Ahir 27 de juny es van complir deu anys des de que va arribar Dani a la presidència del RCD Espanyol.
Daniel Sánchez Lliure, (21-12-1950) nascut a Vilassar de Mar, i més conegut com a Dani (nom de l’empresa), va entrar de la mà del president Francesc Perelló Picci (a.c.s), com a conseller. Els primers records que d’ell tinc i en venen a l’hora d’escriure aquestes línies no son pas massa bons; amb el senyor Joan Lacueva (gerent del Club, i personatge molt vinculat al club rival), va tenir que portar a terme la desaparició d’una de les seccions més glorioses del RCD Espanyol, com era la secció de Voleibol Femení (3 lligues, i 5 copes de la Reina), com a màxim responsable de la secció en substitució de Ramón Condal, altre gran perico però que crec poques vegades per no dir-ne cap es va passar per el pavelló on jugava el volei.
Dit això i després del descens a segona (amb Perelló, no amb Juli Pardo que va deixar l’equip a dos punts de la Uefa, que a vegades pequem tots de falta de memòria...) i el posterior ascens sent membre capdavanter de la comissió esportiva, va intercalar llocs de màxima responsabilitat a les àrees econòmica i esportiva.
Dins del mèrit de Dani, es troba el patrocinar al Club, posant el nom de “Conserves Dani” a la samarreta, (primer va ser el senyor Lavastida amb “Araña” i el benèfic “Drogues no”), i recolzar el futbol base i femení, així com a mitjans de comunicació pericos que anirien sorgint mica a mica amb el pas del temps, i que ell contribuirà decisivament amb el seu suport econòmic.
Tots sabem el moment en que va accedir a la presidència i les circumstàncies que van rodejar a aquell moment. Un club abocat a quedar-se sense patrimoni, per una gestió econòmica i esportiva horrible de masses directius primer i consellers després, i massa interès per part de bastants, de cedir a les pretensions municipals d’ocupar allò que després en van dir, Lluís Companys.
Dels mandats del President Dani, s’hauria de diferenciar dues èpoques ben diferents, i amb tots els matisos de qui ha fet del lema “el que avui es blanc demà pot ser negre” el seu “leitmotiv” de la seva presidència. La primera, fruït dels pactes que van sorgir després de la vergonyosa venda de Sarrià, en la que per més inri, li va tocar a ell presenciar l’execució de la víctima (Sarrià) com a màxim dirigent.
Al final, les diferències de tot tipus entre el “senyor dels taüts” i ell, va precipitar (abandonant fugint el vaixell el primer) la sortida del grup del principal accionista. Llavors hi ha estat una mena de “guerra larvada” entre ambdós persones i models diferents de portar una societat.
La presidència de Dani ha estat marcada per un munt d’entrenadors, de fitxatges improductius la majoria, en la major part de la mateixa. Però esportivament quedarà per la història la Copa del Rei assolida en l’any del Centenari, després de 60 anys sense guanyar cap títol. La consecució del quart títol de copa la temporada passada i el subcampionat de la Copa de la UEFA s’afegeixen al palmarès brillant d’aquests darrers anys sense oblidar que en el fil de la navalla, l’Espanyol s’ha jugat el seu futur econòmic i esportiu en el darrer instants en dues lligues, primer davant el Murcia a falta de 17 minuts, i davant la Real Sociedad a la ruleta russa en el darrer sospir, sense oblidar altres temporades de mal record però sense arribar a tant tràgiques resolucions.
I lligat a aquests deu anys un nom per la llegenda del futbol: Raul Tamudo Montero, màxim golejador ja, de tota la història del RCD Espanyol, i que ha anat en paral·lel a la trajectòria del president.
Deu anys donen per molt en futbol. Per un munt també de secretaris tècnics, directors generals, fins que a la fi, sembla haver trobat les persones idònies...Sembla, per que al món del futbol ja sabeu el que ens diu ell mateix...”El que avui es blanc...”
La segona època en la que lliure dels lligams que el "senyor dels fèretres" tenia per el seu propi pes accionarial (va decidir votar en blanc en les juntes), i lluny del Consell, (primer amb gent de la seva corda, i després lliure totalment) va ser torpedinat per l’aparició d’un grup opositor (3.0) que tot i no estar vinculat al senyor Lara, si que es basava en el seu poder accionarial per intentar desbancar a Dani.
Llavors es va viure tot l’enrenou del famós “pacte del Windsor” amb les seves “víctimes” en forma de vedats i la imposició de persones alienes al cercle de Dani i quedant curiosament fora el grup 3.0 que era qui havia desencadenat la tempesta, a resulta de la pèssima gestió esportiva i econòmica en aquelles temporades, que va acabar impulsant un canvi (l’enèsim) amb la designació del senyor Morlanes com a Conseller Delegat, que impulsaria la adjudicació per part d’un grup d’institucions bancàries d’un crèdit sindicat que vindria a pal·liar provisionalment la delicada situació econòmica que patia en el dia a dia l’entitat espanyolista, mentre es procedia a la llarga espera de l’acabament de les obres del nou estadi amb els grans ingressos previst per 2008/09.
Moment determinant va ser l’ampliació de capital en la que l’augment de les participacions de la família Dani, com a contrapès a “Inversiones Hemisferio”, i l’aparició (com a tercer i quart accionista) de personatges com Antonio Martín i Sebastian Javier, fidels aliats del president en l’assemblea en la que Lara va passar a l’acció donant suport al ex vicepresident Biern impulsat des del Windsord i postulat com a tercera via entre el consell i l’oposició.
La derrota a mans del poble sobirà que encara té el poder de decisió davant els dos blocs majoritaris i enfrontats en que està dividit l’accionariat perico, va donar l’impuls definitiu a un Dani, que ara sí, tenia ja les mans lliures per acabar el seu projecte; la construcció d’un estadi nou, màxim objectiu de la seva gestió i que a bon segur l’acabarà convertint en el millor president del RCD Espanyol de tota la història, malgrat tots els daltabaixos viscuts, les crisis internes, canvis de rumb en política esportiva, i patiments dels que preferirem oblidar per recordar-nos només d’allò que queda per la posteritat: Dues copes d’Espanya, un sotscampionat europeu, lligues i copes del juvenil, títols del femení, del futbol base, el gran acte inaugural del Centenari, i sobre tot la recuperació del patrimoni en forma d’una Ciutat Esportiva (amb molts problemes durant i després de la seva construcció, però això es altre història) i un estadi que a bon segur serà el començament del gran Espanyol del futur; futur que s’ha avançat ja, amb aquests èxits esportius conquerits darrerament.
En el “debe”momentani del balanç, encara l’entitat no ha assolit els 30.000 socis, continua el tema del maltractament en mitjans públics de comunicació amb un Consell que calla per el motiu dels ingressos que rep de TV3, o la incapacitat manifestament demostrada d’acabar amb els violents a l’Olímpic i amb aquells que fan de l’extremisme polític anti democràtic la seva senyera en un club de futbol on només tindria que tenir lloc tot allò que simbolitzi i representi a nostre club.
I deixant el tema de la seva gestió presidencial que és el important i per el que se’l té que valorar per els socis accionistes, i en el futur per la història perica, no voldria tampoc dir i acabar aquest repàs a aquests deu anys sense incidir quelcom en l’altre aspecte ineludiblement lligat a la seva trajectòria com a president que es la seva faceta humana, que forma part del molt recolzament popular que l’ha convertit en un icona per a molts, i fins a un demèrit per altres (populisme i rés més); dir que les vegades que he tingut l’ocasió de veure’l, saludar-lo i parlar amb ell (tot i que no estic ni en el grup dels primers ni dels segons que acabo d’esmentar), tinc que dir que es tracta d’un home senzill sorgit des d’avall, i de fàcil accés per qualsevol que vulgui xerrar amb ell.
Per desgràcia en el càrrec, la idiosincràsia particular del futbol, els mals companys de viatge en aquests deu anys, i les vicissituds viscudes, han fet que moltes vegades les seves paraules no hagin tingut ni la seguretat ni la credibilitat d’una persona seriosa, (entre altres, ha manifestat tantes vegades que marxava...), però qui el coneix de veritat sap que es tracta d’una persona amb idees clares, (la seva empresa, és exemple d’això) i molt més intel·ligent que el que la seva gramàtica fa pensar (“dialecte del Maresme”, en tò irònic van ser les meves paraules, el darrer cop que vaig parlar amb ell quan ens vàrem acomiadar a Premià de Dalt al Memorial -17-6-2007- quan em va dir una paraula que ja ni tan sols puc recordar i naturalment desconeixia jo el significat...).
Quan semblava tocat i enfonsat, en els pitjors moments del seu mandat ha sabut o ha tingut la sort (de tot una mica) de sortir-ne i ha deixat en evidència als que el menyspreaven o pensaven que seria tan fàcil allunyar-lo de la presidència com posar-lo allà. Dani, ara se sent feliç i això ho vaig pogué comprovar en pròpia persona en la darrera ocasió, inclòs en un acte que era més propi de la tristor que de la felicitat, i ho és per que sap i és conscient que igual que Raul Tamudo, entra (sense haver-se marxat encara) en el llibre de la Història Perica (i en majúscules) i escrit amb lletres d’or, amb els seus èxits i la seva part menys positiva però amb un balanç a la vista de tothom força positiu. Quan acabi el Nou Estadi, el seu projecte haurà acabat i si l’equip arriba al mateix dignament haurà estat no de notable alt, si no d’excel·lent (la matricula d’honor ja se l’ha posaran els seus “idolatradors”).
I potser inclòs deixi successor, (esperem que si és així, el darrer acte per l’Espanyol sigui encertat). La seva marxa serà molt agraïda per la seva família, per una oposició escindida, i per els seus detractors que també n’hi ha i bastants. Quan s’inauguri Cornellà – Prat, segons ha declarat sempre, deixarà la presidència... ¿O potser, no...?
.jpg)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada