Ahir vespre, i amb 38 minuts de retard per compromisos del senyor Antonio Martín, qui molt correctament es va disculpar, va donar inici en el Casal de Cultura de Sant Cugat el col•loqui organitzat per la Penya Pericos de Sant Cugat amb motiu de la primera jornada del XVIII Aplec de Penyes que es realitza en la localitat vallesana i que culminarà demà amb el nucli principal dels actes.
L’acte, que portava com a títol: “Nou Estadi = Nous Reptes” va ser presentat per un membre de la Penya Pericos de Sant Cugat, i es va oferir un video amb imatges del vell Sarrià, el pas a Montjuïc per finalitzar amb imatges reals de l’estat de les obres i virtuals de com serà el nou estadi de Cornellà – Prat.
A l’acte eren presents com a ponents, Moisès Llorens (diario As), Moisés, Rufete, i Antonio Martín, conseller del club.
La primera pregunta de Moisès Llorens a Antonio Martín ja va indicar quin era el grau d’exigència en les preguntes: “De què serveix tenir camp sense tenir un projecte (i si es té és ja esgotat)”. Martín va dir que en el Club hi ha existit sempre massa conformisme, acomodament, i falta d’ambició. Per que un club il•lusioni a la gent, això solament es pot dur a terme amb el triomf, i tot i que les dificultats econòmiques sempre imposen un cert grau de dificultat, amb esforç, sacrifici i treball ben fet, l’èxit es pot assolir, malgrat les mancances. L’equip ho va demostrar en la primera volta, i no s’han pogut tornar dolents aquells jugadors. S’ha de corregir coses, la plantilla potser era curta, en definitiva s’ha d’aprendre de les errades, va contestar el conseller.
Rufete va dir que era positiu en una entitat fomentar aquest tipus d’actes. Que ell ja des de que va venir va assegurar que no era cap crak, però que sempre mostraria les virtuts de treballa, lluita, sacrifici i caràcter en el terreny de joc, per sobre de que s’estigui més o menys encertat. S’havia d’aprendre dels errors va remarcar.
Moisés, preguntat pel tema de la pedrera en la seva condició de jugador sortit del planter, va indicar que sí es poden assolir èxits amb una base d’equip formada amb la pedrera, i la prova més clara és que els darrers èxits (Copa, subcampionat europeu, primera volta) es va assolir amb moltes alineacions on destacaven fins 6 o 7 i a vegades 8 jugadors sortits del planter. Amb tot, sempre hi ha d’haver-hi jugadors que marquin les diferencies en l’equip.
Va negar que l’equip sigui un equip acomodat ja que es va conquerir la Copa, es va arribar a la final Uefa, 18 partits sense perdre. Després la gran baixada, el pessimisme i la dinàmica perdedora es va apoderar de l’equipi no va haver-hi manera d’aixecar el cap.
Son coses del futbol, encara que no hi hagi cap tipus de justificació al que ha passat, va dir Rufete.
Antonio Martín, que va fer l’incís que tots els seus comentaris eren a títol individual com a conseller, però no en nom del Consell, va dir que si que hi havia certa pressió cara a Cornellà – Prat, de fer un bon equip, invertir bé, i no posar pegats. S’havia de fitxar: Quant? Per això, ja hi ha uns professionals que cobren, i se’ls paga per que prenguin les decisions oportunes.
Rufete que va dir sentir-se orgullós d’haver arribat a una final europea, del Club en el que milita, va dir que la gent que vingués, havia de venir amb compromís i per millorar la qualitat de l’equip. Que el nou estadi seria molt important, paraules que van compartir els altres dos interlocutors.
Martín, que va dir somniar amb un Espanyol molt mes gran, en una ciutat com Barcelona i els voltants (en la que potser no hi ha els milions de persones que va dir, però si que se li ha de donar la raó que hi ha lloc per més que un sol club).
Va dir que el nou Estadi suposaria uns 10 milions d’€ a l’any. Que Montjuïc ha sigut una dura transició des de Sarrià. Que l’Olímpic no genera atracció de gent ni per la ubicació ni per les circumstàncies que l’envolten ni per el propi estadi. En canvi el nou Estadi, sempre generarà atracció de persones al estar en lloc on hi ha població, barris al costat, etc.
També, el fet d’estar tant lluny el públic dels jugadors, per la pista d’atletisme, dificulta molt que l’afició pugui recolzar a l’equip i fer sentir la seva veu. Es perden molts punts per aquesta circumstància van afirmar tant Rufete com Moisés.
Antonio Martín, va dir que ell no creia en la sort, en la fortuna. Que un club basat en circumstàncies aleatòries no arriba gaire lluny (si la piloteta entra o no). Que es necessitava un projecte seriós, esforç i sacrifici per tirar endavant.
Sobre el tema de la emigració va dir que primer s’havia de començar per la pròpia casa, els propis socis, que ja vindrà desprès el demés. Amb tot va justificar les campanyes fetes (en contra de sectors de socis que no estan d’acord en que sempre toqui pagar als de sempre, mentre que hi hagi gent que no pagui), dient que en l’Olímpic hi havia sempre 35.000 seients buits.
Va posar l’exemple l’Atletico de Madrid, club al que va definir com un club que tot i que la seva direcció sempre deixava molt que desitjar, en canvi a nivell social era molt fort, amb 60.000 espectadors en el camp a segona divisió. Que Catalunya estava canviant a nivell social, i que l’Espanyol cada cop més se’l veia com a un club integrat. Que el motiu de controvèrsia sobre el nom de la entitat era un tema superat, va explicar els motius d’aquest nom (no fa falta que aquest cronista relati la seva explicació, tots ho sabeu), i va queixar-se de com li van donar la volta amb una gran mentida històrica, els nostres veïns, quan els autènticament de la terra eren els fundadors del nostre club.
Moisés, no va pogué negar quan se li va dir que es posés en la pell dels aficionats, que aquest equip havia generat dubtes, i que comprenia que la massa social estigués desil•lusionada, i que l’equip necessitava un descans no físic, si no mental, psicològic.
Rufete va dir que a nivell general més que l’equip s’ho acabés creient, va pesar més l’esforç d’aquest any i mig.
Després va tenir lloc el torn dels socis presents, que van disparar com és lògic contra els jugadors, tot i que el conseller tampoc es va lliurar de moltes preguntes:
El primer en fer us de la paraula va manifestar que si tot continuava igual, (mateix tècnic i jugadors) amb aquesta dinàmica i amb suposades friccions entre jugadors i amb el propi tècnic, portàvem el camí ... Moisés va contestar que en tots els col•lectius hi ha discrepàncies, maneres diferents en certs moments de veure les coses, però que no era cert el que es deia entorn al vestidor.
El segon soci, va dir si el problema era que en aquesta entitat tant jugadors com entrenadors s’acomodaven, i la prova més clara era la diferència d’entrenaments aquí respecte a altres països com per exemple Itàlia. Només entrenar hora i mitja...
Rufete, que li va treure el problema de respondre a Moisés agafant-li el micròfon, va dir que cada cop més en els entrenaments de professionals d’ elit prevalia més la qualitat sobre la quantitat; que un bon entrenament no depenia de les hores, i que naturalment eren els preparadors físics i tècnics els que tenien aquesta responsabilitat de dirigir els entrenaments.
També l’actitud i paraules de Riera van ser protagonistes a pregunta d’un dels presents. Martín que va voler fer un esforç per comprendre la situació personal d’un Riera que s’ha quedat sense Eurocopa, moment de nervis, etc., si que va dir que en el club feia falta major ordre (des del propi consell que era qui tenia que donar exemple per pogué exigir de dalt a avall). Ordre i disciplina.
Se li va preguntar per el tema relacionat amb els parkings al nou estadi. Un soci va declarar no estar d’acord amb l’exemple del Atlético de Madrid, ja que aquesta entitat poc tenia a veure amb el nostre club per un seguit de diferències fonamentals: recolzament polític, no estar discriminat, sotmès a un boicot massiu pels mitjans de comunicació, etc.
També Antonio Martín va dir que l’objectiu era la UEFA més que la Champions, per que el disputar aquesta competició podia ser contraproduent; s’havia de donar el salt de graó en graó, sense voler donar-me més d’un per que clubs que ho havien fet havien acabat molt malament. Sobre exemples de clubs més modestos que ara ens superàvem va dir que ja veurem on arriben quan deixin de posar diners qui actualment ho fa, per que clubs que arriben en poc temps a dalt explosivament, també acaben després patint la davallada quan les circumstàncies que han originat l’èxit desapareguin.
Se li va dir com volien els consellers que els nens i nenes es facin socis d’un club quan no hi ha èxits esportius i es dona aquesta imatge esportiva, que amb el camp no era suficient, i se li va acabar preguntant per últim, sobre el tema del mal vendre els nostres jugadors, les clàusules de rescissió tan baixes, jugadors de la pedrera mal lligats que acaben marxant i l’entitat acaba en judicis que acaba perdent, traspassos de Gorka, Pandiani, Maxi en el seu dia, molt per sota de l’autèntica valor a preu de mercat, etc.
A poc d’un quart d’onze de la nit va acabar el col•loqui, que es va desenvolupar en un clima correcte, en el que tothom va preguntar el que va voler i s’ha de destacar que en aquest cop, tant Rufete com Moisés va estar a l’alçada de les circumstàncies en moments molt compromesos en el que els socis estan molt emprenyats amb l’equip, van donar la cara, van contestar el millor que van pogué, (i no és fàcil, per que poca justificació té el que ha passat), i es van fotografiar als que els hi van demanar.
Dir per últim que a l’acte hi eren presents també, el President de la FCPE del RCDE, Ramon Rius, Jaume Martínez i Rafa Ramos, mitjans de comunicació, i penyistes de diverses ambaixades blanc i blaves, així com a Anna Maria Fusté, la "no consellera".
L’acte, que portava com a títol: “Nou Estadi = Nous Reptes” va ser presentat per un membre de la Penya Pericos de Sant Cugat, i es va oferir un video amb imatges del vell Sarrià, el pas a Montjuïc per finalitzar amb imatges reals de l’estat de les obres i virtuals de com serà el nou estadi de Cornellà – Prat.
A l’acte eren presents com a ponents, Moisès Llorens (diario As), Moisés, Rufete, i Antonio Martín, conseller del club.
La primera pregunta de Moisès Llorens a Antonio Martín ja va indicar quin era el grau d’exigència en les preguntes: “De què serveix tenir camp sense tenir un projecte (i si es té és ja esgotat)”. Martín va dir que en el Club hi ha existit sempre massa conformisme, acomodament, i falta d’ambició. Per que un club il•lusioni a la gent, això solament es pot dur a terme amb el triomf, i tot i que les dificultats econòmiques sempre imposen un cert grau de dificultat, amb esforç, sacrifici i treball ben fet, l’èxit es pot assolir, malgrat les mancances. L’equip ho va demostrar en la primera volta, i no s’han pogut tornar dolents aquells jugadors. S’ha de corregir coses, la plantilla potser era curta, en definitiva s’ha d’aprendre de les errades, va contestar el conseller.
Rufete va dir que era positiu en una entitat fomentar aquest tipus d’actes. Que ell ja des de que va venir va assegurar que no era cap crak, però que sempre mostraria les virtuts de treballa, lluita, sacrifici i caràcter en el terreny de joc, per sobre de que s’estigui més o menys encertat. S’havia d’aprendre dels errors va remarcar.
Moisés, preguntat pel tema de la pedrera en la seva condició de jugador sortit del planter, va indicar que sí es poden assolir èxits amb una base d’equip formada amb la pedrera, i la prova més clara és que els darrers èxits (Copa, subcampionat europeu, primera volta) es va assolir amb moltes alineacions on destacaven fins 6 o 7 i a vegades 8 jugadors sortits del planter. Amb tot, sempre hi ha d’haver-hi jugadors que marquin les diferencies en l’equip.
Va negar que l’equip sigui un equip acomodat ja que es va conquerir la Copa, es va arribar a la final Uefa, 18 partits sense perdre. Després la gran baixada, el pessimisme i la dinàmica perdedora es va apoderar de l’equipi no va haver-hi manera d’aixecar el cap.
Son coses del futbol, encara que no hi hagi cap tipus de justificació al que ha passat, va dir Rufete.
Antonio Martín, que va fer l’incís que tots els seus comentaris eren a títol individual com a conseller, però no en nom del Consell, va dir que si que hi havia certa pressió cara a Cornellà – Prat, de fer un bon equip, invertir bé, i no posar pegats. S’havia de fitxar: Quant? Per això, ja hi ha uns professionals que cobren, i se’ls paga per que prenguin les decisions oportunes.
Rufete que va dir sentir-se orgullós d’haver arribat a una final europea, del Club en el que milita, va dir que la gent que vingués, havia de venir amb compromís i per millorar la qualitat de l’equip. Que el nou estadi seria molt important, paraules que van compartir els altres dos interlocutors.
Martín, que va dir somniar amb un Espanyol molt mes gran, en una ciutat com Barcelona i els voltants (en la que potser no hi ha els milions de persones que va dir, però si que se li ha de donar la raó que hi ha lloc per més que un sol club).
Va dir que el nou Estadi suposaria uns 10 milions d’€ a l’any. Que Montjuïc ha sigut una dura transició des de Sarrià. Que l’Olímpic no genera atracció de gent ni per la ubicació ni per les circumstàncies que l’envolten ni per el propi estadi. En canvi el nou Estadi, sempre generarà atracció de persones al estar en lloc on hi ha població, barris al costat, etc.
També, el fet d’estar tant lluny el públic dels jugadors, per la pista d’atletisme, dificulta molt que l’afició pugui recolzar a l’equip i fer sentir la seva veu. Es perden molts punts per aquesta circumstància van afirmar tant Rufete com Moisés.
Antonio Martín, va dir que ell no creia en la sort, en la fortuna. Que un club basat en circumstàncies aleatòries no arriba gaire lluny (si la piloteta entra o no). Que es necessitava un projecte seriós, esforç i sacrifici per tirar endavant.
Sobre el tema de la emigració va dir que primer s’havia de començar per la pròpia casa, els propis socis, que ja vindrà desprès el demés. Amb tot va justificar les campanyes fetes (en contra de sectors de socis que no estan d’acord en que sempre toqui pagar als de sempre, mentre que hi hagi gent que no pagui), dient que en l’Olímpic hi havia sempre 35.000 seients buits.
Va posar l’exemple l’Atletico de Madrid, club al que va definir com un club que tot i que la seva direcció sempre deixava molt que desitjar, en canvi a nivell social era molt fort, amb 60.000 espectadors en el camp a segona divisió. Que Catalunya estava canviant a nivell social, i que l’Espanyol cada cop més se’l veia com a un club integrat. Que el motiu de controvèrsia sobre el nom de la entitat era un tema superat, va explicar els motius d’aquest nom (no fa falta que aquest cronista relati la seva explicació, tots ho sabeu), i va queixar-se de com li van donar la volta amb una gran mentida històrica, els nostres veïns, quan els autènticament de la terra eren els fundadors del nostre club.
Moisés, no va pogué negar quan se li va dir que es posés en la pell dels aficionats, que aquest equip havia generat dubtes, i que comprenia que la massa social estigués desil•lusionada, i que l’equip necessitava un descans no físic, si no mental, psicològic.
Rufete va dir que a nivell general més que l’equip s’ho acabés creient, va pesar més l’esforç d’aquest any i mig.
Després va tenir lloc el torn dels socis presents, que van disparar com és lògic contra els jugadors, tot i que el conseller tampoc es va lliurar de moltes preguntes:
El primer en fer us de la paraula va manifestar que si tot continuava igual, (mateix tècnic i jugadors) amb aquesta dinàmica i amb suposades friccions entre jugadors i amb el propi tècnic, portàvem el camí ... Moisés va contestar que en tots els col•lectius hi ha discrepàncies, maneres diferents en certs moments de veure les coses, però que no era cert el que es deia entorn al vestidor.
El segon soci, va dir si el problema era que en aquesta entitat tant jugadors com entrenadors s’acomodaven, i la prova més clara era la diferència d’entrenaments aquí respecte a altres països com per exemple Itàlia. Només entrenar hora i mitja...
Rufete, que li va treure el problema de respondre a Moisés agafant-li el micròfon, va dir que cada cop més en els entrenaments de professionals d’ elit prevalia més la qualitat sobre la quantitat; que un bon entrenament no depenia de les hores, i que naturalment eren els preparadors físics i tècnics els que tenien aquesta responsabilitat de dirigir els entrenaments.
També l’actitud i paraules de Riera van ser protagonistes a pregunta d’un dels presents. Martín que va voler fer un esforç per comprendre la situació personal d’un Riera que s’ha quedat sense Eurocopa, moment de nervis, etc., si que va dir que en el club feia falta major ordre (des del propi consell que era qui tenia que donar exemple per pogué exigir de dalt a avall). Ordre i disciplina.
Se li va preguntar per el tema relacionat amb els parkings al nou estadi. Un soci va declarar no estar d’acord amb l’exemple del Atlético de Madrid, ja que aquesta entitat poc tenia a veure amb el nostre club per un seguit de diferències fonamentals: recolzament polític, no estar discriminat, sotmès a un boicot massiu pels mitjans de comunicació, etc.
També Antonio Martín va dir que l’objectiu era la UEFA més que la Champions, per que el disputar aquesta competició podia ser contraproduent; s’havia de donar el salt de graó en graó, sense voler donar-me més d’un per que clubs que ho havien fet havien acabat molt malament. Sobre exemples de clubs més modestos que ara ens superàvem va dir que ja veurem on arriben quan deixin de posar diners qui actualment ho fa, per que clubs que arriben en poc temps a dalt explosivament, també acaben després patint la davallada quan les circumstàncies que han originat l’èxit desapareguin.
Se li va dir com volien els consellers que els nens i nenes es facin socis d’un club quan no hi ha èxits esportius i es dona aquesta imatge esportiva, que amb el camp no era suficient, i se li va acabar preguntant per últim, sobre el tema del mal vendre els nostres jugadors, les clàusules de rescissió tan baixes, jugadors de la pedrera mal lligats que acaben marxant i l’entitat acaba en judicis que acaba perdent, traspassos de Gorka, Pandiani, Maxi en el seu dia, molt per sota de l’autèntica valor a preu de mercat, etc.
A poc d’un quart d’onze de la nit va acabar el col•loqui, que es va desenvolupar en un clima correcte, en el que tothom va preguntar el que va voler i s’ha de destacar que en aquest cop, tant Rufete com Moisés va estar a l’alçada de les circumstàncies en moments molt compromesos en el que els socis estan molt emprenyats amb l’equip, van donar la cara, van contestar el millor que van pogué, (i no és fàcil, per que poca justificació té el que ha passat), i es van fotografiar als que els hi van demanar.
Dir per últim que a l’acte hi eren presents també, el President de la FCPE del RCDE, Ramon Rius, Jaume Martínez i Rafa Ramos, mitjans de comunicació, i penyistes de diverses ambaixades blanc i blaves, així com a Anna Maria Fusté, la "no consellera".
.jpg)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada