Hay que roerlo !.
Aquesta frase era la que es corejava i va fer famosa l’afició del Pontevedra CF allà pels anys finals de la dècada dels seixanta, quan l’equip va militar a la màxima categoria del futbol nacional. El conjunt gallec era tot un os, i havia “que roerlo”. Actualment la seva mascota és un os (“Roelio”) en record a aquella època daurada. Després del Deportivo i Celta de Vigo, el Pontevedra CF figura com el tercer equip gallec a l’estadística de la lliga espanyola, en el lloc 42è.
Fundat en 1941 després de la unió de dos clubs (Alfonso CF i Eiriña), juga els seus partits en El Pasarón des de que fou inaugurat en 1965; un estadi que va arribar a tenir una capacitat per 16.500 espectadors, sofrint una forta remodelació que finalitzar en 2010. Actualment té una capacitat als voltants de 12.000 espectadors tots asseguts. El seu president és el senyor Mauricio Rodríguez Boullosa i el seu tècnic és el senyor Milo Abelleira i vesteix l’equip indumentària de color granat amb pantaló blau i mitges també de color granat.
Es dona la circumstància que en la 1962/63 va militar a Segona Divisió tenint com a rival en la lluita per l’ascens al RCD Espanyol, que purgava - per primer cop a la seva història – els seus mals a la categoria de plata després del traumàtic descens conseqüència de la promoció perduda davant el Real Valladolid. En les seves files jugava qui 16 anys després seria tècnic del primer equip espanyolista, el basc José Antonio Irulegui.
Aquella temporada es va arribar al tram final de lliga i a falta de tres jornades l’Espanyol es col•locava líder per pujar directament si guanyava al conjunt gallec. Però no va ser així, i el conjunt espanyolista tot i avançar-se amb un gol de Castaños, va acabar perdent 1-2 (Vallejo i Ribas en pròpia porta). Va pujar el Pontevedra amb dos punts més que els pericos, (i el Murcia a l’altre grup de Segona, doncs llavors hi havia dos grups a la categoria de plata), mentre que l’Espanyol s’ho va tenir que jugar tot amb una promoció amb el Real Mallorca que va acabar empatada (2-1 i 1-2) i que va precisar d’un desempat al Bernabeu amb gol d’Idigoras que va suposar l’ascens dels blanc-i-blaus.
L’equip gallec ha viscut dues etapes a la 1a. Divisió del futbol espanyol.
A la primera etapa el seu pas per la màxima categoria va ser efímer. Va pujar com acabem de comentar en 1963 i tan sols va militar una temporada (1963/64) a Primera Divisió. Després del descens, va finalitzar com a campió de Segona i va tornar a pujar, militant durant cinc temporades a Primera Divisió (temporades 1965/66 fins 1969/70).
En la temporada de la tornada a Primera, va ser inclòs líder de la lliga espanyola (jornades 6ena i 11ena), caient els gallecs derrotats a Sarrià 2-0 (Miralles), i van finalitzar la primera volta com a segon classificat a tres punts del campió d’hivern, l’Atlético de Madrid. Van finalitzar aquest campionat obtenint una meritòria setena posició, la més alta de la seva història. Tot una dada històrica que va fer augmentar la fama reconeguda dels gallecs com un rival temible sobre tot al seu estadi on inclòs el Real Madrid va caure contundentment per 3-0 (1967/68) o el FC Barcelona en la 1965/66 (2-0), derrotant també a equips com l’Athletic Club (2-0, 3-0 i 1-0), Atlético Madrid (1-0), Espanyol (4-2, 3-0 i 3-0), Sevilla (2-1, 4-1 i 3-2), Valencia (2-0, 3-0, 1-0 i 2-0), Zaragoza (1-0), Real Sociedad, etc...
En aquestes temporades a Primera, va disputar 180 partits amb 53 triomfs, 44 empats i 83 derrotes, amb 165 gols a favor i 221 en contra.
Després d’aquells anys mítics, arribaren els anys dolents de l’entitat gallega. Problemes esportius i econòmics acabant tres anys després a Tercera Divisió. Des de la temporada 1976/77 (Segona Divisió) ha jugat a Segona Divisió B i Tercera Divisió fins els nostres dies, amb l’excepció de la temporada 2004/05 que va recuperar la divisió de plata del futbol espanyol tornant a la següent a baixar a Segona B.
La temporada 2001/02, amb Ramon Moya a la banqueta, l’Espanyol B va assolir per segona vegada a la seva història, accedir al play off d’ascens a la Segona Divisió “A”. En el seu dur transitar per aquell play-off (no va aconseguir ni un sol punt en la lligueta) es va enfrontar amb el Pontevedra CF, Real Madrid B i Almería. A Pasarón va obrir el foc, perdre 3-1 acabant amb deu homes per l’expulsió del desaparegut Dani Jarque. En un partit on van vestir la blanc-i-blava, jugadors com Ferran Corominas, Moisés Hurtado, Marc Beltrán, Crusat, Vates, Luismi, entre altres. A la tornada, a la quarta jornada, va perdre l’Espanyol B per 0-1 a la Ciutat Esportiva en unes dades on s’especulava amb la dimissió de Juande Ramos, resen incorporat com a tècnic del primer equip... Tant de bo s’hagués produït aquella dimissió interruptus... Finalment, va pujar l’Almería, sent el Pontevedra, tercer.
La passada temporada va descendir a Tercera, finalitzant el present exercici com a quart classificat del grup gallec amb 70 punts, 21 partits guanyats, 7 empatats i 10 perduts; 54 gols marcats i 34 encaixats. Manu Barreiro és el seu màxim golejador trobant-se entre el sis màxims golejadors del grup. El seu porter Lorenzo, amb 33 gols encaixats en 36 partits disputats és el quart porter menys golejat del grup primer de Tercera Divisió.
Arbitrarà Bonifació Tomás Suárez Suárez, assistit en bandes per Oscar García Gutiérrez i Nicolás Seoane Gómez, tots del col•legi asturià. El partit que donarà començament a les 18:00 hores, és l’anada de la primera eliminatòria (1/4 Final) d’ascens a Segona Divisió B.
Aquesta frase era la que es corejava i va fer famosa l’afició del Pontevedra CF allà pels anys finals de la dècada dels seixanta, quan l’equip va militar a la màxima categoria del futbol nacional. El conjunt gallec era tot un os, i havia “que roerlo”. Actualment la seva mascota és un os (“Roelio”) en record a aquella època daurada. Després del Deportivo i Celta de Vigo, el Pontevedra CF figura com el tercer equip gallec a l’estadística de la lliga espanyola, en el lloc 42è.
Fundat en 1941 després de la unió de dos clubs (Alfonso CF i Eiriña), juga els seus partits en El Pasarón des de que fou inaugurat en 1965; un estadi que va arribar a tenir una capacitat per 16.500 espectadors, sofrint una forta remodelació que finalitzar en 2010. Actualment té una capacitat als voltants de 12.000 espectadors tots asseguts. El seu president és el senyor Mauricio Rodríguez Boullosa i el seu tècnic és el senyor Milo Abelleira i vesteix l’equip indumentària de color granat amb pantaló blau i mitges també de color granat.
Es dona la circumstància que en la 1962/63 va militar a Segona Divisió tenint com a rival en la lluita per l’ascens al RCD Espanyol, que purgava - per primer cop a la seva història – els seus mals a la categoria de plata després del traumàtic descens conseqüència de la promoció perduda davant el Real Valladolid. En les seves files jugava qui 16 anys després seria tècnic del primer equip espanyolista, el basc José Antonio Irulegui.
Aquella temporada es va arribar al tram final de lliga i a falta de tres jornades l’Espanyol es col•locava líder per pujar directament si guanyava al conjunt gallec. Però no va ser així, i el conjunt espanyolista tot i avançar-se amb un gol de Castaños, va acabar perdent 1-2 (Vallejo i Ribas en pròpia porta). Va pujar el Pontevedra amb dos punts més que els pericos, (i el Murcia a l’altre grup de Segona, doncs llavors hi havia dos grups a la categoria de plata), mentre que l’Espanyol s’ho va tenir que jugar tot amb una promoció amb el Real Mallorca que va acabar empatada (2-1 i 1-2) i que va precisar d’un desempat al Bernabeu amb gol d’Idigoras que va suposar l’ascens dels blanc-i-blaus.
L’equip gallec ha viscut dues etapes a la 1a. Divisió del futbol espanyol.
A la primera etapa el seu pas per la màxima categoria va ser efímer. Va pujar com acabem de comentar en 1963 i tan sols va militar una temporada (1963/64) a Primera Divisió. Després del descens, va finalitzar com a campió de Segona i va tornar a pujar, militant durant cinc temporades a Primera Divisió (temporades 1965/66 fins 1969/70).
En la temporada de la tornada a Primera, va ser inclòs líder de la lliga espanyola (jornades 6ena i 11ena), caient els gallecs derrotats a Sarrià 2-0 (Miralles), i van finalitzar la primera volta com a segon classificat a tres punts del campió d’hivern, l’Atlético de Madrid. Van finalitzar aquest campionat obtenint una meritòria setena posició, la més alta de la seva història. Tot una dada històrica que va fer augmentar la fama reconeguda dels gallecs com un rival temible sobre tot al seu estadi on inclòs el Real Madrid va caure contundentment per 3-0 (1967/68) o el FC Barcelona en la 1965/66 (2-0), derrotant també a equips com l’Athletic Club (2-0, 3-0 i 1-0), Atlético Madrid (1-0), Espanyol (4-2, 3-0 i 3-0), Sevilla (2-1, 4-1 i 3-2), Valencia (2-0, 3-0, 1-0 i 2-0), Zaragoza (1-0), Real Sociedad, etc...
En aquestes temporades a Primera, va disputar 180 partits amb 53 triomfs, 44 empats i 83 derrotes, amb 165 gols a favor i 221 en contra.
Després d’aquells anys mítics, arribaren els anys dolents de l’entitat gallega. Problemes esportius i econòmics acabant tres anys després a Tercera Divisió. Des de la temporada 1976/77 (Segona Divisió) ha jugat a Segona Divisió B i Tercera Divisió fins els nostres dies, amb l’excepció de la temporada 2004/05 que va recuperar la divisió de plata del futbol espanyol tornant a la següent a baixar a Segona B.
La temporada 2001/02, amb Ramon Moya a la banqueta, l’Espanyol B va assolir per segona vegada a la seva història, accedir al play off d’ascens a la Segona Divisió “A”. En el seu dur transitar per aquell play-off (no va aconseguir ni un sol punt en la lligueta) es va enfrontar amb el Pontevedra CF, Real Madrid B i Almería. A Pasarón va obrir el foc, perdre 3-1 acabant amb deu homes per l’expulsió del desaparegut Dani Jarque. En un partit on van vestir la blanc-i-blava, jugadors com Ferran Corominas, Moisés Hurtado, Marc Beltrán, Crusat, Vates, Luismi, entre altres. A la tornada, a la quarta jornada, va perdre l’Espanyol B per 0-1 a la Ciutat Esportiva en unes dades on s’especulava amb la dimissió de Juande Ramos, resen incorporat com a tècnic del primer equip... Tant de bo s’hagués produït aquella dimissió interruptus... Finalment, va pujar l’Almería, sent el Pontevedra, tercer.
La passada temporada va descendir a Tercera, finalitzant el present exercici com a quart classificat del grup gallec amb 70 punts, 21 partits guanyats, 7 empatats i 10 perduts; 54 gols marcats i 34 encaixats. Manu Barreiro és el seu màxim golejador trobant-se entre el sis màxims golejadors del grup. El seu porter Lorenzo, amb 33 gols encaixats en 36 partits disputats és el quart porter menys golejat del grup primer de Tercera Divisió.
Arbitrarà Bonifació Tomás Suárez Suárez, assistit en bandes per Oscar García Gutiérrez i Nicolás Seoane Gómez, tots del col•legi asturià. El partit que donarà començament a les 18:00 hores, és l’anada de la primera eliminatòria (1/4 Final) d’ascens a Segona Divisió B.
.jpg)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada