RECORDANT NOSTRA HISTÒRIA.

El mític Arcas, màxim golejador en els primers 80 anys del Club, i actualment el tercer, darrera Tamudo i Marañón.

55 anys del primer triomf a Chamartín

Avui, recordant nostra història, farem menció del triomf perico a Madrid (el segon en lliga ja que abans ho havia aconseguit en el Viejo Chamartín, i el primer a l'estadi que actualment es denomina Santiago Bernabeu) del que avui es compleixen precisament 55 anys.

Era un 28 de setembre de 1952 i en el Nuevo Estadio de Chamartín, el conjunt espanyolista a la tercera jornada del campionat de lliga, va donar la campanada guanyant al Real Madrid CF., per 1-2.

El conjunt blanc entrenat per Juan Antonio Ipiña va formar amb:
J. Alonso; G. Alonso, Oliva, Navarro, Muñoz, Zarraga, Olmedo, Joseito, Pahiño, Olsen i Cedres.
Per part blanc i blava els onze homes que van fer història van ser:
Marcel Domingo; Argiles, Parra, Cata; Bolinches, Artigas; Arcas, Piquin, Mauri, Marcet i Egea.

El col·legiat va ser P. Bienzobas i els gols van ser aconseguits per Joseito que va marcar només començar l’encontre al minut primer, però els mítics Arcas (59’) i Pep Mauri (61’) li donaren la volta al marcador.

Amb aquest triomf, l’Espanyol es convertia en líder de la primera divisió en guanyar els tres primers encontres. Aquella ratxa triomfal del equip de Scopelli “el Conejo” continuaria encara al encadenar fins a set triomfs consecutius (14 punts), empat a Riazor, victòria davant l’Oviedo (3-0) i de nou empat (1-1) a domicili davant el Malaga, i victòria davant l'Atlético (2-0), (20/22 punts) per caure derrotat per primer cop en el campionat a la jornada dotze en un vergonyós derbi disputat a Les Corts, en el que les autoritats franquistes de l’època amb el gobernador civil Felipe Acedo Colunga, repressor i prominent culé, es van alinear amb els que sempre es “declaren perseguits” dins d’una sèrie de desafortunats successos que es van produir en aquella farsa de partit, i que tot i deixar al RCD Espanyol amb una avantatge de quatre punts respecte al conjunt blaugrana, van marcar un abans i un després en la marxa de l’equip que ja no va guanyar cap dels nou restants encontres fora de Sarrià.

L’equip de l’oxigen va quedar en quarta posició darrera del Madrid que va ser tercer, València subcampió i l’equip tan “poc estimat” per el franquisme va guanyar la lliga. Quatre anys després, inauguraria el seu nou estadi després d’obtenir de les autoritats franquistes gràcies a la mediació de moltes de les més altes figures del règim dictatorial, la requalificació dels terrenys de Les Corts, (zona verda) amb la màxima qualificació possible (greuja comparatiu amb Sarrià), solucionant els seus greus problemes econòmics i podent així construir el ja vell estadi que en l’actualitat tenen.