COMENTARI: SI NO QUIERES CALDO...

La mentida, personificada…

Ja hi tornem a ser-hi! Com resa una dita castellana: “Si no quieres caldo, toma dos tazas”... L’Espanyol s’ha venut en dos dies, mitja defensa titular. No entraré en qualificar si les operacions efectuades han estat a un preu raonable o no. Primer de tot, per que aquest Consell seguirà la línia marcada de no donar-nos ni tan sols als accionistes les xifres exactes i oficials dels traspassos. Segon, per que tots podem tenir la nostra opinió i tothom ho veu de manera diferent.

En cas de Víctor Ruiz, ningú pot negar que era un central esquerrà totalment consolidat i que ens el prenen –segons els mitjans – per sis milions d’euros i un jugador que fins ara no ha demostrat pràcticament res en el poc temps que ha jugat, estant-se la meitat del temps lesionat – el que no vol dir que no acabi triomfant, com va succeir amb Nené o altres –però que té ja una edat, camí dels 27 anys. Per tant no es pot comparar amb la joventut i projecció de Víctor Ruiz.

En el cas de Didac – si es veritat que l’han vengut per 4, no vull imaginar-me si només n’han tret dos milions com s’apunta des de terres italianes – s’ha de dir que l’han venut a la meitat de la clàusula de rescissió. No seria del tot un mal tracte, si tenim en compte que fa un parell mesos es qüestionava si havia de jugar ell o David García... És probablement a qui més li ha costat deixar-se anar, dels nanos que han pujat al primer equip recentment. Però els darrers encontres havia millorat molt i deixa la sensació que té molt marge de millora i en la memòria de massa gent encara està el record de Joan Capdevila, per cert jugador de similars qualitats físiques.

Per tant no donaré la meva opinió de si estan o no bé o mal venuts. Però si que diré que el moment (al gener) i les maneres (pregonant als quatre vents que no hi ha un euro en caixa i que som més pobres que les rates i que al juny tornem-hi altre cop) son tremendament decebedores. No fa gaires setmanes, escoltàvem - i ressonen encara les paraules de Planes ,entre altres –que no es vendria ningú sinó per les clàusules o quantitats molt properes. Tot paraules... fum.

Però és que el que més ha d’emprenyar al soci ja no és les quantitats, sinó acabar amb la il•lusió en un equip que només els àrbitres han impedit que a hores d’avui estigui en zona Champions. Un equip jove, de futur, que Mauricio Pochettino amb molt d’esforç i paciència ha anat confeccionant prenent decisions doloroses a vegades, deixant enrera mites de la nostra historia, reconeixent errors en fitxatges que no han donat la talla, i obrint les portes de bat a bat als nois de la pedrera. Tot es molt arriscat i no sempre surt bé. Ha sortit fenomenalment bé. Era massa per un club patidor com el nostre !. Ara a recollir els fruïts econòmicament parlant i no importen les conseqüències esportives. Total, falten només uns punts per estar salvats.

O vostès creuen que tenen altre aspiració les persones que es seuen a les butaques del Consell d’Administració del RCDE?. Arribar a final de més, pogué fer front als pagaments més urgents, - amb aquests diners s’anirà trampejant -, anar mica a mica respirant i salvar la categoria. Es tot el que se’ns ofereix. Ah!, també se’ns ofereix... mentides. Això, (les mentides) totes les que voleu i més si cal. Als accionistes se’ns va vendre una situació, unes dades, un projecte, unes circumstàncies de present i futur, que en lloc constava que es tingués que desmantellar l’equip al gener. Se’ns va repetir en JGA per activa i passiva que tot estava perfectament encarrilat amb el crèdit sindicat, i amb el traspàs de Pareja i l’ampliació de capital, no hi havia problemes extres de tresoreria. Quan ens van mentir i enganyar? Llavors o ara?

Tant malament està aquesta societat per que no es pugui esperar al mes de juny a vendre? Tan caòtica ha estat la gestió econòmica i esportiva (quaranta-cinc milions al marge per la construcció de l’estadi) que donen la imatge de que estem pràctica i realment en fallida? Que hagués passat si la situació de l’equip fos d’una marxa de l’equip de mitja taula en avall? Que hagués passat si al inrevés que a Espanya, a Itàlia enguany hagués estat prohibit fitxar jugadors europeus al mercat d’hivern de més de cinc encontres disputats, per dir un exemple hipotètic? En definitiva, que ens hagués passat sinó venem ara, és l’autèntica pregunta que ens hem de fer.

Es poden perdonar els errors. Es pot perdonar inclòs la mala gestió si es producte de la falta d’experiència, de les circumstàncies particulars que rodegen el mon del futbol, o fruït del infortuni, de l’adversitat, etc. El que ja cansa i no s’hauria de perdonar, és la mentida continuada d’una gent, d’un president, que reconeixent-li les grans coses que ha fet durant la seva gestió per aquest club i que ningú pot negar, la té com habitual pràctica en les seves formes de comportament. Mentir, i contradir-se, i fer el contrari del que diuen, ha sigut norma habitual de conducta d’aquests senyors en general i del President en particular. On és la cinta que tenia que tallar amb les tisores d’Argentona? Que se n’han fet de les més de vint vegades que ha dimitit i ha dit que ho deixava? Com això, tot. Quan la paraula d’un governant, d’un gestor, val menys que un duro sevillà, malament; poc podem confiar i estar veritablement tranquils.

De què valen les JGA, amb els seus 99,98%? Per que sempre es neguen a canviar d’empresa d’auditors dels comptes? Per que no es fan públiques les xifres dels traspassos? Per que demanen que el soci s’impliqui en la futura A.C., quan l’enganyen i passen d’ell olímpicament i sense cap tipus de respecte? Segueix sent aquesta entitat, la força d’un sentiment? O tan sols som, la força de les accions dels Sánchez Llibre i Condal...

Molts socis en fòrums demanen ja la dimissió del President i del seu Consell. Demanen mocadorada pel diumenge i que la grada faci sentir la seva veu contra la llotja. Em pregunto, quina força més enllà d’expressar el cabreig i la indignació del soci, té aquesta actitud. Si son els amos; son els propietaris!!!. Som una S.A.D i no un club...

Víctor Ruiz, serà el darrer traspàs... Ja veieu el que val la paraula d’aquests senyors. Queden retratats, per lo bo, i per lo dolent. Tan sols, una darrera cosa, un darrer desig a tots qui hagin llegit fins el final aquest dur article: No deixem sol l’equip!. Anem a Cornellà-El Prat diumenge, per que l’equip s’ho mereix i estem amb ells fins el xiulet final del col•legiat. Per que les persones passen, però la institució és la que queda. La que roman en el temps per damunt de jugadors, tècnics, consellers, i també, de presidents.