L’espanyolisme
a recobrat la il·lusió i el que és sentir l’emoció en el futbol amb aquesta Copa
del Rei, després caminar pel desert de la mediocritat després d’aquella inauguració
de l’estadi davant el Liverpool, i després de que quedin força lluny en la memòria
les fites glorioses de la darrera Copa conquerida al Bernabeu i la participació
europea que finalitzà negativament a Glasgow.
Després
de deixar fora a Sevilla i Valencia – i no ens oblidem de l’Alavés, que a Can
Perico els “segones” son els pitjors i en tenim un llarg currículum d’eliminacions
prematures -, avui l’espanyolisme viurà una altre nit d’aquelles que es solen
dir històriques i que si be per alguns n’hi ha un fotimer cada any, pels clubs
modestos com el nostre, es donen poc sovint en el temps malauradament.
Serà
l’anada d’unes semifinals d’una Copa – la primera de Felip VI per allò de les estadístiques
curioses tan pròpies del nostre club – davant un Athletic Club que ha perdut
les dues finals disputades i amb idèntic rival. Si bé per l’Espanyol seria la
10èna final a la que tindria accés l’entitat catalana, pels bascos seria la 37èna.
final de les que en vint-i-tres ocasions ha acabat alçant el títol. Precisament el quadre bilbaí és la segona
entitat que més títols i finals ha disputat en aquesta competició, recordem, la
més antiga del futbol espanyol que sobreviu dels primers moments, dels pioners
del football a Espanya. Per la seva part el quadre perico ha guanyat 4 títols
de les 9 finals en que ha estat present, ocupant el 8è lloc en el palmarès
general de la competició i havent igualat en 2006 amb el Real Unión Club de Irún
en copes conquerides.
La
història en l’enfrontament entre ambdós conjunts no ha estat gens positiva pel
quadre espanyolista. Ja en els inicis de
la competició, l’Espanyol es va veure les cares amb el quadre basc en la
tercera i quarta participació perica al torneig del KO (llavors era el campió
de Catalunya qui la disputava com a representant català). En aquelles ocasions,
l’Espanyol sucumbia a la final de 1911 amb l’Athletic Club per 3-1. En 1915,
queia també a la final rotundament per 5-0 davant els bascos.
Curiosament
les quatre úniques vegades que en més de 112 anys s’han enfrontat en semifinals
periquitos i lleons, han sigut a la primera meitat del segle XX. La primera d’elles en la temporada 1931/32 a l’Espanya
republicana, sense corona a l’escut, amb Caicedo a la banqueta de Sarrià.
Llavors, després d’eliminar a Mallorca, Betis, Deportivo, cauria eliminat després
de caure un 5 de juny de 1932 a San Mamés per 8-1 i tornar a perdre 0-4 a Sarrià
a la tornada.
Es
repetiria semifinal a la següent temporada amb també Patricio Caicedo a la
banqueta espanyolista. Seria després de guanyar-se el lloc havent deixat fora a
Sporting, Zatagoza, i Murcia. Els lleons van derrotar als pericos en els dos
camps per 0-1 i 2-1 a la Catedral.
Quan
els tambors de guerra a Europa ja s’havien silenciat amb la derrota final de
les potencies feixistes de l’Eix, poc més de trenta dies després s’enfrontaven
a la Catedral tots dos contendents després d’empatar a zero en el camp de la Carretera
de Sarrià, i després d’haver deixat fora en rondes anteriors a Celta, Baracaldo
i Murcia. El 4-1 definitiu tornava a
donar el passi a la final als bascos i deixava amb la mel als llavis al llavors
conjunt entrenat per Baltasar Albéniz.
La
darrera ocasió en que pericos i lleons van dirimir un lloc per la final fou en
1948-49 amb José Espada a la banqueta de Sarrià. Després d’eliminar a Celta en vuitens i a At.
Madrid en quarts, l’Espanyol queia amplament a San Mamés (6-2) i tornava a perdre
(1-2) a Sarrià.
Però
també la història entre ambdues entitats ha donat altres enfrontaments a la
Copa al marge d’aquestes quatre semifinals. Per seguir en l’ordre cronològic,
en la següent 1949/50 cauria l’equip de Patricio Caicedo derrotat en vuitens després
d’eliminar en la fase prèvia al Girona. 1-0 a San Mamés, i empat a 1 gol a la
tornada a Sarrià.
De
nou en la 1950/51 seria el quadre basc qui deixaria a l’Espanyol fora a les primeres
de canvi en perdre a San Mamés per 5-1 després d’haver aconseguit un bon triomf
4-2 a Sarrià, amb Josep Nogués a la banqueta espanyolista. Seria la temporada
famosa del 6-0 davant el FC Barcelona, record encara avui dels derbis en lliga
entre ambdós eterns rivals.
A
la 1956/57 altre cop l’Espanyol s’enfrontaria en la primera ronda als bascos i
seria l’únic cop en tota la història en que acabaria emportant-se el gat (en
aquest cas, el lleó) a l’aigua. Guanyaria brillantment 3-0 a Sarrià i empataria
a zero a la catedral. Després deixaria fora al Celta, al Valencia i perdria la
gran final a Montjuïc amb el FC Barcelona en un robatori dels que s’estilen amb
aquesta entitat fundada pel suís Hans Gamper, en la que de moment ha sigut l’única
final entre ambdues entitats catalanes.
Salt
en el temps fins arribar a la temporada 2007/08 amb Ernesto Valverde a la
banqueta perica. L’equip perico deixaria fora a Deportivo, i en vuitens de
final davant els bascos, als dos estadis s’acabava amb igualada a un gol. Els
penals decideixen en l’Olimpic Lluis Companys, i altre cop de manera cruel, amb
un penal fallat per Marc Torrejón tal com succeí a Glasgow, l’Espanyol quedava eliminat.
.jpg)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada