RECORDANT NOSTRA HISTÒRIA:ELS MILLORS QUINZE DERBIS AMB TRIOMF LOCAL PERICO.

15

En plena II República Espanyola el llavors obligat a dir-se Club Deportivo Español va encadenar fins a quatre victòries consecutives abans que la incivil conflagració dessagnés la nació espanyola, i el territori espanyol i català quedés abocat a una lluita cruel entre germans.
En un d'aquests quatre derbis, concretament el que va tenir lloc el 13 de Gener de 1934 l’Espanyol va vèncer per un ajustat 3-2 al rival barcelonista, amb arbitratge del senyor Balaguer.

El motiu de triar aquest derbi no és altre que en aquella temporada l’Espanyol va quedar per sobre del FC Barcelona a la classificació del campionat de lliga. Els blanc-i-blaus van ser vuitens, mentre que el Barcelona novè. Campió va ser el conjunt de l’Athletic de Bilbao, mentre que l’Arenas de Guecho va ser el darrer classificat, o sigui el 10è. A partir d’aquella temporada es va aprovar una molt polèmica ampliació de la lliga que curiosament va evitar seriosos problemes de descens al nostre “benvolgut” veí.
Ramón Trabal i Jack Domby eren els dos tècnics en aquell derbi. L’ex de l’Espanyol Vantolrà va anotar els dos gols barcelonistes.

RCD ESPANYOL: 3 – FC BARCELONA: 2
ESPANYOL: Martorell, Arater, Pérez, Martí, Sole Junoy, Cristià, Prat, Edelmiro, Iriondo, O’Donell i Tin Bosch.
BARCELONA: Nogués, Villacampa, Zabalo, Santos, Guzmán, Salas, Vantolrà, Goiburu, Morera, Arnau i Padrón.
GOLS: 1-0: Prats, m. 17; 2-0: Iriondo, . 31; 2-1: Vantolrà, m. 52; 3-1: O’Donell, m. 72; 3-2: Vantolrà, m. 84.



14
Connotacions especials va tenir el derbi de la temporada 1983/84 disputat al camp de l’Avinguda de Sarrià. Era el primer derbi que s’oferia en directe per la incipient Televisió de Catalunya (TV3) que desprès d’una emissió durant la Diada de 1983 en fase de proves, realitzava la primera retransmissió d’un partit de la màxima amb locució d’Eduard Boet.

Aquell partit arribava amb un Espanyol amb ratxa (que es va estendre fins a deu jornades i es va tallar al Bernabeu amb mínima derrota) després que Xavier Azkargorta es fes càrrec de l’equip a la tercera jornada de lliga desprès de la desastrosa - i sortosament curta - experiència amb el iugoslau Milorad Pavic. En aquell derbi que mantingué l’emoció fins el darrer instant, l’Espanyol va marcar l’únic gol del partit en un llançament de falta directa a càrrec del paraguaià Orlando Giménez a falta de sis minuts per la fi del partit.

El tècnic barcelonista era l’argentí Cesar Luis Menotti i l’àrbitre encarregat de dirigir el matx un dels pitjors i més nefastos personatges de l’arbitratge nacional com era i segueix sent en les altes instàncies del poder arbitral, el gallec García de Loza. Va ser la primera temporada i el primer derbi sense la figura emblemàtica que havia significat Rafa Marañón en la història d’aquesta entitat.

RCD ESPANYOL: 1 – FC BARCELONA: 0
ESPANYOL: N’Kono, Job, Maldonado, Miguel Ángel, Arabí, Zúñiga, Lauridsen, Molinos, Diego Orejuela, Jesús Orejuela, i Orlando Giménez.
BARCELONA: Urruti, Sánchez, Migueli, Alexanco, Julio alberto, Perico Alonso, Schuster, Víctor Muñoz, Carrasco, Quini i Marcos Alonso.
GOL: 1-0: Orlando Giménez, m. 84.


13
Amb “Sant” Josep Fuster a la presidència del RCD Espanyol i Vila-Reyes com a vicepresident i home fort d’aquella junta, l’Espanyol va passar a la història futbolística amb aquell equip dels “Cinco Delfines”. Aquesta denominació de “delfínes” inventada pel periodista del diari Dicen, J.M. Duncamp feia referència a que en aquells moments els reis del gol eren els que formaven la mítica davantera del R. Zaragoza (Canario, Santos, Marcelino, Villa i Lapetra) i ell considerava amb aquesta qualificació que la de l’Espanyol era els delfíns (en al•lusió a que el delfí en França era l’hereu del Rei, o sigui el seu fill gran que havia de regnar en el futur).

Centrem-nos en el primer d’aquells dos triomfs, concretament en el disputat el 16 d’Octubre de 1966 a Sarrià arbitrat per Gardeazabal Garay. Janos Kalmar era l’entrenador dels pericos, mentre que Roque Olsen era el tècnic barcelonista.

RCD ESPANYOL: 2 – FC BARCELONA: 0
ESPANYOL: Carmelo, Osorio, Ramoní, Bergara, Juan Manuel, Martinez V., Miralles, Marcial, Re, Rodilla, i Jose María.
BARCELONA: Sadurni, Foncho, Olivella, Eladio, Gallego, Torres, Zabala, Muller, Zaldua, Martí Filosia i Pujol.
GOLS: 1-0; Rodilla, m. 9; 2-0: Cayetano Re, m. 42.



12
A la següent temporada, l’Espanyol va tornar a derrotar a Sarrià al FC Barcelona, aquest cop per la mínima. Vila-Reyes ja era president de fet i de dret –ho seria dues temporades fins els penosos successos que van acabar conduint l’equip al segon tràgic descens en 1969 -. El tècnic hongarès Janos Kalmar seguia sent el tècnic blanc-i-blau mentre que en l’entitat barcelonista, Salvador Artigas, era el tècnic en aquells moments.

El partit es va disputar un 21 de gener de 1968 i el col•legiat va ser Martín Álvarez. Els dos equips van formar amb els següents onzes:

RCD ESPANYOL: 1 – FC BARCELONA: 0
ESPANYOL: Romero, Osorio, Mingorance, Riera, Ramírez, Ramoní, Amas, Marcial, Re, Rodilla i José María.
BARCELONA: Sadurní, Benitez, Gallego, Eladio, Torres, Zabalza, Rifé, Zaldúa, Mendonça, Fusté, i Rexac.
GOL: 1-0: Cayetano Re, m. 71.



11
Va ser la darrera ocasió que l’Espanyol derrotava al Barcelona a l’Estadi Olímpic de Montjuïc “Lluis Companys” desprès de la travessia pel desert que va suposar l’estada de lloguer a les instal•lacions municipals de la muntanya barcelonina. I l’únic des que estem amb vosaltres amics lectors com a local, en aquest mitjà a través de la xarxa d’internet. Era l’any de la participació a la Copa de la UEFA de la que l’equip va arribar fins a la final de Glasgow.

Ocupaven les banquetes d’ambdós conjunts, Ernesto Valverde i Frank Rijkaard respectivament. El col•legiat del partit, altre “joia” de l’arbitratge (al menys per la Fundació Privada del RCDE i pel senyor Sáenz) , l’aragonès Daudén Ibáñez. L’Espanyol era desè a la classificació amb una titubejant lliga que es salvava amb les actuacions europees, i el rival ciutadà era segon en aquella jornada quan visitava l’Olímpic, darrera del Sevilla FC. L’encontre es va disputar un 13 de gener de 2007.

RCD ESPANYOL: 3 – FC BARCELONA: 1
ESPANYOL: Kameni, Chica, Jarque, Torrejón, Velasco, Moisés, Rufete, Riera, De la Peña, Luis García i Tamudo. Canvis: Sergio Sánchez per Velasco, Pandiani per Tamudo i Jonatas per De la Peña.
BARCELONA: Víctor Valdés, Belletti, Márquez, Puyol, Bronckhorst, Edmilson, Xavi, Iniesta, Giuly, Ronaldinho, Gudjohnsen. Canvis: Saviola per Giuly, Motta per Gudjohnsen i Oleguer per Iniesta.
GOLS: 1-0: Luis García, m. 30; 1-1: Saviola, m. 59; 2-1: Tamudo, m. 64; 3-1: Rufete, m. 87.




10
A la temporada 1996-97, un any de molts mals records per els pericos, nostre estadi no es resignava a morir sense veure una altre victòria sobre l’etern rival. Mentre, succeïen derrotes, lliga de 22, cessaments d’entrenadors, ja que Miera agafava l’equip en el lloc de Carcelén, i posteriorment Paco Flores seria l’encarregat de dirigir l’equip després de la desfeta copera a Sarrià davant la UD. Las Palmas, per conduir l’equip a la salvació i contemplar els darrers dies del estadi que havia presenciat durant més de setanta anys tantes i tantes històries, alegries i tristeses.

Era un 9 de febrer de 1997, a la jornada 23 amb Mejía Dávila com a protagonista arbitral. Tornava Florin Radociuiu aquell hivern... malgrat que poc temps trigarien a venir-li les seves característiques “molèsties” ...però afortunadament no li van impedir llençar molt bé els dos penals que Mejía va castigar al conjunt entrenat per Bobby Robson. Partit recordat per l’incident que va protagonitzar Luís Enrique amb un espectador, que el culé va agredir violentament. Al final el conjunt culé acabaria segon i l’Espanyol dotzè.

RCD ESPANYOL: 2 - FC BARCELONA: 0
ESPANYOL: Raül, Cristóbal, Torres Mestre, Herrera, Pochetino, Brnovic, Luís Cembranos (Javi García 85’), Arteaga, Bogdánovic, Lardín, Radoucioui (Ouedec 73’).
BARCELONA: Victor Baia, Ferrer (Giovanni 45’), Blanc (Amunique 80’), Couto, Sergi, Guardiola, Popescu, Luis Enrique, Figo (exp.20’), Pizzi, Ronaldo.
GOLS: Raduicioui 14’(pen) i 50’ (pen.)

9
Temporada 2001-02, jornada 18ena, amb Mejuto González d’àrbitre el 22-12-2001, l’Espanyol de Paco Flores derrota amb dos gols de Tamudo (mereixia sortir també a aquesta llista el encara segon màxim golejador de tota nostra història) al Barça de Carles Reixac. El Barça acabaria quart i l’Espanyol catorzè.

RCD ESPANYOL: 2 - FC BARCELONA: 0
ESPANYOL; Mora, Navas, Rotchen, Soldevilla, David García, Alex Fernández, Morales, Toni Velamazán (De Lucas 83’), Roger (Lopo 75’), Palencia (Posse 68’), i Tamudo
BARCELONA; Bonano, Puyol, Christanval, Frank de Boer (Dani 72’), Coco (Sergi 68’), Gabri, Cocu, Geovanni, Saviola, Overmans, Kluivert
GOLS; Tamudo 56’ i 69’
Targes grogues a Soldevilla, Morales, Velamazán, Palencia, Puyol, Christanval i Saviola.


8
Repetició de golejada la temporada 75-76. Després de guanyar 5-2 l’any anterior, l’equip de José Emilio Santamaria derrota als culés entrenats per Laureano Ruíz, amb contundència a Sarrrià a la jornada número 30, un 11 del mes d’abril de 1976 sota les ordres de Carreira Abad. Al final del campionat l’Espanyol ocuparia una molt meritòria quarta plaça i els culers serien segons, sempre sota l’estela del conjunt blanc.

RCD ESPANYOL: - 3 FC BARCELONA: 0
ESPANYOL: Borja, Ramos, Ferrer, Verdugo, Fernández Amado, Ortíz Aquino, Caszely, Solsona, Jeremías (Manolín Cuesta 85’), Ozorio, i Marañón.
BARCELONA: Mora, Torres (Rifé 66’), Migueli, Tomé, Sánchez, Corominas, Reixac, Neeskens, Cruyff, Marcial i Sotil
GOLS: Caszely11’, Solsona 57’, Jeremías 69’.


7
Època Santamaria; un 12-9-71 corresponent a la jornada número 2 de la temporada 71/72, l’Espanyol va golejar sota les ordres del col•legiat Pelayo Serrano, a l’equip entrenat per Marinus Michels. L’Espanyol va acabar en catorzena posició i el Barça va veure un cop més al Madrid al primer lloc.

RCD ESPANYOL: 3 - FC BARCELONA: 0
ESPANYOL; Bertomeu, Osorio (Martinez 46’), Glaria, Granero, Poli, Carbonell, Amas, Solsona, Amiano, Lamata (Pepín 70’), i José María.
BARCELONA: Reina, Rifé, Gallego (Dueñas 74’), Torres, Eladio, Costas, Pérez, Zabalza (Marcial 67’), Reixac, Alfonseda, i Asensi.
GOLS: José María 66’, Amiano 73’, i Eladio en pròpia porta 81’


6
Com anteriorment hem dit, en el període abans de la guerra civil espanyola, l’Espanyol va encadenar quatre victòries consecutives com a local, en els partits de la màxima. (2-1,3-2, 4-1,1-0) Ens referirem en aquesta ocasió a la que es va aconseguir el 6-1-1935 a la jornada sisena. La temporada 1934-35 el FC Barcelona acabaria en sisena posició i l’Espanyol en vuitena.

RCD ESPANYOL: 4 - FC BARCELONA: 1
ESPANYOL; Fornies, Arater, Pérez, Martí, Solé Junoy, Cifuentes, Prat, Edelmiro, Iriondo O., Manolín F, Tin Bosch
BARCELONA: Nogués, Zabalo, Arana, Guzmán, Lecuona, Pedrol, Vantolra, Raich, Escola, Morera, Pagés.
GOLS: Iriondo 27’ i 53’, Edelmiro 42’, Prat 71’ Raich va fer al 89’ el gol de l’honor visitant.



5
Última jornada de la lliga 1985-86. L’entrenador Azkargorta ja estava virtualment acomiadat per la propera temporada, tot i haver renovat el seu contracte per un any al quedar com s’especificava en el mateix, “entre els onze primers”. Hi ha eleccions i el candidat a la reelecció Sr. Baró, presenta amb tot el reso mediàtic a Javier Clemente si guanya les eleccions.

L’equip al golejar al Sevilla i puntuar a Alacant es podia assegurar quedar entre els onze primers. Arriba el derbi a l’última jornada, amb un Barça entrenat per Terry Venables amb la ment en Sevilla on l’esperarà un Steaua de Bucarest a la final de la Copa d’Europa, que va deixar importants seqüeles esportives i “mentals” durant molts anys a nostres veïns. Al final del campionat el Barça seria segon, darrere del Madrid, i l’Espanyol onzè, clavat.

RCD ESPANYOL: 5 - FC BARCELONA: 3
ESPANYOL: N’Kono, Job, Gallart, Iñaki, Jaime, D.Orejuela, Lauridsen, Márquez, Soler, Mauri, Michel Pineda. (Al minut 73, Orlando Jiménez i Zúñiga per Mauri i Iñaki)
BARCELONA: Amador, Gerardo, Moratalla, Alexanco, Manolo, Pedraza, Schuster, Urbano, Marcos (Caldere´63’), Carrasco (Clos 45’), Pichi Alonso.
GOLS; Márquez 9’, 24’ ,68’ , Mauri 27’, Pineda 88’ per part blaugrana; Schuster 55’ i 81’ (pen) i Pedraza 89’
Árbitre: Sánchez Molina. Va mostrar targes grogues a Iñaki, Gallart, Orejuela, Amador, Alesanco, Urbano i Pichi


4
El 5-10-1941, a la segona jornada del campionat 41/42, l’Espanyol va aconseguir per primer cop a Sarrià derrotar en partit de lliga a l’etern rival assolint la xifra de cinc gols. Aquella temporada després d’aquest enfrontament l’Espanyol era cinquè i el FC BARCELONA OCUPAVA LLOCS DE DESCENS amb un punt de dotze disputats. L’Espanyol va acabar en novena posició i el FC Barcelona tercer per la cua.

RCD ESPANYOL: 5 - FC BARCELONA: 2
ESPANYOL: Martorell, Elias, Gonell, Arasa, Fábregas, Llimós, Macala, Jorge, Chas, Oliva i Mas.
BARCELONA. Miró; Zabala, Ceballos, Calvet, Raich, Balmanya, Sospedra, Gracia, Martin, Navarro, Orriols.
GOLS: Jorge 9’ i 23’, Macala 60’ i 71’, Mas 88’ Per part visitant Martín 74’, i Navarro 84’


3
El primer partit victoriós es va disputar la temporada 1929-30, a la jornada 8. Va acabar en 4-0 i era la segona vegada que a Sarrià s’enfrontaven els dos rivals ciutadans, la primera va acabar en empat a un. Arribava el conjunt culé com a líder aquella segona lliga, però acabaria el Barcelona perdent la lliga en favor del Athletic Club, i l’Espanyol acabaria quart. L’àrbitre va ser P.Escartín i l’encontre es va disputar el 19 de gener de 1930.

RCD ESPANYOL: 4 - FC BARCELONA: 0
ESPANYOL: Zamora, Saprisa, De Mur, Trabal, Sole Junoy, Espino, Vantolrà, Gallart, Alamo, Padrón, i Tin Bosch.
BARCELONA: Platko, Walter, Saura, Font, Guzman, Pedrol, Piera, Sastre, Goiburu, Bestit, Parera
GOLS; Gallart 18’, 26’,67 . Vantolra 39’



2
24-11-1974. A les ordres de Sánchez Rios, Espanyol i Barcelona s’enfronten a Sarrià en un partit que serà recordat amb els pas del temps. El primer com a local, per qui us escriu, que va quedar gravat a la memòria. Tampoc es que n’haguem vist tants de victoriosos però amb l’ample del resultat i el joc exhibit mereix un lloc d’honor en aquest ranking. Segon contra tercer en aquell moment es jugaven dos importants punts a Sarrià, i a més el conjunt blaugrana acudia a la cita amb la parella d’holandesos (Cruyff i Neeskens). Amb aquesta victòria l’Espanyol superava als culers en la classificació, quedant a dos punts del líder, el Real Madrid. Al final del campionat, el Barça seria tercer i l’Espanyol onzè.

RCD ESPANYOL: 5 - FC BARCELONA: 2
ESPANYOL; Bertomeu, Ramos, De Felipe, Ochoa, Molinos, Ortíz Aquino, Cuesta, Solsona, Amiano, Marañón, i José María
BARCELONA: Mora, Rifé, Torres (Martí Filosia 65’), De la Cruz, Costas (Pérez 43’), Neeskens, Reixac, Migueli, Cruyff, Marcial, Clares
GOLS: Manolín Cuesta 26’ i 31’ Amiano 42’ i 58’ i Marañón 82. Per part visitant Migueli 32’ i Clares 56’.



I AMB EL NÚMERO 1 DEL RANKING...

Sens dubta, la victòria més recordada per els que van tenir la sort de presenciar-la. El partit de la màxima per evocar i escriure’l en lletres d’or. 15-4-1951. Temporada 1950-51, jornada 29ena. Aquell any, el Barça va ser quart molt lluny de les posicions capdavanteres, i l’Espanyol dotzè. Nogués com a tècnic perico, i Fernando Dauzik en el bàndol culé. J. Rivero, Va ser l’àrbitre del matx. Aquí estan els noms d’aquell herois que van donar a l’Espanyol la seva més alta distinció en un clàssic ciutadà.

RCD ESPANYOL: 6 - FC BARCELONA: 0
ESPANYOL: Soler, Veloy, Parra, Celma, Diego, Flotats, Grau, Arcas, Marcet ,Xirau, Egea.
BARCELONA: Ramallets, Martín, Biosca, Segarra, Szegedi, Gonzalvo III, Basora, Marcos Aureli, Calvet, Seguer, Nicolau.
GOLS: Grau. 15’ i 30 ‘, Arcas 28’ i 88’, Marcet 32’ i Egea 48’