LES DIVERSES SEMINALS DE COPA, A LLARG DE LA HISTÒRIA PERICA

En el darrer mig segle d’història perica, al marge de les dues temporades en les que s’alçà l’entitat perica amb la Copa del Rei (2000 i 2006),  tan sols ha disputat un cop – al marge d’enguany – les semifinals de Copa.  Com tothom recorda aquestes dues semifinals (davant el Real Madrid amb gol de Martín Posse a les semifinals a l’Olímpic de Montjuïc – Lluis Companys l’any 2000,  i davant el Deportivo la temporada 2005/06 amb 2-1 a Montjuïc  amb gols de Luis García i Pandiani, i empat a zero a Riazor), fet l’incís, em referiré a totes les altres Semifinals en el torneig del KO disputades pel quadre perico al llarg de la seva dilatada història.

 

Sense comptar doncs les dues darreres Copes guanyades, fou la precedent ocasió que els pericos arribaren a semifinals en la temporada 1976/77. Després de guanyar a l’estadi de Sarrià per la mínima (el Gerente Caszely 1-0) acabaria caient a la pròrroga al Benito Villamarín, quan ja acariciava l’equip de Santamaría el passi a la final amb un marcador que reflectia empat a zero. Fou en els darrers sospirs quan els andalusos a manca de dos minuts van batre al meta Echevarria en una clamorosa errada del porter espanyolista,  forçant els trenta minuts de temps suplementari en els que es van emportar l’eliminatòria i l’accés a una final en la que acabarien derrotant a l’Athletic Club. En aquella ocasió, l’Espanyol havia deixat fora al Sporting de Gijón (0-0 i 3-2 a Sarrià), Al Celta de Vigo (3-0 a Sarrià i derrota 1-0 a Balaídos). El Betis s’interposà en el camí dels espanyolistes privant-los d’accedir a la final.

Però aquesta història és força antiga i comença gairebé als inicis del S.XX a la par d’aquesta competició, la més antiga a nivell futbolístic a  Espanya.  Si bé l’equip espanyolista ja participaria al primer Campionat d’Espanya tot just s’havia coronat a Alfons XIII com a Rei d’Espanya (1902), i que al 1903 tornaria a participar (durant moltes dècades la Copa es jugava un cop acabat el torneig de la regularitat) en format de triangular, no fou fins 1910 que l’Espanyol arribaria a la primera final (caient davant l’Athletic Club) en derrotar a l’Academia d’Artilleria per 6-0 en el que es pot considerar primeres semifinals disputades.

En la temporada 1914/15 l’Espanyol després de proclamar-se campió de Catalunya accedia a les semifinals de Copa derrotant a la Gimnástica de Madrid, però caient amb estrèpit 5-0 a la gran final davant l’Athletic Club.

1918. L’Espanyol torna a campionar a Catalunya, però cau en les semifinals de la Copa en un tercer encontre de desempat davant el Real Madrid. Llavors no existia ni tan sols el que coneixem tots com gol-average. L’Espanyol havia guanyat 3-0 als blancs, però caigué derrotat a Madrid per la mínima.

Dues semifinals més, en l’ocàs de la Dictadura de Primo de Rivera i el final del règim monàrquic. La temporada 1928/29, l’Espanyol s’alçaria per primer cop amb el títol en la memorable final de l’aigua a Mestalla davant el Real Madrid (2-1). Imbatuts al Campionat de Catalunya i també invictes al torneig del KO, l’equip de Mr. Greenwell.  S’iniciaria l’aventura eliminant al Sporting (3-4 i 5-2 a Sarrià), a l’Arenas de Guecho (6-4 a Sarrià i 1-3 a terres basques), i a l’Atlético de Madrid (5-1 a Sarrià, i 2-4 al Metropolitano). Les semifinals foren davant el FC Barcelona, que visitant Sarrià cauria 2-0 i la tornada  a Les Corts, l’Espanyol mantindria l’avantatge igualant a un gol i accedint a la final.     

La següent temporada després de disputar-se el primer campionat de lliga, (1929/30), el Real Madrid es revenjaria i deixaria fora de la final als blanc-i-blaus  (1-0 a Sarrià, però derrota a Chamartín 2-0).  En aquella edició l’equip espanyolista eliminà a l’Alfonso XIII (7-1 a Sarrià i 1-6 a la tornada), Real Victoria de Las Palmas (5-1 i la tornada a Canàries 1-3), al Real Oviedo en Quarts (2-0 a Sarrià i 0-1 al vell Tartiere).    

Dues semifinals disputà l’equip perico en l’etapa republicana. Sense el nom de Reial i sense la corona al seu escut, l’equip perico de la mà de Patricio Caicedo (l’entrenador amb més temporades al seu haver), eliminà al Real Mallorca a la primera ronda (1-1 a Palam, i 8-1 a Sarrià), Al Real Betis (derrota a Sevilla 2-1 i triomf 3-0 a la tornada), al Deportivo de la Coruña (3-3 a l’anada i 6-0 a Sarrià) i en semifinals altre cop l’Athletic Club li barraria el pas a la final, amb un fort correctiu (8-1) a l’anada i derrota també 0-4 a la tornada al Camp de la Carretera de Sarrià. Fou la temporada 1931/32.

En 1932/33 també amb Caicedo a la banqueta, l’Espanyol deixaria fora primerament al Sporting de Gijón (3-1 a Sarrià i 0-3 a Molinón), al Real Zaragoza (derrota 3-1 a Torrero i triomf 4-0 a Sarrià), al Real Murcia en quarts (5-3 a Sarrià i triomf 0-3 a la vella Condomina) i en semifinals altre cop l’Athletic Club deixà fora als espanyolistes (0-1 a Sarrià i també derrota 2-1 a la Catedral).    

El  30 de juny de 1940 a l’Estadi de Vallecas, l’Espanyol guanyava la seva segona Copa d’Espanya (llavors anomenada del “Generalísimo”), derrotant a la pròrroga al Real Madrid (3-2). Però abans deixà fora al FC Barcelona a les semifinals guanyant 2-0 a Sarrià i 1-2 a Les Corts. En quarts fou el Celta de Vigo (3-1 a Sarrià i 2-5 a Vigo) i en la primera eliminatòria els blanc-i-blaus havien deixat fora a la UD Levante (6-2 a Sarrià i 0-4 a Valencia). Pérez alçaria el trofeu a Vallecas en un torneig que conqueriren els espanyolistes, invictes.

En la temporada 1940/41 l’Espanyol intentà revalidar el títol de Copa aconseguit per segon cop l’anterior temporada (1939/40), hi arribà fins la gran final. Amb Patricio Caicedo a la banqueta, eliminà al Girona (1-1 i 6-2 a Sarrià), al FC Barcelona en vuitens  (1-2 i 4-3 a Sarrià), i a UD Levante en Quarts (0-0, i 0-0 a Sarrià, necessitant un partit de desempat 3-0). Les semifinals enfrontaren a espanyolistes i guipuscoans de la Real Sociedad. Triomf clar 6-0 a Sarrià i empat a dos al vell Atocha. A la final altre cop disputada a Madrid com l’any anterior, però aquest cop a Chamartín, acabaria amb triomf 3-1 favorable al Valencia CF.

Amb Baltasar Albéniz com a tècnic (1944/45), tot just quan les armes començarien a deixar de sonar a una Europa en guerra des de feia gairebé sis anys,  l’Espanyol eliminà al Celta (2-3 a terres gallegues i 1-1 a casa), Baracaldo (doble triomf 0-4 i 3-0 a Sarrià), Real Oviedo a Quarts de Final (doble triomf 1-2 al vell Tartiere i 2-1 a Sarrià), per caure a les Semifinals amb l’Athletic Club (0-0 a Sarrià i 4-1 a la Catedral).    

Polèmica en la 1946/47. L’Espanyol de Josep Planas eliminà al Baracaldo (0-2 a terres basques i 5-0 a Sarrià), al Real Oviedo (0-0 al vell Tartiere i 3-1 a Sarrià), al CE Sabadell (doble triomf perico 2-3 a la Creu Alta i 2-0 a Sarrià), i en Semifinals al Nàstic de Tarragona en guanyar 5-3 a Sarrià i perdre 1-0 a Tarragona. Les autoritats del règim van fixar la disputa de la final davant el Real Madrid no a un punt entre mig de les dues ciutats (Madrid-Barcelona) sinó a La Corunya, fet que va emprenyar tant al llavors President del RCD Espanyol Paco Román, qui sol·licitava que la final es jugués o bé a Mestalla o a Torrero (Saragossa). L’Espanyol cauria a Riazor, i les seves fortes declaracions davant les jerarquies del règim franquista, li acabaren costant el càrrec. 

En la 1947/48 també l’Espanyol arribà a Semifinals de la mà de José Espada com a tècnic perico. Es carregà al Real Madrid en vuitens amb doble triomf (2-1 a Sarrià i 0-1 a Chamartín), i al Real Murcia en Quarts (2-0 a Sarrià i 2-2 a Murcia). La semifinal amb el Celta de Vigo fou la més llarga de la història perica doncs els empats a Sarrià 1-1 i 2-2 a Vigo, obligaren a un partit de desempat jugat a Madrid que acabà amb 2-2 i un quart partit que els gallecs guanyaren 2-1 també a Madrid als espanyolistes.

Altre cop amb José Espada a la banqueta arribaria el club perico a les semifinals. Seria la temporada 1948/49. Eliminà el conjunt català al Celta (3-1 a Sarrià, derrota a Vigo, 1-0), a l’Atlético de Madrid a Quarts de final guanyant 6-1 a Sarrià i caient 5-1 al Metropolitano. En semifinals, l’Athletic Club barrà el pas a la final als pericos. 6-2 a la Catedral i derrota 1-2 a Sarrià.

La temporada 1955/56,  amb Ricardo Zamora a la banqueta, l’Espanyol cauria a les Semifinals. Eliminaria primer al Sevilla (3-2 a Sarrià i empat a zero a Sevilla), al FC Barcelona (3-1 a Sarrià i la tornada a Les Corts 4-4 amb quatre gols d’Arcas a Ramallets), i en semifinals l’Atlético de Madrid deixaria KO al quadre espanyolista en un tercer partit jugat a Madrid (0-3) després que l’eliminatòria quedés igualada amb victòries forasteres (1-2 a Sarrià i 0-1 a l’antic Metropolitano).  

Repetiria l’equip perico en 1956/57, amb també Ricardo Zamora a la banqueta quan l’Espanyol disputà altre cop les semifinals. Eliminà a l’Atletic Club (3-0 en Sarrià i 0-0 en San Mamés en l’únic cop que els pericos s’han carregat als bascos en Copa), al Celta (2-1 a Sarrià i 1-1), i al Valencia en semifinals. Victòria 1-0 a Sarrià i empat a un gol a Mestalla. La final (16/06/1957), la única pel moment entre els dos històrics conjunts catalans es resolgué amb polèmic gol per part de l’entitat barcelonista (1-0, Sampedro en un polèmic gol en el 75’ en el derbi jugat a Montjuïc i amb el dictador que tant diuen els perseguia, a la llotja lliurant a Segarra el trofeu).