2010: CRÒNICA D'UN ANY QUE S'EXHAUREIX (1a. PART)

Adéu 2010 !

Com és el que toca i el que venim fent habitualment d’ençà que aquest humil mitjà va veure la llum en 2006, desbrossarem tot allò que ha estat digne de menció o que ha marcat al mon perico en el pas d’aquest 2010 que està exhaurint els seus darrers instants.

Dividirem l’article en cinc parts ben definides: Primer equip, futbol base, femenins, institucional, i àrea social. I començarem per la primera, en un any marcat per la irrupció de la pedrera al primer equip i per la consolidació del nou estadi com a part vital ja no només a nivell social, sinó esportiu del nostre club, i per l’acomiadament de Raul Tamudo.



Primer equip: La joventut, al poder i l'Estadi, un fortí.

Aquest 2010 ha sigut noticia, la irrupció dels nois de la pedrera al primer equip. No ha estat quelcom premeditat, no ha sigut cap tipus de projecte prèviament meditat. No ens enganyem; els fracassats i frustrants fitxatges de Roncaglia, Pillut (cedits) i de Nakamura i Ben Sahar, l’ostracisme de Tamudo, i l’eterna i ja podem dir crònica, lesió de Ivan de la Peña, van permetre que jugadors com Javi Márquez, Víctor Ruiz, Baena, Didac Vilà, o el juvenil Jordi Amat, s’anessin guanyant un lloc a l’equip els quatre primers, i molt a prop del primer equip el de Canet de Mar, incorporant-se ja de manera definitiva en aquest exercici. Altres debutants com Pedraza o Azrack van ser la cara negativa d’un projecte de pedrera en el que no tot el que rellueix es or. Posteriorment, en aquesta temporada, jugadors com Javi López, Álvaro Vázquez, o inclòs Manu Molina, han aportat ganes i il•lusió a un projecte liderat per Pochettino al camp i Planes als despatxos, sense desentonar gens ni mica amb els veterans i la resta de jugadors del primer planter.

Històricament sempre que l’equip ha estat format per nois de la pedrera –amb el degut acompanyament de un parell o tres jugadors que marquin diferències –i s’ha conservat l’equip amb el temps suficient per que pugui madurar i compenetrar-se lo suficient, han acabat arribant els èxits esportius. Malauradament no així de clar ho han tingut sempre present els dirigents del nostre club. I moltes vegades els diners tan difícils de guanyar i de recaptar, s’han llençat en frustrats fitxatges d’estrangers de mig pèl, que han passat amb molta més pena que glòria per l’entitat espanyolista.

Al mercat d’hivern, va arribar cedit amb opció de compra, Daniel Pablo Osvaldo, que tot i els seus números pobres com golejador a Itàlia, i les reticències mostrades per pràcticament tothom envers la idoneïtat de l’operació, es guanya ben aviat la admiració de l’espanyolisme, i deixa mostres de la seva classe des d’un bon primer moment.

L’equip havia agafat aire amb el darrer triomf davant l’Almeria a Cornellà-El Prat. El tretze lloc que marcava la classificació –a quatre punts del descens – no permetria cap tipus d’alegria, i la primera derrota de l’any a Valencia situava als de Pochettino, setzens, a només tres punts de l’abisme. L’equip mica a mica s’escapoleix de les posicions de perill gràcies a les victòries a l’Estadi davant Zaragoza, (amb el Mallorca, ho va impedir el col•legiat), Athletic, Deportivo. A fora, malauradament, l’equip dona una imatge lamentable i perd tot el que guanya a casa.

Davant Sevilla (2-0) i Atlético de Madrid (3-0), l’Espanyol ofereix la seva millor cara i mostra la consolidació d’un equip constantment en progressió i que no s’arruga davant el futur campió de lliga (0-0 davant més de 39.000 persones), el FC Barcelona, aturant el seu implacable avanç.

Al final, una onzena posició en la lliga (compensada amb 3.610.000 euros de primes), és la posició definitiva a la competició de la regularitat en una temporada clarament de transició en la que ja no s’havia fet res tampoc a la Copa.

En el mes de juliol, la selecció espanyola es proclama campiona del mon a Sudáfrica, i en el moment més important, celebrant el gol del triomf en el darrer instant de la final, un barcelonista, Andrés Iniesta, mostra la samarreta que porta a sota de l’espanyola, en memòria de Daniel Jarque dedicant-li el gol davant centenars de milions de telespectadors de tot el mon.

L’Espanyol es veu envoltat altre cop en dos altres episodis que augmenten el negre paisatge legal-judicial dels darrers anys. Els contractes de Tello (jugador juvenil que se li promet inclòs dorsal amb el primer equip, però que el seu representant se l’emporta a l’etern rival d’on havia arribat feia tres anys al club perico) i de Fernando Marqués (altre desagraït que sense equip va fitxar per l’Espanyol després de sotmetre’s a prova), deixen en evidència a l’entitat espanyolista. En ambdós casos, contractes mal redactats, buits legals, i unilateralitats ja en el seu dia rebutjades (cas Oscar Serrano), fan que ambdós jugadors marxin totalment lliures sense que el club percebi ni un sol euro.


En quant a la temporada 2010/11, aquesta ve marcada pel traspàs de Nico Pareja al Spartak de Moscou per uns nou milions d’euros dels quals a l’Espanyol Déu sap els que li queden en net, ja que s’ha de descomptar totes les participacions externes que tenien dret sobre un hipotètic traspàs (quantitats a l’Anderlecht, inversors aliens al club que van participar en la compra, etc.). Es fitxa cedit a Dátolo del que encara no l’hem vist un rendiment regular, a Duscher amb la carta de llibertat i per substituir a Moisés Hurtado que marxa traspassat a l’equip d’Ernesto Valverde, l’Olympiakos grec, i el club després dels dos gols d’Osvaldo en el primer encontre de lliga, fa efectiva la compra de l’italo-argentí. El fitxatge estrella, el brasiler Mattioni, es trenca en la pretemporada i encara està evolucionant de la seva lesió en una llarga recuperació. Torna de la seva cessió, Galán, que quan es fa amb la titularitat, també cau lesionat i prossegueix en aquests moments amb la seva recuperació.

El culebrot de l’estiu, el fitxatge d’en Sergio García... El jugador del Bon Pastor, vol venir a l’Espanyol i ho posa fàcil, i el conjunt blanc-i-blau i l’entitat andalusa arriben a un acord econòmic. El R. Zaragoza té dret a tempteig, i es fa durant hores amb els drets del jugador per encolomar-li a l’Espanyol el pagament dels diners que l’equip aragonès té pendent de cobrar de l’entitat andalusa de l’elevat traspàs del seu dia, i que no pot (o creu que no podrà i no se’n refia gens) fer front, degut al greu moment econòmic que travessa l’entitat bética. Al final, l’operació es porta a terme i malgrat el que es diu a nivell oficial, sembla més que evident, que les condicions son molt desfavorables pel conjunt perico –malgrat es pagui a llarg termini com s’afirma de les altes instàncies de l’entitat -.


El nou exercici comença amb una triomfal pretemporada alçant-se amb el triomf final al Carranza (tercera participació, segon triomf, desprès dels anys 72/73 i 73/74) derrotant a Sevilla i Atlético de Madrid. Desprès de la no celebració en l’agost de 2009 pel tema del trasllat i la tràgica mort del nostre capità, torna a celebrar-se una nova edició del Ciutat de Barcelona envoltada en la polèmica per el desig inicial de fer pagar als socis, a causa de la venda dels drets a un grup televisiu. Davant la pressió popular (FCPE i Curva), el club dona marxa enrera – al menys per aquest any, al no haver avisat amb temps suficient al soci per que es fes a la idea – i no es fa pagar per veure un molt justet espectacle davant un italià Udinese amb el que l’empat a zero – totalment imaginable a priori – i l’horari i època, poc invitaven a la gent a assistir-hi, i menys a pagar per veure-ho quan era ofert per TV en obert.

Els penals donen el triomf als espanyolistes en una ratxa impressionant i poc vista de victòries en els llançaments de sèries de penals en aquells dies d’agost. En aquell encontre Pochettino dona minuts a molts jugadors del planter, al igual que en la resta d’amistosos disputats.

Amb un triomf davant Getafe – que obre una sèrie de set victòries consecutives a l’Estadi superant records dels darrers trenta anys –, el jove Espanyol tot i donar una imatge molt diferent –en quant a resultats – com a visitant, comença a enfilar-se a la part superior de la taula classificatòria, afavorit per la lliga dels tres punts, i traient-li el màxim rendiment als pocs gols que com a local anoten, i que suposen vint-i-un punts.

Amb la major part del temps entre els vuit primers – i en zona europea en els darrers mesos – l’Espanyol dona un important cop d’efecte guanyant 2-3 al Vicente Calderón i mica a mica consolida la plaça europea davant rivals com Sevilla o l’Atlético que es van quedant darrera. Durant varies setmanes és quart, (zona Champìons) i durant minuts en Sant Mamés, acaricia la tercera plaça, però els bascos acaben donant-li la volta al partit, arribant-se al darrer encontre, el de la màxima, amb la quarta posició, que finalment es perd en profit d’un Valencia igualat a punts amb els blanc-i-blaus.



En aquesta ocasió, l’espanyolisme omple Cornellà-el Prat amb més de quaranta mil ànimes que deixen sentir la seva veu recolzant l’equip i deixant clar que “Catalunya es més (molt més) que un sol club”. Però ni l’equip (per que sempre hi ha dies dolents), ni el col•legiat (ja venia coaccionat pels mitjans de propaganda barcelonista i recordant de la temporada anterior el que no havia de fer), estan a l’alçada suficient de les circumstàncies per fer front a un autèntic vendaval de futbol que suposa el pas del líder per l’estadi.

No hi va haver-hi “partit” però si un acte d’afirmació espanyolista a la grada que va mostrar la força social que comença a tenir aquesta institució i que molts segueixen obstinats en no voler veure.
En aquest derbi, l’espanyolisme agraeix a Andrés Iniesta, amb una forta ovació quan s’anuncien les alineacions i en el moment de ser substituït, el seu esmentat detall envers Dani Jarque.

A la Copa del Rei, l’equip va resoldre la primera eliminatòria a Valladolid (0-2 amb doblet del jove Álvaro Vázquez), davant un descendit a la categoria de plata del futbol espanyol, convertint en tràmit l’encontre de tornada.

En el sorteig que es fa, surten de les boles capricioses, un camí pràcticament lliure pel “nostre veí”, mentre que per l’Espanyol surt Atlético, Real Madrid en quarts i per arribar a la final per la part més complicada del quadre a Valencia, Villarreal, Málaga o Sevilla. En cap cas, Barcelona ni Madrid es trobarien abans de la final...

I aquest any ha estat, al fil de l’últim comentari esmentat, el de la consolidació definitiva del imperi barcelista-madridista, imperis mediàtics afavorits pels ingressos descarats de les televisions, que han posat ja les bases per que aquesta adulterada competició acabi sent més similar a la escocesa que a la auto anomenada “millor lliga del mon”. Per aquest motiu, un grup de presidents - amb Sánchez Llibre al capdavant – constitueixen un grup en defensa d’una “lliga més justa” i en contra del fastigós repartiment dels ingressos de tv que fan que cada dia hi hagi més desigualtat en tots els aspectes al campionat, negant-li el dret als altres divuit equips a pogué ni tan sols competir amb el poder d’aquests dos monstres alimentats pel règim.

Al desembre, i en contra dels pronòstics dels organitzadors que fan un triangular a mida, en el que la televisió de Catalunya dona per TV3 als dos encontres del FCB i l’Espanyol-L’Hospitalet s’ha de veure per Canal 33, l’Espanyol es proclama campió de Catalunya aconseguint la 21ena Copa de Catalunya de l’ època moderna (cinquè títol davant els sis dels culers), derrotant al FCB per 1-2.

L’any acaba amb el primer envit dels vuitens de la Copa del Rei al Calderón, amb un dolent resultat dels de Pochettino que perden 1-0, no marquen tot i les moltes ocasions clares de gol, i pateixen altre arbitratge a càrrec de l’estament arbitral, que com a part d’aquest engranatge corrupte que suposa aquesta competició, fan tot el que poden per que mediàticament en quarts hi hagi un derbi madrileny. El dia de Reis, a Cornellà-El Prat, l’Espanyol intentarà donar la sorpresa i deixar fora a un equip, el matalasser, al que inclòs en els telediaris de certes cadenes el donen ja com a classificat abans de jugar...

I per acabar aquest relat del 2010 en tot allò referit al primer equip, cal no oblidar el comiat de Raul Tamudo. El tema més polèmic i que encara aixeca passions, odis, i posicions enfrontades en sectors de la nostra afició.

La situació de Tamudo (al que se li retira la capitania molt abans a l’estiu en favor de Jarque, i posteriorment d’Iván), va empitjorant al llarg de la temporada 2009/10. Pochettino –entre lesió i lesió –es va fent amb la idea del que ha de ser l’equip sense la seva presència. Cada cop més allunyat dels onzes inicials i inclòs de les convocatòries, després de la polèmica que esclata a rel d’unes declaracions del representant de Tamudo. Aquest carrega contra el club afirmant que volen desfer-se d’ell, i des de la institució, Planes i Germán de la Cruz, carreguen contra el jugador acusant-lo de ser ell qui va voler marxar quan l’equip estava ensorrat, llençant per terra l’esforç d’un planter que va lluitar fins el final –sense la veu del capità- per salvar l’equip (temporada 2008/09) quan aquest era últim i molt lluny de la salvació.


Llavors, vam veure les més desagradables escenes en aquest assumpte: Tamudo acusa de mentir a Germán de la Cruz i a Ramon Planes, i aquests juntament amb el President, mostren públicament un document en el que pretenen provar que el mentider es ell o en millor supòsit, el seu representant. La crispació arriba al màxim i enverina d’una manera tremenda la situació, arribant a arraconar Pochettino al capità que juga uns pocs encontres ( i a més, “curiosament” havien acabat amb resultats desastrosos). Això és d’octubre de 2009, però s’ha de esmentar per pogué entendre el succeït en 2010.

Una part de l’afició recrimina la paradoxa que davant la falta de gol (la segona davantera menys golejadora en lliga de tota la història del RCDE, només per davant en números absoluts de la del 1970/71), l’home que més gols a la lliga ha marcat com a perico, i que té tots els records (gols, encontres disputats, títols, gols en finals, etc.) romangui a la banqueta en algun dels casos i més habitualment, a la grada, una jornada si, i altre també.

Els bons resultats de l’equip amb l’aparició dels joves valors, fa que mica a mica la majoria se n’oblidi (el futbol té molt poca memòria) i ja no es parli, fins arribar al darrer encontre amb Osasuna de la lliga 2009/10 en que Pochettino dona –amb molt bon criteri –la possibilitat que s’acomiadi del seu públic, i aquest li dedica una ovació emocionada a qui durant tants anys ho ha donat tot per l’Espanyol – cobrant i molt bé per cert, es clar, i ja ho dic per que ningú m’ho retregui –.

El club tan sols fa passar pels videomarcadors unes miserables seqüències a la fi del partit, en una entitat que per a més inri acomiada als seus ídols (Marañón, N’Kono, Lauridsen, Arteaga, Francisco, etc.) de la manera més indigna, mentre fa gala del “Glòria als herois”...

No va ser el millor per qualitat, però si el més important per fites assolides, i per el que va significar. Malauradament, per culpa seva, per la seva forma de ser, i per gent en que va estar rodejat i assessorat, va acabar d’una manera merescuda a nivell personal –cadascú té el que es fa creditor per la seva actuació –, però totalment immerescuda com a jugador. Un cop exhaurit el seu exorbitat contracte, va fitxar per la Real Sociedad, amb la que va seguir vestint els colors blanc-i-blaus fins que una lesió el va tenir apartat dels terrenys de joc unes quantes setmanes, i va igualar amb 132 gols (129+3) – li falta un gol per superar-lo -, al màxim golejador català de tota la historia de la lliga, Joaquín Murillo (que no va jugar a cap equip català a primera).

També 2010 ha estat un any negre per Ivan de la Peña. El càntabre va reaparèixer en el Madrigal disputant els darrers 25 minuts quan l’encontre ja estava pràcticament encarrilat pels de La Plana, i va tornar a recaure (12/09/2010). I qui va decidir renovar-lo per dos anys, (que és sàpiga) encara ni ha dimitit ni ha estat destituït. Després es faran ampliacions de capital, es vendran jugadors o no hi haurà per fitxar jugadors de qualitat, mentre es llencen els diners amb dos anys de contracte amb quantitats elevadísimes, quan la gran majoria dels espanyolistes ja intuíem (per no dir asseguràvem) el que anava a succeir...

Per últim, ha estat 2010 el comiat a darrera hora, del que era Coordinador Técnico Científico, el senyor Feliciano di Blasi, que en les dues èpoques en que es va incorporar a l’equip va coincidir (per la seva tasca o no, això mai ho sabrem), amb revifades increïblement màgiques d’uns equips virtualment morts i ensorrats a la classificació amb segones voltes amb puntuació de Champions. També, el Doctor Marcos va substituir al Dr. Cervera, com a cap dels serveis mèdics per aquesta temporada, desprès d’altre roda de premsa patètica de Germán de la Cruz, (de les de la seva col•lecció) en la que va voler desmentir quelcom que el doctor Cervera –contradient-li- seguia afirmant; la seva dimissió com a cap per interferències i incompatibilitat amb l’italià.

Qui si que ha ressorgit convertint-se en el líder del grup, al vestidor, i fora d’ell representant i dient moltes vegades el que ningú s’atreveix a dir, ha estat Luis García, convertit en la veu del planter i en el jugador exemple de lluita i constància per uns colors pels més joves.



Però 2010 ha donat molt de si, i en altres terrenys de la informació perica que posteriorment abordarem en altre reportatge.