COL·LOQUI EN LA GPE MANIGUA, EN LAPRESENTACIÓ DEL CÒMIC SOBRE LA HISTORIA DEL RCDE

(Seu Social de la GPE Manigua, Barcelona: Josep Maria)

Aquest vespre al encara local social de la GPE Manigua del C/Desfar del districte de Nous Barris, ha tingut lloc la presentació a aquesta ambaixada espanyolista, del llibre Còmic de la Historia del RCD Espanyol que dilluns es va presentar oficialment en multitudinari acte a l’avantllotja de l’Estadi de Cornellà-El Prat.

Al marge de l’adquisició del còmic degudament signat pels autors i amb vinyeta inclosa per part de Lluis Recasens “L’Avi” per part dels presents que encara no ho havien fet, i l’exposició dels motius d’aquest projecte i la exposició dels detalls referents al propi llibre, el plat fort de l’acte ha estat el col•loqui que ha tingut lloc acte seguit.

Dani Bosch com a president de la GPE Manigua ha obert l’acte i posteriorment els ponents han entrat en matèria. El col•loqui versava com no, sobre una part de la història del RCDE com han estat les dècades dels 40 i 50 i duia per títol: “Els 40 i 50, dues dècades perdudes?”. Sergio Fidalgo, Lluis Recasens, Jordi Puyaltó, Manuel C. Cánovas i Nacho Julià han estat els cinc ponents que han parlat d’aquests temes i d’altres no tan llunyans de la idiosincràsia d’aquesta centenària entitat. Un debat molt interessant i que al inrevés del que succeeix en aquests actes, se’ns ha fet a tots molt curt per lo interessant de tot el que s’ha parlat i per la quantitat d’anècdotes que han sortit de boca dels presents.

S’ha fet menció d’aquells equips que principalment en aquelles dècades –sense oblidar-nos de l’època Zamora i la primera Copa els anys finals de la dècada dels 20), han estat els de més qualitat i les èpoques daurades del espanyolisme. Malgrat això, quelcom va succeir, que això no va suposar un creixement a les dècades següents com a entitat, a nivell de socis, com el que va tenir el rival ciutadà que va enganxar a tota la immigració de les dècades dels 50 i sobre tot dels 60.

S’ha parlat molt clar –sobre tot per part de M.C. Cánovas i Jordi Puyaltó – de les arbitrarietats del règim franquista que va beneficiar al FC Barcelona escandalosament en contra de la veritat històrica oficial tergiversada i ocultada de manera vergonyosa amb el pas dels anys. De com es va requalificar “Les Corts” sent zona verda, amb la aquiescència de les autoritats del règim totalitari que hi havia en aquells moments a Espanya; de com el propi dictador va intervenir directament en salvar a un FC Barcelona arruïnat econòmicament i que aquella decisió administrativa i política, va salvar a l'entitat barcelonista de la fallida i li permeté tenir un equip que el va impulsar a quotes en aquells moments impensables.

De com l’Espanyol tingut com l’equip del règim a Catalunya per molts, en canvi era triturat ja en aquella època en decisions injustes, com el robatori de Les Corts, - amb Scopelli de tècnic -, on l’allau que es va produir a l’estadi blaugrana després d’avançar-se un Espanyol líder amb nou victòries i dos empats en onze jornades mitjançant Pepe Mauri, va provocar inclòs víctimes mortals –censurat tot-, es va haver de suspendre l’encontre durant una estona, se li va calar foc al vestidor espanyolista amb tovalloles enceses (època del oxigen) i com per ordre del governador civil, Don Acedo Colunga (conegut culé confés i fiscal després de la guerra incivil en judicis amb moltes penes de mort a les seves mans de gent innocent i meyns innocent) ordenava seguir l’encontre sota sanció d’endur-se detingut a Francisco Perelló Pïcci vicepresident i Paco Saez, president...

S’ha parlat de moltes anècdotes en les que l’Espanyol sempre ha estat perseguit per les autoritats polítiques. Quan va tenir un accident l'autocar que viatjava el líder de la lliga, i va haver-hi ferits, i aquell club va demanar ajornar els encontres fins que es restablís la normalitat a la situació i se li va negar per part dels estaments responsables... No fa falta dir qui era aquest equip... El nostre Espanyol, i que la lliga es va perdre, quedant finalment cinquè quan tenia un equip campió...

Però naturalment, al marge de tota una relació de anècdotes i successos que li han succeït a aquesta institució, també s’ha parlat bastant clar en un exercici d’auto-crítica dels hipotètics motius pels quals l’Espanyol tampoc ha sabut estar moltes vegades a les alçades de les circumstàncies per propis errors, per pròpia deixadesa moltes vegades, ineptituds de masses persones, i desgavell administratiu en altres.

Exemples patètics, com la poca cura que s’ha tingut sempre per la historia del nostre club. L’estat dels trofeus –els pocs que ha pogut guanyar en la seva dilatada historia- que no han estat sempre en les millors condicions ni han rebut el tracte veritable que mereix el millor patrimoni del club junt als seus associats, que és qui durant més de 109 anys han portat de generació en generació aquest sentiment i aquest esperit en un clima esportiu i tan polititzat tan hostil.

També s’ha parlat dels nostres veïns, de les seves virtuts d’aprofitar-se’n mediàticament del slogan del “mes que un club” i de com l’Espanyol no ha sabut superar aquests condicionants que han marcat la historia d’uns i d’altres, deixant clar la posició d’aquesta entitat. Com no ha sabut mai donar el cop a la taula en els organismes oficials, davant els robatoris arbitrals, davant les injustícies... i això que en moltes èpoques l’Espanyol ha tingut gent important representativa de la societat catalana, i inclòs en els estaments oficials.

També hi ha hagut moments per mostrar les coses encertades i positives de la nostra entitat. L’Espanyol en boca de Nacho Julià, ha estat l’únic equip, que ha sobreviscut en Catalunya al poder omnímode del rival ciutadà. En mig d’equips que han desaparegut o altres que s’han convertit en meres anècdotes, la força del RCD Espanyol s’ha fet palesa en generació en generació quan molts no donaven ni un any de vida després del trasllat a l’Olímpic. Avui, una massa social que és la més amplia en nombre de tota la historia de l’entitat.

Per últim també ha hagut temps per parlar del funcionament administratiu i social de la nostra entitat en el present, (però això ja que son temes que fan referència a l’actualitat i ja en parlarem en altre moment, ja que s’allunya de la qüestió del debat...). Només com a mostra un botó: Puyaltó ha manifestat que el Director del Museu del RCD Espanyol ha estat dos anys cobrant cada mes ... quan no hi havia ni n’hi ha, cap museu !!!

Amb un pica-pica i refrescos s’ha posat fi a l’acte i per últim dir-vos una primícia que ha fet pública el president de la GPE Manigua, Dani Bosch: Ben aviat, aquesta institució espanyolista (la segona més antiga del moviment penyístic darrera de la Penya Central en quant a antiguitat) estrenarà una nova seu social. Seguirem informant...