MAI PLOU A GUST DE TOTHOM.

Sadrià: Novetats a la Ciutat Esportiva.

Ja només falta posar la gespa sintètica al camp de futbol 7. Avui hi hagut entrenament dels homes d’Ernesto Valverde a la Ciutat Esportiva. Progressivament els diferents equips ja podran anar utilitzant Sadrià. El diumenge, el filial blanc i blau juga davant el Mataró el darrer encontre de preparació cara al començament del campionat de lliga.

Però per qui no hi haveu posat els peus a Sadrià des de l’acabament de la passada temporada, malgrat les fotos que hagueu pogut veure, us sorprendreu al veure les novetats.

I és que el camp quatre desapareix, i el tercer ocuparà tota la zona on abans estaven ambdós camps. Tinc que dir, i això ja es opinió personal de la que podeu estar d’acord o discrepar, que ha quedat molt maco, que la gespa es veu magnífica, i que serà un camp ample, amb molt d’espai, i si es posen grades al voltant aprofitant el molt espai existent, serà un gran canvi.

Però (sempre hi ha d’haver-hi un però), als que ens agrada veure el futbol el més a prop possible, els que vàrem patir amb la pèrdua de Sarrià i el trasllat a un gran i maco estadi com és Montjuïc, ja no vam gaudir més de la proximitat del camp a les grades. I és que el nou camp tercer de Sadrià (molt impersonal em deia avui un amic soci), resta massa llunyà del públic, i a més les porteries quedaran bastant lluny del públic en comparança amb com es trobaven anteriorment els assidus de Sadrià (la popular “penya del Llantu”).

Sembla per les ratlles pintades a la superfície de gespa de darrera generació, que es podrà dividir en quatre camps de futbol set per els nens i nenes de l’escola el més segur. Però això ja son conjectures fetes a tenor del que hem pogut observar després d’una llarga “inspecció ocular”.

Naturalment si col·loquen grades de seients com en el principal, la millor perspectiva farà que es pugi tenir una molt millor visió, per que ara per ara, es impossible veure a peu de gespa, les línies del cantó contrari. En tot, per els que hem gaudit de la proximitat del terreny de joc al públic, mai serà igual. Però bé, ens haurem d’acostumar (¡quin remei!) desitjant això sí, que totes les millores siguin per bé dels jugadors i jugadores per que per els que ens agrada viure el futbol intensament a ras de gespa tocant pràcticament el terreny de joc, ho tindrem més magre.

I de passada recordar, als dirigents del nostre club, que igual que han fet amb el tros de gespa entre porteries que han transformat en ciment, també s’hauria d’una manera definitiva arreglar “qualsevol any d’aquests” el paviment abans que algun dia tinguem alguna desgràcia irreparable i llavors ja no hi estiguem a temps. Que sempre ens recordem de Santa Bárbara quan trona... Tot i que mai plou a gust de tothom. `