Sensacions prèvies a la final, avui en la Ciutat Esportiva.
Amb un partit totalment descafeïnat el que ha jugat l’Espanyol B, per la seva situació en la taula classificatoria, l’interès avui a Sadrià es centrava en els típics comentaris previs dels afeccionats, davant el que pot ser la consecució del primer títol continental del RCD Espanyol, i més ja en segon pla, del partit d’ahir en el que ja és tot història, i no cal donar-li més voltes.
I no es tracta de vendre la pell de l’os abans de caçar-lo, ni de fer volar coloms, no... Es tracta de reconèixer que a una final pot passar qualsevol cosa, i que aquí a aquestes alçades de la pel•lícula ja no hi ha ni favorits, ni guanyadors a priori, ni rés... Només la lluita, l’esperit de sacrifici i aquestes ganes extremes per la victòria, que potser el rival ja no pot tenir, per que ja ha experimentat el que és coronar-se com a campió europeu, pot afavorir i contrarestar la hipotètica superioritat tècnica del conjunt andalús.
I a les finals es va a guanyar-les. No hi ha mitges tintes; i es pot aconseguir. Segur que nostres jugadors posaran tot el que faci falta per assolir el repte.
Avui ells han estat protagonistes a Sadrià. Per la zona on fa les improvisades tertúlies i xerrades la “Penya del Llanto” han anat desfilant a mida que acabava l’entrenament els diferents jugadors; hem vist a Rufete, a Costa, Pandiani el pichichi europeu, Lacruz, Moha, Torrejón, Ivan de la Peña, David García, els joves Angel i Julián, Jônatas, Chica, Kameni, “Tintin” Márquez, Riera, Zabaleta, Moisés, Corogol, Luis García, Ernesto Valverde i en darrer terme a Raul Tamudo, el gran capità i referència obligada en la història del RCD Espanyol, pràcticament en aquest ordre. Els que no he citat, hauran passat sense que m’hagi adonat, ja que l’Espanyol B, jugava el seu encontre...
I al descans hem vist a Adriana Martín. ¿I què voleu que os digui? Amb les llàgrimes recents de nostres jugadores, ens vàrem mostrar la cara amarga de la derrota i de la injustícia esportiva. Malgrat tot, han estat les campiones d’aquesta Superlliga tant al terreny de joc com moralment en nostres cors. En un país on es guanyen Supercopes d’Espanya amb alineacions clarament indegudes amb tota la mala fe, elles han estat víctimes de que no es segueixi el mateix criteri, depenent de quin club es el perjudicat.
Amb un partit totalment descafeïnat el que ha jugat l’Espanyol B, per la seva situació en la taula classificatoria, l’interès avui a Sadrià es centrava en els típics comentaris previs dels afeccionats, davant el que pot ser la consecució del primer títol continental del RCD Espanyol, i més ja en segon pla, del partit d’ahir en el que ja és tot història, i no cal donar-li més voltes.
I no es tracta de vendre la pell de l’os abans de caçar-lo, ni de fer volar coloms, no... Es tracta de reconèixer que a una final pot passar qualsevol cosa, i que aquí a aquestes alçades de la pel•lícula ja no hi ha ni favorits, ni guanyadors a priori, ni rés... Només la lluita, l’esperit de sacrifici i aquestes ganes extremes per la victòria, que potser el rival ja no pot tenir, per que ja ha experimentat el que és coronar-se com a campió europeu, pot afavorir i contrarestar la hipotètica superioritat tècnica del conjunt andalús.
I a les finals es va a guanyar-les. No hi ha mitges tintes; i es pot aconseguir. Segur que nostres jugadors posaran tot el que faci falta per assolir el repte.
Avui ells han estat protagonistes a Sadrià. Per la zona on fa les improvisades tertúlies i xerrades la “Penya del Llanto” han anat desfilant a mida que acabava l’entrenament els diferents jugadors; hem vist a Rufete, a Costa, Pandiani el pichichi europeu, Lacruz, Moha, Torrejón, Ivan de la Peña, David García, els joves Angel i Julián, Jônatas, Chica, Kameni, “Tintin” Márquez, Riera, Zabaleta, Moisés, Corogol, Luis García, Ernesto Valverde i en darrer terme a Raul Tamudo, el gran capità i referència obligada en la història del RCD Espanyol, pràcticament en aquest ordre. Els que no he citat, hauran passat sense que m’hagi adonat, ja que l’Espanyol B, jugava el seu encontre...
I al descans hem vist a Adriana Martín. ¿I què voleu que os digui? Amb les llàgrimes recents de nostres jugadores, ens vàrem mostrar la cara amarga de la derrota i de la injustícia esportiva. Malgrat tot, han estat les campiones d’aquesta Superlliga tant al terreny de joc com moralment en nostres cors. En un país on es guanyen Supercopes d’Espanya amb alineacions clarament indegudes amb tota la mala fe, elles han estat víctimes de que no es segueixi el mateix criteri, depenent de quin club es el perjudicat.
Però per sobre de tot, de l’enfonsament anímic que tots vam patir diumenge passat, la imatge d’aquelles noies plorant per el que significava per elles i nosaltres, ens van tornar a demostrar que aquest club es la “Força d’un Sentiment” que ni es compra amb diners, ni es tira per terra per moltes resolucions de covards comitès...
Vull donar també ànims per que he vist que li fa molta falta també a Fina Torres des d’aquestes línies. Ella ha patit com ningú en primera persona aquest final de lliga. Ella, ànima d’aquesta secció des de temps immemorials, quant ningú sabia ni tan sols de la seva existència, ha patit també en aquest darrer partit per les “seves nenes”. Espero, Fina, que en Glasgow con la victòria del RCD Espanyol, se mitiguen en gran parte dichas penas.
A les acaballes de l’encontre, començàvem ja acomiadar-nos tots els que ens coneixíem i desitjar-nos molta sort, tant per els que emprenguin viatge cap a Glasgow, com per aquells que es tinguin que conformar amb veure’l per la pantalla gegant del Sant Jordi, o en altres indrets.
.jpg)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada