Juvenil “A”:
Avui l’Espanyol Juvenil “A” es juga conquerir per segon cop a la seva història la Copa de Campions de Divisió d’Honor Juvenil. Després de deixar fora al FC Barcelona (1-3 a la pròrroga després d’arribar amb empat a un gol al final dels noranta reglamentaris remuntant el gol inicial culer) i de derrotar en les semifinals al C. Atlético de Madrid (2-1 remuntant també el gol inicial), l’equip de Dani Poyatos es juga pogué assolir el màxim ceptre juvenil d’Espanya. Ser campió de campions.
El conjunt espanyolista veurà com Paul Quaye recuperat ja de les seves molèsties que el van impedir finalitzar l’encontre davant el conjunt matalasser, no hi serà present ja que va abandonar l’expedició per incorporar-se al filial. Decisió que lògicament respectem però que no compartim. Un pensa, encertada o equivocadament que aquest noi hauria d’estar a la final. Primer per que l’Espanyol es juga un títol a nivell nacional cosa que no anem sobrats. Segon, per que l’equip de Poyatos té grans jugadors a nivell tècnic però també es necessari jugadors amb qualitats físiques. Tercer, per que pensant en el jugador, es fogueja i agafa més responsabilitat en una final d’aquest nivell que en un encontre de tercera divisió en el que poc es juga el conjunt espanyolista (amb un empat certifica la segona plaça). Però ja sabem que qui mana, mana i els rectors de l’àrea espanyolista, volen al ghanès al filial tant si sí com si no.
L’Espanyol ha disputat enguany la Copa de Campions, quatre anys després d’haver-la conquerit per primer i únic cop.
En 1997, quan l’Estadi de Sarrià li havia ja sigut dictada la seva sentència de mort en oprobiosa Junta Extraordinària d’Accionistes, esgotava els seus darrers dies de vida i entre ells un partit passat per la pluja que donava el títol de lliga Juvenil a l’Espanyol davant el CE L’Hospitalet. Aquell any participava a la Copa de Campions, però no aconseguia superar la primera fase. Precisament el Sevilla va ser el botxí, amb qui juntament al Celta de Vigo s’enfrontaven en el grup. En l’altre, el R. Madrid es va fer amb el primer lloc derrotant a UD Las Palmas i Real Societat.
La temporada 1998/99, l’Espanyol guanyava altre cop el títol de lliga juvenil en el Parc del Migdia, derrotant en la darrera jornada 9-0 a la UD At. Horta. Accedia a la disputa de la Copa de Campions, però no tindria sort quedant eliminats en un grup davant la Real Sociedad (que finalment s’adjudicaria el torneig derrotant en la final al Sevilla FC) i l’Hércules d’Alacant.
La temporada 2001/02 l’equip espanyolista guanyava la lliga (la 2000/01 havia conquerit per primer cop la Copa de SM el Rei Juvenil) de Divisió d’Honor i per tant accedia a aquest dret destinat només llavors pels campions. L’equip espanyolista guanyaria tres lligues de Divisió d’honor consecutives, motiu que faria que participés a la Copa de Campions tres cops seguits. La primera d’elles seria a Almería i tot i els reforços dels jugadors del filial Coro i Jarque (a.c.s.), acabaria eliminat, perdent davant el R.Zaragoza (tot i servir-li l’empat). Els aragonesos acabarien sucumbint a la gran final davant l’Atlético de Madrid.
La primera final disputada pels espanyolistes va tenir lloc en 2003. La primera fase, una dura lligueta davant Real Madrid i Athletic Club. Durant la disputa d’aquell campionat, l’espanyolisme vivia dies de gran esperança. Aquell 9 de maig havia tingut lloc la col•locació oficial de la primera pedra del nou estadi a Cornellà. Arribàvem les noticies que l’Espanyol Juvenil havia superat el darrer obstacle i s’havia classificat per la final que es jugaria dos dies després, diumenge. Seria en un lloc molt proper, però amb un terreny de joc amb un estat lamentable de la gespa. Cambrils.
El rival, el CF Málaga. L’Espanyol, gran favorit per fer-se amb el títol, queia sorprenentment 2-0 davant un equip que tan sols una setmana després li marcaria 5-0 en la Ciutat Esportiva en els vuitens de final de la Copa del Rei.
A la següent temporada (2003/04), a Guadalajara l’Espanyol superaria la fase de grups a la UD Las Palmas (2-2) i al Real Madrid (3-0), i arribaria a la gran final on l’esperava el Sporting de Gijón que s’havia desfet de Sevilla i Athletic Club. Amb un juvenil de somni, l’equip tornava a decebre ja que els espanyolistes eren incapaços en 120 minuts de marcar-li un sol gol a l’equip asturià que finalment s’emportaria el títol en els fatídics llançaments de penals.
Ja no hi tornarien a haver-hi més oportunitats fins 2007 ja que el FC Barcelona guanyaria els diversos campionats de 2004/05 i 2005/06. A la temporada 2006/07, l’Espanyol iniciaria amb golejada la competició (5-0 a l’Antiguoko), però tot i que amb un empat en tenia prou, cauria davant el Valencia, quedant eliminat.
A la temporada 2007/08 amb Perarnau primer i després amb Clotet, l’espanyol tornaria a imposar-se en la lliga del grup tercer i tornaria a obtenir el bitllet a la Copa de Campions. Amb Clotet l’equip espanyolista arribaria a la final superant a la UD Las Palmas (1-0) i al Sevilla (1-0), i allà s’enfrontaria al Villarreal CF que havia vençut la lligueta davant Real Sociedad i Rayo Vallecano. A la gran final, l’Espanyol s’avançaria per mediació de David López, igualaria el conjunt de La Plana, per adjudicar-se el primer títol el conjunt perico (veure fotos) amb un gol del romanès Max en els darrers minuts del xoc. A la copa del Rei tornaria a eliminar al conjunt del submarí groc, però el Barcelona en quarts impediria que els espanyolistes guanyessin la triple corona (Lliga, Copa de Campions i Copa del Rei).
Per la seva part, el Sevilla FC va jugar i perdre les finals de 1994/95 a Linares davant el R. Madrid, 1995/96 a Puertollano davant el Deportivo de la Coruña, 1996/97 a Almendralejo davant el R. Madrid, 1998/99 a Alacant davant la Real Sociedad. El darrer guanyador va ser el FC Barcelona que la temporada passada també a Lepe, va superar al R. Madrid en la final. Els blancs son el club amb més títols conquerits, un total de 5.
RCD Espanyol “B”:
Avui l’Espanyol Juvenil “A” es juga conquerir per segon cop a la seva història la Copa de Campions de Divisió d’Honor Juvenil. Després de deixar fora al FC Barcelona (1-3 a la pròrroga després d’arribar amb empat a un gol al final dels noranta reglamentaris remuntant el gol inicial culer) i de derrotar en les semifinals al C. Atlético de Madrid (2-1 remuntant també el gol inicial), l’equip de Dani Poyatos es juga pogué assolir el màxim ceptre juvenil d’Espanya. Ser campió de campions.
El conjunt espanyolista veurà com Paul Quaye recuperat ja de les seves molèsties que el van impedir finalitzar l’encontre davant el conjunt matalasser, no hi serà present ja que va abandonar l’expedició per incorporar-se al filial. Decisió que lògicament respectem però que no compartim. Un pensa, encertada o equivocadament que aquest noi hauria d’estar a la final. Primer per que l’Espanyol es juga un títol a nivell nacional cosa que no anem sobrats. Segon, per que l’equip de Poyatos té grans jugadors a nivell tècnic però també es necessari jugadors amb qualitats físiques. Tercer, per que pensant en el jugador, es fogueja i agafa més responsabilitat en una final d’aquest nivell que en un encontre de tercera divisió en el que poc es juga el conjunt espanyolista (amb un empat certifica la segona plaça). Però ja sabem que qui mana, mana i els rectors de l’àrea espanyolista, volen al ghanès al filial tant si sí com si no.
L’Espanyol ha disputat enguany la Copa de Campions, quatre anys després d’haver-la conquerit per primer i únic cop.
En 1997, quan l’Estadi de Sarrià li havia ja sigut dictada la seva sentència de mort en oprobiosa Junta Extraordinària d’Accionistes, esgotava els seus darrers dies de vida i entre ells un partit passat per la pluja que donava el títol de lliga Juvenil a l’Espanyol davant el CE L’Hospitalet. Aquell any participava a la Copa de Campions, però no aconseguia superar la primera fase. Precisament el Sevilla va ser el botxí, amb qui juntament al Celta de Vigo s’enfrontaven en el grup. En l’altre, el R. Madrid es va fer amb el primer lloc derrotant a UD Las Palmas i Real Societat.
La temporada 1998/99, l’Espanyol guanyava altre cop el títol de lliga juvenil en el Parc del Migdia, derrotant en la darrera jornada 9-0 a la UD At. Horta. Accedia a la disputa de la Copa de Campions, però no tindria sort quedant eliminats en un grup davant la Real Sociedad (que finalment s’adjudicaria el torneig derrotant en la final al Sevilla FC) i l’Hércules d’Alacant.
La temporada 2001/02 l’equip espanyolista guanyava la lliga (la 2000/01 havia conquerit per primer cop la Copa de SM el Rei Juvenil) de Divisió d’Honor i per tant accedia a aquest dret destinat només llavors pels campions. L’equip espanyolista guanyaria tres lligues de Divisió d’honor consecutives, motiu que faria que participés a la Copa de Campions tres cops seguits. La primera d’elles seria a Almería i tot i els reforços dels jugadors del filial Coro i Jarque (a.c.s.), acabaria eliminat, perdent davant el R.Zaragoza (tot i servir-li l’empat). Els aragonesos acabarien sucumbint a la gran final davant l’Atlético de Madrid.
La primera final disputada pels espanyolistes va tenir lloc en 2003. La primera fase, una dura lligueta davant Real Madrid i Athletic Club. Durant la disputa d’aquell campionat, l’espanyolisme vivia dies de gran esperança. Aquell 9 de maig havia tingut lloc la col•locació oficial de la primera pedra del nou estadi a Cornellà. Arribàvem les noticies que l’Espanyol Juvenil havia superat el darrer obstacle i s’havia classificat per la final que es jugaria dos dies després, diumenge. Seria en un lloc molt proper, però amb un terreny de joc amb un estat lamentable de la gespa. Cambrils.
El rival, el CF Málaga. L’Espanyol, gran favorit per fer-se amb el títol, queia sorprenentment 2-0 davant un equip que tan sols una setmana després li marcaria 5-0 en la Ciutat Esportiva en els vuitens de final de la Copa del Rei.
A la següent temporada (2003/04), a Guadalajara l’Espanyol superaria la fase de grups a la UD Las Palmas (2-2) i al Real Madrid (3-0), i arribaria a la gran final on l’esperava el Sporting de Gijón que s’havia desfet de Sevilla i Athletic Club. Amb un juvenil de somni, l’equip tornava a decebre ja que els espanyolistes eren incapaços en 120 minuts de marcar-li un sol gol a l’equip asturià que finalment s’emportaria el títol en els fatídics llançaments de penals.
Ja no hi tornarien a haver-hi més oportunitats fins 2007 ja que el FC Barcelona guanyaria els diversos campionats de 2004/05 i 2005/06. A la temporada 2006/07, l’Espanyol iniciaria amb golejada la competició (5-0 a l’Antiguoko), però tot i que amb un empat en tenia prou, cauria davant el Valencia, quedant eliminat.
A la temporada 2007/08 amb Perarnau primer i després amb Clotet, l’espanyol tornaria a imposar-se en la lliga del grup tercer i tornaria a obtenir el bitllet a la Copa de Campions. Amb Clotet l’equip espanyolista arribaria a la final superant a la UD Las Palmas (1-0) i al Sevilla (1-0), i allà s’enfrontaria al Villarreal CF que havia vençut la lligueta davant Real Sociedad i Rayo Vallecano. A la gran final, l’Espanyol s’avançaria per mediació de David López, igualaria el conjunt de La Plana, per adjudicar-se el primer títol el conjunt perico (veure fotos) amb un gol del romanès Max en els darrers minuts del xoc. A la copa del Rei tornaria a eliminar al conjunt del submarí groc, però el Barcelona en quarts impediria que els espanyolistes guanyessin la triple corona (Lliga, Copa de Campions i Copa del Rei).
Per la seva part, el Sevilla FC va jugar i perdre les finals de 1994/95 a Linares davant el R. Madrid, 1995/96 a Puertollano davant el Deportivo de la Coruña, 1996/97 a Almendralejo davant el R. Madrid, 1998/99 a Alacant davant la Real Sociedad. El darrer guanyador va ser el FC Barcelona que la temporada passada també a Lepe, va superar al R. Madrid en la final. Els blancs son el club amb més títols conquerits, un total de 5.
RCD Espanyol “B”:
El filial té demà a la Ciutat Esportiva Dani Jarque la possibilitat de deixar enllestida la segon plaça davant la UE Vic. Als de Raul Longhi els hi falta un punt per assegurar matemàticament el subcampionat de lliga d’aquest grup cinquè de Tercera Divisió. També serà segon l’equip espanyolista si La Pobla de Mafumet no guanya els dos encontres davant Castelldelfs i a la Via Ferrea davant Cornellà, malgrat l’Espanyol també perdés els sis punts en joc, ja que els de Longhi avantatgen al tercer classificat en cinc punts i tenen el gol-average favorable.
Femení “A”:
El conjunt que entrena Luis Carrión, ja va aconseguir també el seu objectiu la jornada anterior vencent a la SD Lagunak per 2-5. El quadre espanyolista està ja classificat matemàticament per disputar la Copa de la Reina, que enguany disputen els quatre primers classificats al final del torneig de la regularitat.
Les espanyolistes a manca de quatre jornades per finalitzar el campionat, reben avui a la Ciutat Esportiva Dani Jarque (20:00h.) al penúltim classificat i ja des de fa varies jornades condemnat al descens a Segona Divisió, la Federación de Peñas Viguesas El Olivo. Les gallegues tan sols han vençut en tres dels trenta encontres disputats i han encaixat 98 gols.
Les espanyolistes tenen una avantatge de set punts més el gol-average al seu favor respecte el Rayo Vallecano, quart a la classificació. Per tant, es troben les blanc-i-blaves a cinc punts de ratificar de manera matemàtica la tercera plaça de la classificació.
A més, les blanc-i-blaves després del resultat que es va donar ahir a Lezama, seran les jutgesses de la lliga. Ahir, l’Athletic Club va derrotar a Lezama al FC Barcelona i ho va fer per 3-1 (amb auto gol d’Ani Escribano en l’afegit), fet que serveix a l’equip basc per remuntar el gol-average particular respecte les blaugranes. Amb aquests guarismes, la classificació s’ha estrenyit de tal manera, que només tres punts separen a les basques de les barcelonistes. I el proper visitant de la Ciutat Esportiva Gamper, és ni més ni menys que el RCD Espanyol. Més d’un estarà a bon segur esperant i desitjant que torni a tenir lloc un nou “Tamudazooooooo” amb un triomf espanyolista en el feu de l’etern rival. Llavors la lliga dependria única i exclusivament de les bilbaïnes en les dues jornades restants.
El conjunt que entrena Luis Carrión, ja va aconseguir també el seu objectiu la jornada anterior vencent a la SD Lagunak per 2-5. El quadre espanyolista està ja classificat matemàticament per disputar la Copa de la Reina, que enguany disputen els quatre primers classificats al final del torneig de la regularitat.
Les espanyolistes a manca de quatre jornades per finalitzar el campionat, reben avui a la Ciutat Esportiva Dani Jarque (20:00h.) al penúltim classificat i ja des de fa varies jornades condemnat al descens a Segona Divisió, la Federación de Peñas Viguesas El Olivo. Les gallegues tan sols han vençut en tres dels trenta encontres disputats i han encaixat 98 gols.
Les espanyolistes tenen una avantatge de set punts més el gol-average al seu favor respecte el Rayo Vallecano, quart a la classificació. Per tant, es troben les blanc-i-blaves a cinc punts de ratificar de manera matemàtica la tercera plaça de la classificació.
A més, les blanc-i-blaves després del resultat que es va donar ahir a Lezama, seran les jutgesses de la lliga. Ahir, l’Athletic Club va derrotar a Lezama al FC Barcelona i ho va fer per 3-1 (amb auto gol d’Ani Escribano en l’afegit), fet que serveix a l’equip basc per remuntar el gol-average particular respecte les blaugranes. Amb aquests guarismes, la classificació s’ha estrenyit de tal manera, que només tres punts separen a les basques de les barcelonistes. I el proper visitant de la Ciutat Esportiva Gamper, és ni més ni menys que el RCD Espanyol. Més d’un estarà a bon segur esperant i desitjant que torni a tenir lloc un nou “Tamudazooooooo” amb un triomf espanyolista en el feu de l’etern rival. Llavors la lliga dependria única i exclusivament de les bilbaïnes en les dues jornades restants.
L’Espanyol ja no podrà comptar més amb les dues jugadores foranies, l’anglesa Lianne Sanderson que ha donat un bon rendiment marcant gols i oferint-nos grans partits, tot i que no hagi fet oblidar a altres cracks que han passat pel femení espanyolista en les darreres temporades, i la nord-americana Joanna Lohman que tot i que ha fet algun partit bastant bo, inclòs es va acomiadar anotant en Barañaín, ha passat sense més pena que glòria inclòs sent relegada a la suplència en bastants dels darrers encontres. Ja li va costar l’aclimatació a l’equip a la migcentre, que només faltava la famosa gira per Índia durant dos mesos, per tallar el ritme d’unes jugadores que han col•laborat amb la seva aportació a l’equip, però que malauradament no han marcat les diferències esperades, entre altres motius per que a l’única competició que podrien ser decisives, la Copa de la Reina (que son tan sols dos partits i per tant és un cara o creu), no hi seran.
.jpg)
3 comentaris:
No estic d'acord Josep Maria. Guanyar avui seria molt maco, però lo primordial és la formació no els resultats i si en Paul Quaye és un fix en el B, em semblaria molt trist que tingui que baixar el Juvenil per guanyar un títol que el dia de demà ningú valora. De fet, de les 3 finals que hem jugat anteriorment, on menys futbolistes han pujat al primer equip ha estat precisament en la que vam guanyar. La victòria del futbol base és quan aquests juvenils assoleixin fitxa del primer equip, no que avui guanyin el Sevilla.
yo tambien creo que es mejor que paul no juege ya que toda la temporada a estado jugando con el filial.nuestros chavales son los que se lo deben ganar .
mucha suerte a todos y a por la copa
Si... pero ante el Atletico de Madrid si jugó. Entonces, ya no valía la pena que viajara, para jugar un partido cuando no ha jugado en toda la temporada, para después volver. No es coherente. Estoy de acuerdo que no jugara y fueran los chicos del juvenil. Pero para eso que no lo hubieran hecho ir para volver. Y no lo digo por que se haya perdido. No tiene nada que ver.
Saludos.
Publica un comentari a l'entrada