REBUDA A MONTJUÏC.

Ahir, Montjuïc 18:30 hores : Comencen a arribar mica a mica, gent de totes les edats a l’entrada de les oficines de l’Estadi Olímpic. L’avió que transporta al gruix de la plantilla, i demés membres de l’expedició blanc i blava, els herois de Glasgow encara que la fortuna els hi donés l’esquena en la tanda de penals, son ja arribant a l’aeroport internacional del Prat. El Club havia instat a que no anés ningú a l’aeroport ja que agafarien directament l’autocar sense passar per la zona de les terminals.

El soci perico sap ser agraït; sap reconèixer a qui defensa amb el màxim esforç aquests colors. Saben agrair les escenes d’homes fets i drets com a Luis García plorant desconsoladament davant les cameres de televisió, el propi Tamudo... Imatges que han donat la volta a tot el món, després d’un partit èpic, i que fins i tot tots els mitjans de comunicació tant de premsa , radio i inclòs televisions a Catalunya s’han fet reso. Les portades d’ahir als diaris catalans son un fidel exponent del sentiment que ha despertat aquest equip a ulls vista de tots els afeccionats al futbol.

Després d’una llarga espera, veiem ja al fons que ve l’autocar. Càntics dels espanyolistes, bufandes i senyeres a l’aire, això és el sentiment espanyolista, això és el no sentir-se avergonyit de ser d’aquest club. Això es ser senzillament del RCD Espanyol. Passen per la zona amb la barrera pujada. Però els jugadors baixen de l’autocar i venen fins al costat mateix dels assistents. La multitud impedeix gairebé veure’ls, un nano amb l’ajut d’un altre noi s’enfila a la tanca, els membres del servei de seguretat el fan baixar...

Atapeïts com al metro en hora punta, allò es la bogeria.. tothom vol tocar, saludar, parlar al seus ídols... Veig a Tamudo molt emocionat, a Luis, a Torrejón, a Zabaleta... no veig a la resta...ufff, ara Valverde i Gorka pugen per el jardí de la dreta, s’acosten a la tanca lateral del carrer, el públic entregat bolcat ... Escenes que no tenen preu.

Aquestes instantànies, malgrat el meu interès no veureu jugadors... Em va ser impossible travessar els cordons de seguretat que hi havia al costat de la barrera de l’entrada d’oficines. Segur que les veureu des del cantó dels jugadors, aquí les vereu des del cantó del públic. Tant és...tots som protagonistes de la història des de la diferent vessant.

Llavors tots baixem cap a l’altre sortida, a esperar més a baix, la sortida individual amb els seus vehicles. (Aviat pujarem en video casolà, les imatges). Llavors en trobo a Lara Rabal i Carol Miranda, campiones del femení. (Veure foto). Elles, que ja han patit en pròpia carn el sabor de la victòria i de la derrota, no s’han volgut perdre el acte de recolzament dels Subcampions d’Europa.

Comencen a sortir els vehicles, unes noies posen una senyera blanc i blava en mig agafada per els dos cantons del passadís que la multitud ha fet... Veig a Moisés, a Valverde, a Rufete...Passen els vehicles amb membres del cos tècnic, altres jugadors surten per l’altre porta... Als dos llocs no es pot estar...

Tornem tots després de molta estona, a l’entrada principal; Veiem venir els pares de Tamudo, sortir a Zabaleta, a Marc Torrejón amb sa mare, tots amb els seus vehicles i saludant a un públic enfervorit. Luis García..., veiem arribar a la resta de l’expedició, els empleats, els de Sadrià (autèntics artificis d’aquest planter) Manel Casanova, Eloi...

Veiem sortir a Maria Eugenia Freginals, li preguntem per De Haro, tot i que estic escoltant el programa sencer, no m’assabento de rés...amb la cridòria, i l’emoció del moment.

Son ja les nou del vespre; queden ja poc més de vuit o deu persones, enfilem ja cap a la ciutat. Abandonem la muntanya en la qual hem vist dues copes del Rei i un subcampionat europeu en set anys. Amb el deure complert, de donar compta del fet, i de haver viscut una altre pàgina de la història d’aquesta entitat, per que no només la història s’escriu sobre la verda gespa del terreny de joc...