Senyories parlamentaries: Ja s’ho faran...
Des del mes de juny, dies abans de l’arribada de l’estiu fins ahir dijous, hem vist dues imatges que quedaran gravades a la memòria dels catalans referent als nostres parlamentaris. A qual de les dues més vergonyosa...
Una, la de les senyories parlamentaries i membres del govern català entrant al parlament on resideix la sobirania del poble, a través d’helicòpters i furgons dels mossos d’esquadra com vils delinqüents, al quedar rodejats per els anomenats o autoanomentats “indignats”.
L’altre ahir mateix, quan un senyor que com a jugador ningú discuteix la seva qualitat (com la d’altres molts jugadors catalans de futbol i esportistes en general que ni tan sol han rebut la mínima distinció i s’han mort sense cap reconeixement públic) en “l’art” de donar puntades a una pilota en un terreny de joc, es homenatjat fins a l’extrem de rebre la medalla d’honor del Parlament en mig de tota la parafernàlia mediàtica de la culer Televisió de Catalunya.
Com a jugador es qüestionable aquest guardó, com acabo de dir. Ningú es recorda el concepte que van tenir els italians d’ell... veritat que no? Com en comptes de ciclista o atleta era un futbolista de la maquinaria nacionalbarcelonista, tot s’esborra de la memòria dels pobles. Però si de veritat se li fa lliurament com a entrenador, es simplement vergonyós. Es un insult a la tasca diària de centenars i milers d’entrenadors que es deixen la seva pell amb equips modestos i que no tenen la fortuna de comptar amb plantilles de centenars de milions d’euros.
Es un insult a tècnics que inclòs entrenen per afició, altruistament, en escoles de futbol, en equips de penyes, etc. i ho puc dir ben alt, ja que en el meu “segon” club de futbol així succeeix amb un munt de gent que gaudeix de mostrar els seus coneixements a la canalla (encara que siguin escassos vistos als d’aquest Déu condecorat que ens il•lumina a tots els catalans diàriament).
Es per això (a més enguany coincideix amb ser diumenge i partits a Sadrià) que aquesta ocasió he decidit i ja ho dic per avançat, NO ANAR a cobrir el reportatge gràfic que sempre tinc a bé d’anar, amb motiu de l’ofrena floral del 11 de setembre al monument d'en Rafael de Casanovas.
Per que una cosa és el grau de sentiment català que es porti dins (amb l’equivalència que això pugui traduir-se política i/o ideològicament en cadascun de tots nosaltres) i altre és seguir participant en un acte ja devaluat totalment per les pròpies circumstàncies que es donen amb les conductes de molts, i que ja ha degenerat en un circ on ja el fet en si de l’ofrena, és el de menys.
Per que una cosa molt diferent és Catalunya (com a nació, poble, nacionalitat, comunitat autònoma, regió... posin vostès el seu desig i la seva qualificació que més s’ajusti al seu sentiment) i altre molt diferent uns polítics, uns governants, uns parlamentaris, que han perdut el nord en el que ha de ser les prioritats d’un poble en greu crisi -no nomès econòmica-, sent ací l’únic important les eleccions i els càrrecs dels que mengen amb els nostres impostos i el FC Barcelona... Res més.
Per que una cosa molt diferent és Catalunya (com a nació, poble, nacionalitat, comunitat autònoma, regió... posin vostès el seu desig i la seva qualificació que més s’ajusti al seu sentiment) i altre molt diferent el FC Barcelona, que no deixa de ser, encara que pesi a molts, un club privat de futbol. Una entitat multinacional, bessona del seu tant estimat i a la vegada odiat R. Madrid, que dona de menjar a molts paràsits d’aquesta societat, que serveix de anestèsia per silenciar i ocultar tant com es pugui els problemes reals de la gent i per adormir les consciències del ciutadà. Una multinacional que no dubta pas en recórrer si fa falta als diners d’un règim despòtic, cruel, on no es respecten els drets humans com Qatar.
De com s’arrossegaven els nostres parlamentaris per pogué entrar i sortir del nostre Parlament al no saber ni tan sols fer complir mínimament la llei, sabent-la imposar, a la demostració fastigosa de nacional-barcelonisme només hi ha un pas. El de la pèrdua de la dignitat i la vergonya. El de no saber-se fer dignes d’aquest país. Amb mi per tant que no comptin. Em declaro per un dia (11 de setembre) indignat perico.
Des del mes de juny, dies abans de l’arribada de l’estiu fins ahir dijous, hem vist dues imatges que quedaran gravades a la memòria dels catalans referent als nostres parlamentaris. A qual de les dues més vergonyosa...
Una, la de les senyories parlamentaries i membres del govern català entrant al parlament on resideix la sobirania del poble, a través d’helicòpters i furgons dels mossos d’esquadra com vils delinqüents, al quedar rodejats per els anomenats o autoanomentats “indignats”.
L’altre ahir mateix, quan un senyor que com a jugador ningú discuteix la seva qualitat (com la d’altres molts jugadors catalans de futbol i esportistes en general que ni tan sol han rebut la mínima distinció i s’han mort sense cap reconeixement públic) en “l’art” de donar puntades a una pilota en un terreny de joc, es homenatjat fins a l’extrem de rebre la medalla d’honor del Parlament en mig de tota la parafernàlia mediàtica de la culer Televisió de Catalunya.
Com a jugador es qüestionable aquest guardó, com acabo de dir. Ningú es recorda el concepte que van tenir els italians d’ell... veritat que no? Com en comptes de ciclista o atleta era un futbolista de la maquinaria nacionalbarcelonista, tot s’esborra de la memòria dels pobles. Però si de veritat se li fa lliurament com a entrenador, es simplement vergonyós. Es un insult a la tasca diària de centenars i milers d’entrenadors que es deixen la seva pell amb equips modestos i que no tenen la fortuna de comptar amb plantilles de centenars de milions d’euros.
Es un insult a tècnics que inclòs entrenen per afició, altruistament, en escoles de futbol, en equips de penyes, etc. i ho puc dir ben alt, ja que en el meu “segon” club de futbol així succeeix amb un munt de gent que gaudeix de mostrar els seus coneixements a la canalla (encara que siguin escassos vistos als d’aquest Déu condecorat que ens il•lumina a tots els catalans diàriament).
Es per això (a més enguany coincideix amb ser diumenge i partits a Sadrià) que aquesta ocasió he decidit i ja ho dic per avançat, NO ANAR a cobrir el reportatge gràfic que sempre tinc a bé d’anar, amb motiu de l’ofrena floral del 11 de setembre al monument d'en Rafael de Casanovas.
Per que una cosa és el grau de sentiment català que es porti dins (amb l’equivalència que això pugui traduir-se política i/o ideològicament en cadascun de tots nosaltres) i altre és seguir participant en un acte ja devaluat totalment per les pròpies circumstàncies que es donen amb les conductes de molts, i que ja ha degenerat en un circ on ja el fet en si de l’ofrena, és el de menys.
Per que una cosa molt diferent és Catalunya (com a nació, poble, nacionalitat, comunitat autònoma, regió... posin vostès el seu desig i la seva qualificació que més s’ajusti al seu sentiment) i altre molt diferent uns polítics, uns governants, uns parlamentaris, que han perdut el nord en el que ha de ser les prioritats d’un poble en greu crisi -no nomès econòmica-, sent ací l’únic important les eleccions i els càrrecs dels que mengen amb els nostres impostos i el FC Barcelona... Res més.
Per que una cosa molt diferent és Catalunya (com a nació, poble, nacionalitat, comunitat autònoma, regió... posin vostès el seu desig i la seva qualificació que més s’ajusti al seu sentiment) i altre molt diferent el FC Barcelona, que no deixa de ser, encara que pesi a molts, un club privat de futbol. Una entitat multinacional, bessona del seu tant estimat i a la vegada odiat R. Madrid, que dona de menjar a molts paràsits d’aquesta societat, que serveix de anestèsia per silenciar i ocultar tant com es pugui els problemes reals de la gent i per adormir les consciències del ciutadà. Una multinacional que no dubta pas en recórrer si fa falta als diners d’un règim despòtic, cruel, on no es respecten els drets humans com Qatar.
De com s’arrossegaven els nostres parlamentaris per pogué entrar i sortir del nostre Parlament al no saber ni tan sols fer complir mínimament la llei, sabent-la imposar, a la demostració fastigosa de nacional-barcelonisme només hi ha un pas. El de la pèrdua de la dignitat i la vergonya. El de no saber-se fer dignes d’aquest país. Amb mi per tant que no comptin. Em declaro per un dia (11 de setembre) indignat perico.
.jpg)
7 comentaris:
¿Dónde estaba el galardonado el día que su equipo jugaba la Copa de Catalunya, único trofeo oficial que organiza la Generalitat? Como dijo Bernardo, "no hase falta desir nada más"
Gran post Josep María, gran post.
Hola Josep Ma. i Cia: Estic peró que molt d¡acord amb tu, en aquest pais culeril i fastigos, sol tenen dret aquest malnombrats.Ja vas veure, jo tenia mirant el ciclisme i de tant en tant haver-he quan acavaba laveu tremolosa de la "divina" Directora Gral, del Ente TV3, ella amb el Teim del Barcelona, cubreixen la programació (paraules d'ella fa uns mesos). Per la qual cosa, nosaltres No som d'exe mon.
Força RCDEspanyol.
Figot47
Buena pregunta Emilio... Y donde estaba el molt honorable President de la Generalitat de Catalunya, don Artur Mas?
Saludos.
Per ells, nosaltres ja fa molt i massa de temps "que no som d'eixe mon", amic Figot. PErò també encara que sigui un tema recorrent i tan sols es quedi el "derecho al pataleo" ho hem de denunciar en els llocs on poguem. On no siguem censurats. O sigui a la xarxa d'internet als mitjans lliures.
Salutacions Figot47 i Emilio.
Completament d'acord, Josep M.
Els "nostres" polítics han convertit al Pep amb el "puto amo" del "seu" Parlament. A la merda...!
EPB
Amic Josep M. ja saps que estic totalment d'acord amb tu i amb el contingut d'aquest comentari. Per què no han esperat a fer-li ,lliurament de la medalla del nostre parlament nacional el dia que Guardiola faci campió d'alguna cosa, per exemple, a un club com el nostre. És molt fàcil triomfar quan ho tens tot a favor i et fitxen i et donen tot allò que vols i et fa falta per a guanyar el que sigui.
Ep, Josep M. demà al matí espero poder-te saludar. Amb càmera fotogràfica o sense però espero veure't que ja fa massa temps que no ens veiem.
PRÍNCEP
Ho sento, amic Princep. Però no vaig anar-hi i si per algú ho sento per vosaltres els amics pericos que si que hi veu anar-hi.
PErò es que estic molt cremat amb totes aquestes persones a les que els hi paguem els seus sous i semblen que els seus càrrecs es deuen únicament a defensar al FCB.
De totes maneres, hi haurà més ocasions i a bon segur ens veurem. Disculpes tant a tu com a tothom que esperava veure un reportatge de l'acte.
Salutacions.
Publica un comentari a l'entrada