COMENTARI: JOAN VERDÚ DIU ADÉU A L'ESPANYOL.

Joan Verdú, era estimat per  l'espanyolisme. Hi havia fins una penya amb el seu nom i tot... En la foto es pot veure quan se li lliurà el carnet de la Penya Joan Verdú - L'Esquerra de l'Eixample, el dia de la inauguració.... 

Joan Verdú Fernández (Barcelona, 5 de Maig de 1983), no seguirà al RCD Espanyol.  El migcampista i mitja punta procedent del Deportivo (2006/09) va arribar amb la carta de llibertat l’estiu de 2009.  De la mateixa manera que va arribar, marxa, en expirar el seu contracte que el lligava amb l’entitat perica.

Tot i les minses possibilitats que hi havia de que continués, ambdues parts s’han entestat en seguir mantenint una porta oberta, un fil d’optimisme en que finalment el de l’Eixample acabés renovant. Els que ja portem anys veient i seguint al nostre Espanyol, ja estem curats i farts  de mentides, de que uns i altres venguin fum i que vesteixin el ninot d’una manera ja massa vista. Fa mesos que Verdú és més fora que dins, i el rendiment del de l’Eixample ha sigut molt penós; arrossegant-se per la gespa en més d’un encontre, la trista realitat. Mental i psicològicament, ja fa temps que ell mateix s’ha vist fora, lluny del nostre club, davant l’abismal diferència entre el que ell demana i el que el club li pot oferir. Altre història seria si el que ell demana se li ha ofert a altres en temporades anteriors (Albín, Dátolo, Colotto, Sergio García)...

Tant ell com el seu representant, l’ínclit Màgic Díaz, han continuat com si res no hagués passat en aquest país. Com si res hagués passat a la nostra societat en general, al futbol en particular. Els clubs, les empreses, la gent, tothom, ho està passant malament. Bé... no tothom; els corruptes que viuen de la política i s’arrosseguen en el llot o els defraudadors (siguin catalans o siguin argentins) que saquegen l’erari públic d’una nació desviant els capitals en paradisos fiscals mentre al mateix temps son icones del poble...  Però per la major part dels mortals la crisi està fent estralls, mentre que els futbolistes – alguns encara – segueixen vivint en una bombolla que creuen mai esclatarà.   No sé,  ni m’interessa ja, qui tenia raó en aquest assumpte. El club sempre se les sap enginyar per que sempre el jugador sigui el dolent. Estem farts de veure-ho...

En uns casos amb més raó i en altres gens ni mica. En aquest no ho sé... però el que queda clar, que ens trobem a altres temps ben diferents;  ni ell ni el seu representant han sabut comprendre la greu situació que viu l’Espanyol i la majoria de clubs. Ens quedem sense un gran jugador, l’ànima i referent de l’equip. Per lo bo i per lo dolent també. Per les seves grans actuacions i pels grans partits en els que forces estones desapareixia del terreny de joc. L’ànima d’aquest Espanyol  era el fidel reflex del propi equip; un equip amb dues cares, irregular 100%.   

Que li vagi bonic en el nou club!.  No li desitjo cap mal; ens quedarà a la memòria les quatre temporades, amb el futbol que d’ell hem vist, però l’Espanyol seguirà sense ell, i sense molts com ell. Seran aviat 113 anys, imagineu-vos !...