Dimecres, onze jugadors que sortiran a la gespa, i set que veuran l’encontre des de la banqueta d‘un inici, més el cos tècnic, els descartats, els consellers, el president de l’Entitat, els periodistes desplaçats per seguir al RCD Espanyol, 13.000 pericos que s’hi han pogut desplaçar per ser espectadors de primera fila d’aquesta històrica nit, i totes les desenes de milers de pericos que ho veuran des de diferents punts de tot el nostre país, seran part activa d’una fita per la història del futbol català. Seran testimoni d’un esdeveniment que pot trasbalsar aquestes caduques estructures esportives i socials d’aquesta Catalunya que “oficialment” no s’aixeca contenta quan el Sobis de torn, marca al minut 89...
Naturalment, i ja ho dic per endavant, passi el que passi, el futur d’aquesta institució i d’aquest col·lectiu encapçalat per Herrera i Valverde no passen ni depenen d’un resultat. La temporada ha estat brillant, a l’alçada d’aquella mítica UEFA del 87-88 i amb la comoditat a la lliga que aquella temporada no vam pogué gaudir. Aquest equip és un equip en el que el principal secret és la il·lusió, l’esperit guanyador que ha caracteritzat al seu entrenador, i sobre tot, els arrels de la pedrera. En moments delicats al començament de temporada, els nois de casa van tirar de l’equip cap endavant, amb ambició i sense donar impressió en cap moment de ser inferiors a molts d’aquells per els que s’han pagat milions d’euros.
Es per això que es pot dir, que igual que aquella UEFA que no va caure en les nostres mans, la pedrera ha estat peça fonamental. Qui no se’n recorda dels Gallart, Golobart, Soler, Márquez, Orejuela, Mauri, a més d’una sèrie de jugadors que van venir amb dinou anys d’altres indrets com Miguel Ángel, Zúñiga, Job, Pineda, Losada...
Tots els que componen aquest planter ens han demostrat al llarg d’aquest campionat, que mereixen jugar; aquí tots poden ser útils i així han donat bona compta al llarg de les diferents eliminatòries i partits disputats. No sobra ningú, en la del 88, en aquella final si que sobrava un a la banqueta... i per contra faltaven alguns en el camp.
No tenim que reivindicar rés. Som el que sempre hem sigut des dels orígens fundacionals... Un club de futbol nascut i fundat per catalans. En la victòria i en la derrota. Ara fa un any i un dia, quan ens trobàvem agafats per el coll per les garres del descens, quan ja les llàgrimes fluïen de molts milers de pericos, érem els mateixos que avui som a un pas de la glòria. Rés em canviat.
El sentiment d’aquest club forjat en els nombrosos avatars que ha tingut que fer front aquesta entitat en gairebé 107 anys de vida, els obstacles que ha superat sense ajut de ningú més que aquestes deu mil i escaig famílies, no ha de minvar en absolut per que el ceptre europeu se’ns torni a escapar d’ entre els dits, quan ja pràcticament en nostres somnis ja ens veiem amb la copa com a companya inseparable per l’eternitat...
Al contrari, aquesta entitat a poc que s’ho proposi, el dia que abandoni les seves lluites internes, els seus personalismes que no la deixen créixer, complexes històrics i surtin d’ella gent que aparentment sota la púrpura d’immunitat que donen nostres colors amaguen els seus fanatismes polítics del signe que sigui, aquells que es serveixen de nostre club per desfogar les seves dèries intolerants....Llavors el nostre Espanyol, fet amb bona part amb la gent de casa, lluitadora, forjada en el patiment i acostumada a nedar contracorrent, a saber resistir els embats dels qui disposen del poder dels diners i dels escons, de les rotatives i de les ones, dels púlpits i de les tribunes de creació d’opinió, llavors serà una institució sense cap tipus de comparació amb la que han conegut les diverses generacions de pericos que durant un segle contemplaren dues míseres copes d’Espanya.
Ens podem sentir afortunats els darrers anys. Soc per primer cop optimista al 100% en el que respecta a nostre Club. Malgrat no estar d’acord en moltes coses, en la gestió de molts personatges, malgrat ser coneixedor de tot allò que ens envolta i que ens persegueix com una maledicció, malgrat tenir qui tenim com a veí, puc dir independentment de quin sigui el resultat aquest dimecres, que aquest club, és molt més gran del que ens pensem nosaltres mateixos...
A vegades som nosaltres els nostres pitjors enemics; quan ens proposem quelcom, hi tots anem a una, acabem assolin l’objectiu. Aquest any ens vàrem conjurar per arribar a Glasgow, i l’aposta s’ha complert. Fins i tot Pandiani (quan ens semblava ja un jugador en el declivi irreversible de la seva carrera), ha complert marcant els seus divuit gols que va prometre. Els darrers anys, ens poden donar la imatge d’on pot començar aquest camí iniciat i que a Cornellà-Prat, tindrà la màxima expressió, i tan sols fer un esbós del que pot acabar convertint-se aquesta centenària institució, sense abdicar ni un xic en els postulats que van impulsar a Ángel Rodríguez, Octavi Aballí, i Lluis Roca a fer realitat aquest somni amb la seva joventut e il·lusió allà per els principis del segle vint.
¡ A per la UEFA !
Naturalment, i ja ho dic per endavant, passi el que passi, el futur d’aquesta institució i d’aquest col·lectiu encapçalat per Herrera i Valverde no passen ni depenen d’un resultat. La temporada ha estat brillant, a l’alçada d’aquella mítica UEFA del 87-88 i amb la comoditat a la lliga que aquella temporada no vam pogué gaudir. Aquest equip és un equip en el que el principal secret és la il·lusió, l’esperit guanyador que ha caracteritzat al seu entrenador, i sobre tot, els arrels de la pedrera. En moments delicats al començament de temporada, els nois de casa van tirar de l’equip cap endavant, amb ambició i sense donar impressió en cap moment de ser inferiors a molts d’aquells per els que s’han pagat milions d’euros.
Es per això que es pot dir, que igual que aquella UEFA que no va caure en les nostres mans, la pedrera ha estat peça fonamental. Qui no se’n recorda dels Gallart, Golobart, Soler, Márquez, Orejuela, Mauri, a més d’una sèrie de jugadors que van venir amb dinou anys d’altres indrets com Miguel Ángel, Zúñiga, Job, Pineda, Losada...
Tots els que componen aquest planter ens han demostrat al llarg d’aquest campionat, que mereixen jugar; aquí tots poden ser útils i així han donat bona compta al llarg de les diferents eliminatòries i partits disputats. No sobra ningú, en la del 88, en aquella final si que sobrava un a la banqueta... i per contra faltaven alguns en el camp.
No tenim que reivindicar rés. Som el que sempre hem sigut des dels orígens fundacionals... Un club de futbol nascut i fundat per catalans. En la victòria i en la derrota. Ara fa un any i un dia, quan ens trobàvem agafats per el coll per les garres del descens, quan ja les llàgrimes fluïen de molts milers de pericos, érem els mateixos que avui som a un pas de la glòria. Rés em canviat.
El sentiment d’aquest club forjat en els nombrosos avatars que ha tingut que fer front aquesta entitat en gairebé 107 anys de vida, els obstacles que ha superat sense ajut de ningú més que aquestes deu mil i escaig famílies, no ha de minvar en absolut per que el ceptre europeu se’ns torni a escapar d’ entre els dits, quan ja pràcticament en nostres somnis ja ens veiem amb la copa com a companya inseparable per l’eternitat...
Al contrari, aquesta entitat a poc que s’ho proposi, el dia que abandoni les seves lluites internes, els seus personalismes que no la deixen créixer, complexes històrics i surtin d’ella gent que aparentment sota la púrpura d’immunitat que donen nostres colors amaguen els seus fanatismes polítics del signe que sigui, aquells que es serveixen de nostre club per desfogar les seves dèries intolerants....Llavors el nostre Espanyol, fet amb bona part amb la gent de casa, lluitadora, forjada en el patiment i acostumada a nedar contracorrent, a saber resistir els embats dels qui disposen del poder dels diners i dels escons, de les rotatives i de les ones, dels púlpits i de les tribunes de creació d’opinió, llavors serà una institució sense cap tipus de comparació amb la que han conegut les diverses generacions de pericos que durant un segle contemplaren dues míseres copes d’Espanya.
Ens podem sentir afortunats els darrers anys. Soc per primer cop optimista al 100% en el que respecta a nostre Club. Malgrat no estar d’acord en moltes coses, en la gestió de molts personatges, malgrat ser coneixedor de tot allò que ens envolta i que ens persegueix com una maledicció, malgrat tenir qui tenim com a veí, puc dir independentment de quin sigui el resultat aquest dimecres, que aquest club, és molt més gran del que ens pensem nosaltres mateixos...
A vegades som nosaltres els nostres pitjors enemics; quan ens proposem quelcom, hi tots anem a una, acabem assolin l’objectiu. Aquest any ens vàrem conjurar per arribar a Glasgow, i l’aposta s’ha complert. Fins i tot Pandiani (quan ens semblava ja un jugador en el declivi irreversible de la seva carrera), ha complert marcant els seus divuit gols que va prometre. Els darrers anys, ens poden donar la imatge d’on pot començar aquest camí iniciat i que a Cornellà-Prat, tindrà la màxima expressió, i tan sols fer un esbós del que pot acabar convertint-se aquesta centenària institució, sense abdicar ni un xic en els postulats que van impulsar a Ángel Rodríguez, Octavi Aballí, i Lluis Roca a fer realitat aquest somni amb la seva joventut e il·lusió allà per els principis del segle vint.
¡ A per la UEFA !
.jpg)
2 comentaris:
Hola, te hago una visita para anunciarte de la creación de mi nuevo blog.
Estás invitado, la dirección es la siguiente: www.16demayo.blogspot.com
Que gran escrito Josep. Lo suscribo de cabo a rabo.
Publica un comentari a l'entrada