Amb la baixa de David García al lateral, afronta l’Espanyol el repte del partit davant el Valencia CF, aquest diumenge a l’Olímpic de Montjuïc, amb l’objectiu de donar el cop definitiu que asseguri ja la permanència virtualment a falta d’uns quants punts que la certifiquin matemàticament.
No serà gens fàcil l’empresa. El Valencia és un dels equips en millor ratxa actualment, ja que en els darrers set encontres ha obtingut cinc victòries i dos empats, el darrer davant el líder de la categoria. Enrera queda, la derrota davant l’ara cuer, Numancia, a la jornada 26ena. Aquests triomfs ha permès al conjunt che, acostar-se perillosament al Sevilla FC, en la lluita per la tercera plaça que dona dret a Champions directament, i la diferència del conjunt andalús s’ha retallat fins a ser d’un sol punt.
L’Espanyol desprès de sumar 13 dels 15 darrers punts, (Mejuto i la dolenta punteria a Soria, es van endur els dos restants), tornarà a comptar amb un ambient de luxe al Lluis Companys de Barcelona, amb la que s’espera sigui millor entrada de la temporada. Més de 3.000 entrades ja s’han venut i l’Olímpic com no podia ser d’altre manera, tornarà a mostrar les millors gales i mostrarà a tota l’Espanya futbolística, com una afició lluita aferrissadament per convèncer a uns professionals que son de primera, i que mai es rendirà davant les adversitats per grosses que aquestes siguin.
Atenció especial als encontres a Gijón, Pamplona i Mallorca, sense oblidar-nos de l’encontre del Ruiz de Lopera. En tots ells, l’Espanyol juga indirectament.
En l’historial entre ambdós conjunts, cal dir que Espanyol i Valencia s’han enfrontat en 69 ocasions, amb 38 victòries espanyolistes, 12 empats, i 19 triomfs valencianistes.
No serà gens fàcil l’empresa. El Valencia és un dels equips en millor ratxa actualment, ja que en els darrers set encontres ha obtingut cinc victòries i dos empats, el darrer davant el líder de la categoria. Enrera queda, la derrota davant l’ara cuer, Numancia, a la jornada 26ena. Aquests triomfs ha permès al conjunt che, acostar-se perillosament al Sevilla FC, en la lluita per la tercera plaça que dona dret a Champions directament, i la diferència del conjunt andalús s’ha retallat fins a ser d’un sol punt.
L’Espanyol desprès de sumar 13 dels 15 darrers punts, (Mejuto i la dolenta punteria a Soria, es van endur els dos restants), tornarà a comptar amb un ambient de luxe al Lluis Companys de Barcelona, amb la que s’espera sigui millor entrada de la temporada. Més de 3.000 entrades ja s’han venut i l’Olímpic com no podia ser d’altre manera, tornarà a mostrar les millors gales i mostrarà a tota l’Espanya futbolística, com una afició lluita aferrissadament per convèncer a uns professionals que son de primera, i que mai es rendirà davant les adversitats per grosses que aquestes siguin.
Atenció especial als encontres a Gijón, Pamplona i Mallorca, sense oblidar-nos de l’encontre del Ruiz de Lopera. En tots ells, l’Espanyol juga indirectament.
En l’historial entre ambdós conjunts, cal dir que Espanyol i Valencia s’han enfrontat en 69 ocasions, amb 38 victòries espanyolistes, 12 empats, i 19 triomfs valencianistes.
Els dos primers van tenir lloc en les temporades 1931/32 i 1932/33 amb resultats de 3-0 (Besolí, Pitus Prat, i Edelmiro) i 5-2 (3 de Pueyo, Edelmiro, i Sole Junoy) respectivament. La temporada 1934/35 va tenir lloc el primer triomf ché a Sarrià (1-2). Destacar el 4-0 (Calvo, Diego -2-, i Segarra) de la temporada 1945/46 o el 6-4 de la 1949/50 (2 Artigas, Camer, Rosendo Hernández, Vázquez i Piquín).
La major victòria per diferència de gols dels visitants va ser la temporada 1943/44 amb un 0-3 favorable als valencianistes amb dos gols deLecue i dos de Mundo.
Els espanyolistes van obtenir triomfs meritoris (3-0), en les temporades 1948/49, 1956/57, 1960/61, 1972/73, 1976/77, 1997/98, així com golejades importants en les temporades 1974/75 (5-3, dos de Solsona, Ortiz Aquino, Aslund i Manolín Cuesta) 1982/83 (5-3, dos d' Orlando Giménez, Murúa, Márquez i Jesús Orejuela), 1994/95 (5-0 amb dos de Lardín, dos de Francisco i Roberto Fresnedoso).
Com a anècdotes, la temporada 1967/68 amb la remuntada del conjunt chè.
Un dels triomfs èpics dels valencianistes en Sarrià, va ser la temporada 1967/68 amb Janos Kalmar a la banqueta del club espanyolista. L’Espanyol guanyava 4-1 amb gols de Rodilla, dues dianes de José María i un quart de Marcial, mentre que per part visitant, Ansola havia perforat la porteria perica. En un segon temps per oblidar, Ansola primer, Waldo, Paquito, i el darrer molt recordat pels vells seguidors, de Waldo, i el Valencia que li donar la volta al marcador.
A la 1970/71, el Valencia es va jugar el títol de lliga en la darrera jornada a Sarrià, depenent de si mateix, però un gol de Lamata va donar el triomf als espanyolistes. Els rivals en la lluita pel títol, FC Barcelona i Atlético de Madrid, jugaven junts al Manzanares, i allà, les taules en el marcador van certificar que el títol de lliga viatgés a la capital del Túria davant l’alegria valencianista en les grades del mític Sarrià (i dels pericos també tot sigui dit).
Altre encontre recordat per l'aspecte negatiu del mateix, la temporada 2001/02 (jornada 17ena), amb la televisió present en directe, el conjunt de Paco Flores es marxava al descans amb un il·lusionant 2-0 (Palencia i Alex Fernández) i Benitez, el tècnic del conjunt valencià tenia peu i mig fora de l’entitat... Quan, resulta que en un horrorós segon temps dels pericos, els valencianistes remunten, guanyen 2-3 (Rufete-2-i Ilie), i comença la meteòrica carrera del tècnic Benitez.
La darrera curiositat va ser aquell Espanyol: 2 Valencia: 1, en mig d’una tremenda nevada, amb Luis Fernández a la banqueta (temporada 2003/04, 28 de febrer desprès de dues doloroses derrotes davant Madrid i a Málaga) i amb l’Espanyol jugant-se la vida per no acabar a segona (19è a sis punts de la permanència abans de jugar-se aquell encontre). Llavors, els dos gols de Tamudo van deixar en anècdota el darrer gol visitant de Mista, i van donar una injecció de moral a un equip que va començar a constatar també, que per creure en miracles no s’ha d’anar ni a Fátima ni a Lourdes...
El partit de demà, començarà a les 19:00 hores, i serà xiulat per Carlos Clos Gómez, del comitè territorial aragonès.
Arribat a aquest punt, només em queda, demanar des de Sentiment Perico, que tothom qui tingui el més mínim sentiment per aquesta centenària entitat, vagi a l’Olímpic i posi el seu petit granet de sorra en edificar aquest gran miracle que és la permanència, i que amb l’ajut de tots estem intentant fer realitat.
.jpg)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada