COMENTARI: MÉS DESENCÍS. DIMISSIÓ D'ALEX GARCÍA. ENÈSIM ESCÀNDOL AL FUTBOL BASE

Desencís total.


La dimissió d’Alex García al front del futbol base (avui feta pública a nivell oficial per l’entitat a través del seu web), ve a certificar el desgavell que viu l’entitat a tots els efectes. Significa la gota que fa vessar el got. D’ençà un temps, dona la impressió d’una manera més que evident, que el RCD Espanyol transita com un vaixell a la deriva, sense rumb i sense comandament. Una travessia no se sap a on, i amb un capità que no dona sensació de saber dirigir la nau amb fermesa i convicció, i on els primers oficials s’apunyalen entre ells per fer-se amb el control d’una situació en la que es tem per un naufragi imminent, mentre l’armador del buc ho contempla des d'un segon pla des del seu retir daurat de Vilassar...

Les baralles i punyalades entre els que representen o dirigeixen les faccions i interessos dins l’entitat han transcendit a la llum pública. No hi ha dia sense filtracions, sense alarmants noticies que un ja no sap si creure-les totes fil per randa, prendre-les per verídiques o no, o senzillament prendre-s’ho com la clàssica porqueria que molts mitjans de comunicació vomiten sobre nostra entitat quan la pilota deixa de rodar un cop finalitzat l’exercici futbolístic (i durant el mateix també). Però el que si que és més que evident, és la mala llet, el verí que apareix contínuament filtrat en petites però continuades dosis als mitjans (els missatgers). I la situació ja és preocupant.... Ho advertíem en el darrer comentari. Ja ni havia prou... Però per alguns no.

Ara, el camp de batalla és el futbol base. Després de la defenestració d’Antonio Morales a mans de la persona que l’havia portat a la institució, per que acabés amb el poder de Josep Manel Casanova, Alex García assumia el control i la coordinació en el futbol base. O al menys això és el que volia fer creure aquest senyor que tant de mal està fent a l’Espanyol des de la direcció de la parcel•la esportiva. Per que ja veuen el que ha durat un home treballador i amb compromís com l’Alex. Una persona amb criteri que no s’ha deixat manipular i que no ha acceptat que l’esmentat i incompetent senyor que dirigeix els destins esportius de l’entitat des del consell (junt amb Planes i Pochettino a nivell tècnic), de bones a primeres li retalli les principals competències (Espanyol B, juvenil A, probablement Juvenil B, probablement interferències i intromissions en cadets, etc.)...

Utilitzo el probablement per que aquí les notícies i la transparència brillen per la seva absència i tot son filtracions, remors, i declaracions privades de cadascun dels afectats segons els hi va el negoci. Per que malauradament, l’Espanyol s’ha convertit en un negoci, en un corralito que fa més que pudor, d’uns pocs i en els que els tripijocs, interessos espuris, anada i vingudes de representants, col•locacions a dit d’amics i no per currículum esportiu, és malauradament la tònica de cada dia. Quan enyora qui escriu aquestes línies, tot i els defectes i vicis adquirits pel pas del temps, aquella època de Casanova els tècnics del futbol base ascendien per mèrit i amb els anys anaven pujant des de segons a primers tècnics i des de benjamins fins el filial, en cadena.

Quin és el currículum del senyor José Luís García Martínez per ocupar aquest lloc de tanta responsabilitat?. En el cas d’Alex es pot al•legar inexperiència, però l’avala una tasca de forces anys a l’Escola RCDE amb nens i movent-se per aquestes latituds. Al menys per la part més baixa de la cadena del futbol base. Però en el cas del senyor García, un munt de cessaments i fracassos esportius en una dilatada fulla de serveis en equips de barriada, de ciutat, de territorial i en els clubs més importants (2B o 3a.D), fracàs total. Però es clar, l’amistat en aquest club tant familiar... (“familiar”, de famílies, però, “d’avis a nets en noble nissaga” o d’altre classe de famílies del sud d’Itàlia?), es un veritable grau. I l’amistat, interessos i bona relació amb el senyor Germán De la Cruz i Camarillas, fonamental en aquests moments. I així es dona la paradoxa que aquest senyor (García Martínez) ha passat de proscrit, de ni tan sols se’l miressin o xerressin amb ell ningú del futbol base per caure en desgràcia del cap Antonio Morales, a ser qui acumularà més poder esportiu després del tàndem abans citat.

Mentre tot això passa, mentre cada dia es lleva un amb notícies més dolentes que el dia anterior, mentre no es fitxa a ningú ni s’aconsegueix vendre a ningú amb un mínim d’èxit en quant a xifres, mentre el deute no para de créixer i resulta cada cop més impagable. Mentre, el senyor propietari no demanda als jutjats tal com va dir, a qui el va acusar públicament de cobrar plusvàlues en els jugadors comprats i pagats amb els diners dels consellers i ell mateix... Els socis pateixen marejats entre el trontollar de la embarcació i no contemplen en la llunyania cap esperança que el vaixell arribi a bon port en mig d’un futur legal a Espanya amb una llei concursal que podria ser fatal al portar aparellada la pèrdua de categoria, indecisos alguns a l’hora de renovar o no el seu lligam amb l’entitat, sense esperances ni il•lusió...

Mentre tot això succeeix, altres es barallen entre ells dins la pròpia institució, donant una deplorable imatge, divideixen al soci amb cortines de fum, llencen remors de hipotètiques vendes dels seus paquets accionarials, de dimissions, filtren i llencen a la llum pública més brutícia, mentre l’aigua ens arriba ja al coll i no hi ha bots per a tothom. Campi qui pugui... Qvo Vadis, RCD Espanyol?