COMENTARI: MAI L'OBLIDAREM

27 anys després…

Dèiem divendres passat que la dita popular diu que no hi ha mal que cent anys duri... Han estat 27 anys gairebé d’aquest malson que han suposat la majoria d’actuacions espanyolistes en el Camp Nou, amb molt poques però grans excepcions en les que el triomf, malgrat tot, no va tenir lloc. El 28 de març els anava a fer...

Per sort, aquesta desgraciada ratxa s’ha trencat. En aquests moments, quan gairebé han passat 48 hores del gran triomf i amb la calma i serenor que dona el pas del temps dos dies després, alço la mirada enrera per recordar tot aquest temps que ha passat amb resultats infructuosos des de que aquell equip entrenat per Maguregui fes mossegar la pols al monstre culé.

Eren altres temps: Samarretes antigues on no hi havia encara publicitat i força anys que trigaria a veure’s. Eren temps d’escoltar el futbol a la radio; cosa tan diferent d’avui en dia acostumats tots a veure els encontres pel pay per view. La veu del desaparegut José Luis Fernández Abajo en Cadena Catalana, sonava en un encontre en el que el Barça anava llençat cap el títol, i l’Espanyol compareixia sobre la gespa del coliseum barcelonista amb el record del desagradable resultat de l’anada...

Aquells gols espanyolistes que donaren el triomf, capgiraren una lliga que acabar guanyant la Real Societat contra tot pronòstic. Les sensacions, les mateixes. Llavors, en els diaris barcelonins hi havia de tot. Encara qui us parla conserva aquell exemplar ja descolorit per el pas inexorable del temps, de la Vanguardia (ja no “espanyola”) amb fotografia d’un Lauridsen estel·lar (“maestro, Lauridsen...” resava el titular). Però mals perdedors sempre ho han estat... i poca vegades ens han reconegut nostres mèrits (quan els hem tingut) i molt menys en un encontre de la màxima.

Eren altres temps: Eren temps en els que la gent encara anava barrejada al camp del rival sense que passés altre cosa que la típica rivalitat (màxima això si), tot i que ja començaven a mostrar-se els primers símptomes de intolerància i violència entre ambdues aficions, sense arribar encara al que després s’ha arribat malauradament.

Malgrat que molta gent a bon segur ahir i dissabte va passar un molt mal dia, (veure les cares de la gent pel metro o tren era un poema ahir) i pràcticament no es veien diaris esportius, quan la tarda del dissabte vaig veure un munt de pamflets recordant-nos que el líder jugava contra el cuer...

Però Catalunya era, és i seguirà sent molt més que un club... I ho serà per que només de civilitzacions decadents, sumides en la misèria intel·lectual i on l’interès d’uns aprofitats que justifiquen el que no es pot justificar, el pensament únic, pot prosperar tal argument.

Per que hi ha molta gent que ni els hi importava aquest o altre partit. Per que fora del barcelonisme imperant i que es vol estendre com un virus maligne en la nostra societat, també hi ha vida. I ho van recordar uns jugadors totalment desnonats com a futbolistes per demèrits propis. Però que amb lluita i amb la ganes de no rendir-se, de no defallir davant la prepotència personificada en una institució, van demostrar allò que sempre es diu...

Que al futbol s’ha de jugar tots els encontres i no es guanya sense baixar de l’autocar per molta diferència que hi hagi entre ambdós conjunts. Que no es pot ridiculitzar a tot un col·lectiu com masses vegades malauradament aquí han fet.
Per que David també és perico i aquest cop va derrotar a un superb i prepotent Goliath; per que nosaltres també tenim un David...(David García contra la arrogància personificada d’un Messi dissabte, sense mans).

Per que per alguns, Catalunya, (com diria l’honorable Pujol en un moment que va perdre l’honorabilitat) esta trista quan el Barça perd... Però per molts altres catalans, aquest 21 de febrer de 2009 quedarà en la memòria. De més, del que ells es pensen... D’aquells, molts d’ells, que per primer cop ho han vist i desitjaran seguir veient-lo en properes temporades...

Ahir diumenge, un grup de fidels de Sadrià, dels que recorden emocionats encara aquell 1-3 de fa més d’un quart de segle, ho van celebrar per tot l’alt. Dues ampolles de cava per demostrar com, amb dos collons, l’Espanyol va derrotar al prepotent Barça vint-i-set anys després.

Una d’elles (de les ampolles de cava), i permeteu que compti l’anècdota, comprada el mateix dissabte al matí per qui escriu aquestes línies, per que encara que el cap et digui que anàvem a perdre, el cor, el cor blanc-i-blau em dictava el contrari. Per que la fe, mou muntanyes, i inclòs “Lo Pelat” el “Petit Buda” va ser profeta en la seva ex casa.

Felicitats a tots els lectors pericos sofridors, per que dissabte, tots varem ser “De la Peña” marcant en somnis aquells dos golarros. Un somni del que no voldríem despertar-nos, més que res per no seguir mirant la classificació de primera. Esperem no obstant, que sigui el principi del canvi de tendència esperat. L’equip va fer historia i a bon segur que entre tots, haurem d’aconseguir l’objectiu. No som ni hem de ser de segona mai més. Entre tots ho hem d’assolir. Després ja parlarem i molt, i ja exigirem el que haguem d’exigir, i molt. Prometo no oblidar. Ara, a pel Madrid...