JORNADA DECISSIVA

La grada, tant a Cornellà-El Prat com a Sadrià, serà decisiva.


Cornellà-El Prat: 21:00 hores (sense Iturralde, però esperem que qui vingui, no vulgui fer oposicions per substituir-lo en el futur). L’Espanyol pot enllestir i d’una vegada per totes, la permanència matemàticament. Necessita sumar un punt o en cas de derrota davant Osasuna, que no guanyi qualsevol d’aquests quatre equips: Tenerife, Rácing, Málaga, o Sporting.

Però aquest encontre al marge de pogué certificar la permanència d’aquest suplici de campionat, també serà l’hora del adéu de Raul Tamudo Montero. Màxim golejador en lliga de la historia del RCDE i el jugador que més partits ha jugat amb la samarreta espanyolista, i l’únic que ha jugat en tres estadis diferents i que ha marcat en dues finals guanyades de Copa del Rei. Un col·legiat li va impedir ser l'únic que ha marcat en tres estadis diferents anul·lant-li un gol legal davant el Liverpool.

Aquí al inrevés del que s’ha fet a altres llocs, ni l’hem demanat fent campanya quan l’equip ha perdut i s’ha quedat a zero en masses jornades, (la segona davantera menys golejadora de tota la historia perica i el màxim golejador a la grada), ni tampoc l’hi hem fet responsable de les derrotes (golejades algunes d’elles) quan va sortir a la gespa sigui de titular o suplent. Tan sols, hem donat una opinió del seu joc i punt. Pochettino és qui decideix tot i que a ningú se li escapa que tot el que va succeir va influir en que el de Santa Coloma no hagi anat convocat (excepció feta del partit davant el Tenerife per que no hi havia més efectius en el primer planter) en els darrers sis mesos, quan si que hi anaven jugadors com Pillud, o Ben Sahar (que pràcticament ni compten pel tècnic).

Ara, dit això, des del respecte a totes les opinions de tots els espanyolistes, i des del punt de vista expressat anteriorment de respecte a les decisions preses de caràcter purament esportiu, si que diré que ningú (tret de Pochettino si no el fa sortir a la gespa) em traurà la il•lusió d’acomiadar des de la meva cadira del gol Cornellà a qui ha significat tant dins l’Espanyolisme durant més d’una dècada. Al Tamudo jugador, al que ens va fer vibrar, emocionar, plorar, somniar, il•lusionar, celebrar, i tantes coses més. Del Tamudo persona, no soc el més adequat per jutjar-lo ni potser molts dels que ho fan; tampoc crec que sabem ni tenim totes les dades del assumpte –més que les que interessadament s’han mostrat per part del club – , ni tampoc vull quedar-me amb la part negativa, si no amb la positiva.

No ja per ell (Tamudo) si no per tots nosaltres. A mi no em treu ningú aquest desig, aquesta felicitat, d’acomiadar part (gloriosa) de nostra historia. A falta d’alegries, a falta de poder econòmic i esportiu, ens queda el sentiment. I en situacions com aquesta, és quan hem de mostrar allò que hem sentit sempre quan el 23 perforava una porteria. Lo altre de Tamudo, si us plau, deixem-ho avui al marge. Es una modesta petició. Gaudim acomiadant a qui a personalitzat tot una sèrie de records meravellosos d'una part de la història d'aquesta centenària entitat, que tampoc n'hem tingut tants d'ídols ni d'estendards...


Demà, Sadrià:

Primer, les noies, (12:35 hores), desprès els nois (18:00 hores) al Camp Principal n.1 de la Ciutat Esportiva. L’afició malgrat baixes (Vero), i altes consideracions (el Sporting Mahonès no es juga res), ha de ser decisiva. I ho ha de ser, per que sempre que ens ho proposem entre tots, ho acabem aconseguint malgrat la dificultat de les fites proposades.

L’Espanyolisme un cop més donarà exemple davant tothom. No hi falteu!

Inclòs tots aquells que no sigueu assidus a la Ciutat Esportiva, demà es el dia. Aquells que no haveu anat mai a veure futbol base, demà és el dia. Us necessitem!. Recordeu que si el primer equip es viu es gràcies a Sadrià, al futbol base, a la pedrera... Els Javi Márquez, Didac, Baena, Víctor Ruiz, Chica, Moisés, Coro, David García, Tamudo, i un llarg etcètera de jugadors que han deixat petjada al primer equip han sorgit de la pedrera espanyolista. I és en els moments com el de demà quan s’ha de saber ser dignes de dir-se pericos, no en els moments plàcids i culminants de les finals de Mestalla o el Bernabeu, si no en situacions difícils com la de demà.

I als que no us agrada o mai haveu vist futbol femení, sempre hi ha una primera vegada per tot. Deixeu en el bagul dels records, vostres prejudicis o vostres opinions preconcebudes entorn el futbol femení, i recordeu que és el RCD Espanyol, qui us ho demana, el que us crida per derrotar al Rayo, alçar el títol i disputar la màxima competició continental la propera temporada !.Som-hi, tots junts, PODREM!!!.