Eren els minuts de l‘esperança que l’equip ho intentà recolzat per tot l’estadi rugint com mai.  

Però llavors arribà l’autèntic certificat de defunció d’aquesta semifinal. Era el 41’, servei de cantonada des de la dreta, i remat de cap inapel·lable del defensor Etxeita al fons de la porteria espanyolista, ajustant també al màxim la pilota a la dreta de Pau.

En el futbol tot pot passar i mai, absolutament s’ha de perdre l’esperança. Però sent una semifinal, jugant com jugava l’equip i davant un Athletic crescut, no s’enganyi  ningú, allò estava ja dat i beneït. Estava perdut. L’equip de Sergio González havia d’anotar en quaranta-cinc minuts 3 gols, repeteixo, tres gols.  Abans del descans, centre d’Arbilla i volea de Stuani que es marxa per sobre del travesser.

En el 48’ Sergio González sorprèn fent una substitució entrant Caicedo per Víctor Álvarez... La podia haver fet després del descans?. No per posar més davanters es marquen més gols, benvolgut Sergio... Mentre l’Athletic es planta sol Aduriz errant cara a porta el que no està escrit rematant fora davant Pau. Poc després seria Williams qui la tindria amb un xut ras excessivament creuat.

Caicedo va pogué posar als espanyolistes en el partit (que no en l’eliminatòria) quan un llançament seu s’estavellà al pal dret, (on li colpejà el dia del Valencia a Pau i li rebotà), doncs aquest cop la pilota escopida pel pal li cau mansament a les mans d’Herrerín...  En el 58’ li perdona el col·legiat la cartolina a Arbilla... era igual, ja ningú pensava en finals i al final l’acabaria veient també el lateral navarrès. El col·legiat repartí errors i encerts, però res a dir en aquest sentit a la derrota espanyolista. 

Herrerín es lesionà en el 65’ i tingué que ser substituït per Gorka. Sergio havia fet el segon i darrer canvi donant entrada a Salva Sevilla per un desconegut Lucas Vázquez. Canvi poc entès per molts a jutjar pels comentaris a la grada, però és que el rendiment ahir de l’extrem fou pèssim.  En el 76’ mentre anava morint el partit Willians amenaçava amb el tercer.      

I llavors, minut 78, la Curva RCDE comença a cantar la cançó que va fer seva (no era d’ell) el desaparegut Manolo Escobar. Per uns moments molts recordaren temps pretèrits i a bon segur alguns gaudiren d’un passat enyorat, potser alguns inclòs d’una porta 8 de Montjuïc... No ho sé. Tot molt lamentable, per que tant si va haver-hi “provocació” o no, si algú va treure una estelada o una bandera espanyola, m’és igual, allà anàvem a veure un partit de futbol i no un míting polític ni d’independentistes ni de nacionalistes espanyols. A més, un col·lectiu que passà per ser el principal focus d’animació de l’estadi, no pot en cap moment caure a aquestes provocacions, i menys membres importants d’ell gesticulant i insultant a socis de la part superior, malgrat les banderes que aquests exhibissin.  Molt lamentable tot plegat. Però és que a alguns, quan rasques una mica, els hi sort la ploma veritable. Per molt que es facin passar per “apolítics”.  Censura tot a  uns i altres, als que no van deixar d’emmerdar a la nostre entitat centenària amb ideologies polítiques ni tan sols en aquesta ocasió.

Fou bonic, mentre durà... Ara la lliga. I només un desig. Lluitar fins el final. L’afició, els que estàvem al camp el dia de l’Alavés, sempre... no ens mereixem altre gran decepció, altre gran garrotada com seria un altre final com els que ja tots sabeu.

Fitxa tècnica:

RCD Espanyol: Pau, Arbilla, Álvaro, Héctor Moreno, Fuentes; Cañas, Víctor Sánchez, Lucas Vázquez, Víctor Álvarez; Sergio García i Stuani.

Substitucions: Caicedo per Víctor Álvarez, m. 48; Salva Sevilla per Lucas Vázquez, m. 69.

Athletic Club: Herrerín; Iraola, Gurpegi, Etxeita, Valenciaga;  San José, Mikel Rico; Muniaín, De Marcos;  Williams i Aduriz.

Substitucions: Iraizoz per Herrerín, m. 63; Beñat per Muniaín, m. 83; Laporte per Williams, m. +90.    

Àrbitre: Juan Martínez Munuera, del comitè territorial valencià, assistit en bandes per Diego Barbero Sevilla i David Canales Cerdà. Exercirà de quart àrbitre Alberto Salazar López de la Oliva.  Cartolines grogues als locals Cañas, m. 9, Héctor Moreno, m37, Stuani, m. 44, Arbilla, m. 66 i Álvaro, m 86, i al visitant De Marcos, m.7.

Gols: 0-1: Aduriz, m 12; 0-2: Etxeita, m. 41

Incidències: Encontre de tornada de les semifinals del campionat d’Espanya – Copa de S.M. el Rei, disputat ahir nit al Power8 Stadium davant la presència de 34.831 espectadors en una nit que a més de trista, fou bastant freda desprès de les tempestes de mitja tarda que tingueren lloc a tota l’àrea metropolitana.