Els maleïts penals acaben de nou amb el somni de la Copa de la UEFA
De nou, els penals priven al RCD Espanyol de coronar-se campió de la Copa de la UEFA. No sé quin motiu psicològic o tècnic pot provocar que s’errin tres penes màximes en un moment culminant com aquest, màxim després de deixar gelats a tots els sevillistes que ja es veien anticipadament amb la copa instants abans que Jônatas igualés l’encontre. Moralment l’Espanyol tenia tot al seu favor al forçar els penals després d’aguantar els embats d’un Sevilla crescut amb el 1-2 i jugant tanta estona amb un home més.
Però no. L’assignatura pendent continuen sent els penals. Qui vagi per Sadrià amb assiduïtat veurà que es un problema general en tots nostres equips. I el pitjor de tot és que dona la impressió que ens torna a perseguir la famosa ombra aquella, que pensàvem havíem deixat enrera...
El RCD Espanyol ha perdut la UEFA. Però ho ha fet i ja sé que aquestes paraules no us aixecaran la moral, ni us serviran per pal·liar la tristor i el desengany que portem tos a sobre, la indignació que uns la canalitzen cap el suïs de torn que va ser rigurosísim expulsant a Moisés, inclòs he llegit ja crítiques en alguns fòrums cap a Valverde per deixar fora de l’equip inicial al màxim golejador en competició continental, altres al cruel destí que un cop més ens ha barrat el pas a la glòria continental.
Però també tinc que dir-vos que ara més que mai s’ha de fer front al moment. Per a mi va ser molt més vergonyós i motiu de cabrejament màxim el que vàrem viure la temporada passada amb aquell partit que després tots (m’incloc) vam celebrar com si fos un gran èxit després que el gran absent d’ahir (Coro) marqués.... Allò si era una vergonya i mai ho tenien que haver viscut, i menys celebrar. Per que un club de l’alçada, de la categoria, del historial, de la ciutat, del país, i sobre tot de l’afecció del RCD Espanyol no pot estar jugant-se la vida a la ruleta russa en els darrers minuts d’una temporada.
Ahir, amb l’ambient que hi havia al Palau Sant Jordi, veient milers i milers d’ espanyolistes entregats amb l’equip, veient els moments d alegries i els de tristor,
et dones compta de que aquesta entitat es més gran en quant a sentiment i gent del que moltes vegades pensem. Ens falta el de sempre... l’empenta final. Ahir, l’esclat que es va produir amb el gol del brasiler, és va celebrar com si fos el gol de la victòria.... però no... ens va fallar el subconscient a tots. Ens vàrem recordar de la flor de Dani, el Jônatas a l’estil Coro... Però no, l’errada de Luis García em va fer (al menys a mi) pensar que ja havíem tornat a beure oli...
Una escletxa d’esperança se’ns va obrir quan els andalusos fallaren el tercer llançament, però aquestes esperances es van venir avall ràpidament al no materialitzar el brasiler el seu penal.
Toca ja oblidar que hem perdut la final, malgrat sigui dur. Hem sigut subcampions d’Europa de la Copa de la UEFA, sense perdre cap partit. Ara el principal problema que jo veig, no és el no jugar competició europea que ja es prou, (i més ara que li havíem agafat el gust i el “truquillo”), no és el haver-nos quedat sense tenir una altre cita per visitar el petit principat monegasc, no....
En tot, el principal problema es mantenir l’equip. Hem de ser conscients que homes com Tamudo i Pandiani, sent fonamentals i estan en bona forma, es fan grans... L’edat no perdona.... No compto amb Ivan de la Peña per que la seva negativa a volgué anunciar una renovació enquistada ja fa que descarti completament la seva continuïtat. Pot ser ens doni una sorpresa i continuï, però tant si sí com si no, (que és al que ha estat jugant el seu representant), l’Espanyol tindrà que superar la dependència d’aquest jugador més d’hora que tard.
I haurà que buscar solucions als laterals, (ho sento però s’ha de dir, tot i que els que hi ha ho van donar tot sobre la gespa de Hampden Park). L’aposta de la pedrera ha de seguir viva, per que és l’única que dona una senya d’identitat a aquesta institució. A més aporta aquest esperit, aquesta lluita que s’ha fet palesa en moments determinants de la resen historia del club.
El problema serà mantenir alguns jugadors, que amb el protagonisme que han tingut no han passat desapercebuts a ulls vista de molts equips grans. I aquí serà ja la feina, i el saber fer de Paco Herrera i esperem d’uns executius i consellers que esperem aquest cop si tinguin ben sabuda la lliçó.
Per que esperem pogué tornar a viure moltes més derrotes en finals...I com no, també victòries... Però per això s’hi ha de arribar, i per arribar-hi s’ha de tenir un gran equip...
Mereixen tots un deu per la seva lluita i defensa dels colors. No es pot dir rés més. Ho van donar tot i més per guanyar. No va pogué ser i ens hem de sentir orgullosos d’ells. Després d’un final tant trist, està de més, qualificar individualment a cadascun.... Que sigui la història la que els posi en el lloc d’honor que mereixen a l’alçada dels Argilés, Parra, Marcel Domingo, Marcet, Vicente, Jose Maria, Solsona, Glaria, Marañón, Molinos, Lauridsen, i un llarg etcètera, per que ells tampoc van pogué aixecar cap copa....
¡ Visca avui més que mai, el nostre RCD Espanyol !
Fitxa tècnica:
De nou, els penals priven al RCD Espanyol de coronar-se campió de la Copa de la UEFA. No sé quin motiu psicològic o tècnic pot provocar que s’errin tres penes màximes en un moment culminant com aquest, màxim després de deixar gelats a tots els sevillistes que ja es veien anticipadament amb la copa instants abans que Jônatas igualés l’encontre. Moralment l’Espanyol tenia tot al seu favor al forçar els penals després d’aguantar els embats d’un Sevilla crescut amb el 1-2 i jugant tanta estona amb un home més.
Però no. L’assignatura pendent continuen sent els penals. Qui vagi per Sadrià amb assiduïtat veurà que es un problema general en tots nostres equips. I el pitjor de tot és que dona la impressió que ens torna a perseguir la famosa ombra aquella, que pensàvem havíem deixat enrera...
El RCD Espanyol ha perdut la UEFA. Però ho ha fet i ja sé que aquestes paraules no us aixecaran la moral, ni us serviran per pal·liar la tristor i el desengany que portem tos a sobre, la indignació que uns la canalitzen cap el suïs de torn que va ser rigurosísim expulsant a Moisés, inclòs he llegit ja crítiques en alguns fòrums cap a Valverde per deixar fora de l’equip inicial al màxim golejador en competició continental, altres al cruel destí que un cop més ens ha barrat el pas a la glòria continental.
Però també tinc que dir-vos que ara més que mai s’ha de fer front al moment. Per a mi va ser molt més vergonyós i motiu de cabrejament màxim el que vàrem viure la temporada passada amb aquell partit que després tots (m’incloc) vam celebrar com si fos un gran èxit després que el gran absent d’ahir (Coro) marqués.... Allò si era una vergonya i mai ho tenien que haver viscut, i menys celebrar. Per que un club de l’alçada, de la categoria, del historial, de la ciutat, del país, i sobre tot de l’afecció del RCD Espanyol no pot estar jugant-se la vida a la ruleta russa en els darrers minuts d’una temporada.
Ahir, amb l’ambient que hi havia al Palau Sant Jordi, veient milers i milers d’ espanyolistes entregats amb l’equip, veient els moments d alegries i els de tristor,
et dones compta de que aquesta entitat es més gran en quant a sentiment i gent del que moltes vegades pensem. Ens falta el de sempre... l’empenta final. Ahir, l’esclat que es va produir amb el gol del brasiler, és va celebrar com si fos el gol de la victòria.... però no... ens va fallar el subconscient a tots. Ens vàrem recordar de la flor de Dani, el Jônatas a l’estil Coro... Però no, l’errada de Luis García em va fer (al menys a mi) pensar que ja havíem tornat a beure oli...
Una escletxa d’esperança se’ns va obrir quan els andalusos fallaren el tercer llançament, però aquestes esperances es van venir avall ràpidament al no materialitzar el brasiler el seu penal.
Toca ja oblidar que hem perdut la final, malgrat sigui dur. Hem sigut subcampions d’Europa de la Copa de la UEFA, sense perdre cap partit. Ara el principal problema que jo veig, no és el no jugar competició europea que ja es prou, (i més ara que li havíem agafat el gust i el “truquillo”), no és el haver-nos quedat sense tenir una altre cita per visitar el petit principat monegasc, no....
En tot, el principal problema es mantenir l’equip. Hem de ser conscients que homes com Tamudo i Pandiani, sent fonamentals i estan en bona forma, es fan grans... L’edat no perdona.... No compto amb Ivan de la Peña per que la seva negativa a volgué anunciar una renovació enquistada ja fa que descarti completament la seva continuïtat. Pot ser ens doni una sorpresa i continuï, però tant si sí com si no, (que és al que ha estat jugant el seu representant), l’Espanyol tindrà que superar la dependència d’aquest jugador més d’hora que tard.
I haurà que buscar solucions als laterals, (ho sento però s’ha de dir, tot i que els que hi ha ho van donar tot sobre la gespa de Hampden Park). L’aposta de la pedrera ha de seguir viva, per que és l’única que dona una senya d’identitat a aquesta institució. A més aporta aquest esperit, aquesta lluita que s’ha fet palesa en moments determinants de la resen historia del club.
El problema serà mantenir alguns jugadors, que amb el protagonisme que han tingut no han passat desapercebuts a ulls vista de molts equips grans. I aquí serà ja la feina, i el saber fer de Paco Herrera i esperem d’uns executius i consellers que esperem aquest cop si tinguin ben sabuda la lliçó.
Per que esperem pogué tornar a viure moltes més derrotes en finals...I com no, també victòries... Però per això s’hi ha de arribar, i per arribar-hi s’ha de tenir un gran equip...
Mereixen tots un deu per la seva lluita i defensa dels colors. No es pot dir rés més. Ho van donar tot i més per guanyar. No va pogué ser i ens hem de sentir orgullosos d’ells. Després d’un final tant trist, està de més, qualificar individualment a cadascun.... Que sigui la història la que els posi en el lloc d’honor que mereixen a l’alçada dels Argilés, Parra, Marcel Domingo, Marcet, Vicente, Jose Maria, Solsona, Glaria, Marañón, Molinos, Lauridsen, i un llarg etcètera, per que ells tampoc van pogué aixecar cap copa....
¡ Visca avui més que mai, el nostre RCD Espanyol !
Fitxa tècnica:
RCD Espanyol: Iraizoz (9), D.García(6), Zabaleta(7), De la Peña (5) (Jônatas, min.85) (8), Luis García (7), Riera(10), Rufete (7) (Pandiani, min.55) (7), Torrejón (7), Jarque (8), Moisés Hurtado (5) i Tamudo (7) (Lacruz, min.71)(7). Resta de la banqueta; Kemeni, Costa, Coro, Chica.
Sevilla FC: Palop, Javi Navarro, Daniel Alves, Adriano (Renato, min.74), Poulsen, Luis Fabiano (Kerzhakoz, min.63), Kanouté, Puerta, Martí, Dragutinovic i Maresca (Jesús Navas, min.46). Resta de la banqueta; Cobeño, David Castedo, Aitor Ocio.
Àrbitre: Bussacca Massimo (SUI). Per part de l'Espanyol ensenya targeta groga a Moisés (min.11 i min.67), motiu per el que acaba sent expulsat. Per part del Sevilla, a Luis Fabiano (min.61), Kanouté (min.81), Puerta (min.114).
Gols: 0-1, Adriano (min.18); 1-1, Riera (min.28); 1-2, Kanouté (min.105), 2-2 Jônatas 115’.
Penals; 1-0 Kanouté, 1-0 Luis García para Palop, 2-0 Dragutinovic 2-1 Pandiani, 2-1 Alves, falla, 2-1 Jônatas, para Palop, 3-1 Puerta, 3-1 Torrejón, para Palop.
Penals; 1-0 Kanouté, 1-0 Luis García para Palop, 2-0 Dragutinovic 2-1 Pandiani, 2-1 Alves, falla, 2-1 Jônatas, para Palop, 3-1 Puerta, 3-1 Torrejón, para Palop.
Hampden Park. Glasgow.
Això no ha de ser el final d’un somni, si no el principi d’una realitat.
D’un Espanyol entre els grans d'Europa.
.jpg)
14 comentaris:
¿El principi? ¿Encara més? ¡¡ No fotis tiu ¡¡
Envadant Espanyol i anims per tots, la propera hi ha es aqui i espero-esperem que la gaurirem.
Figot47
El principi com a Club gran, com a club amb aspiracions i competitiu al máxim. Això ha de ser el principi, independentment de la desgràcia en la final. El que no ha de ser el final ja, i la tornada a ser un club mediocre, sense ambicions ni aspiracions. El Valencia també va perdre dues finals de Champions ...
Hola Figot !. En sap creu, poguer-te saludar-te en aquests moments tant tristos, però en el futbol s'ha de saber guanyar i perdre i axí ho hem demostrat. Altres no saben ni guanyar... Una abraçada.
A més els clubs grans també perden per penals... ¿oi que si senyor anonim?¿inclos clubs tan "grans" com el Chelsea, en grans partits com davant el Liverpool? Quan es juga de poder a poder com van fer els anglesos en aquest partit, no hi ha rés a dir. Per perdre les finals, s'hi ha d'arribar; cosa que tots no fan, ¿oi, senyor "anonim"?
Animus Josep María. Mil veces que nos tumben, mil veces que nos levantaremos.
A todo lo que has dicho, comentarte que en Glasgow había muchísima gente joven. Mas joven que yo, que voy para 35. Un amigo que me acompañaba, que estuvo en Leverkusen en el 88, me comentó que que la media de edad entre ambos desplazamientos había bajado considerablemente.
El Espanyol es un club que está calando en la juventud.
Creo que hay que hacer una apuesta decidida porque una juventud sana, sin mas intereses que los puramente futbolísticos se acerque al Espanyol.
Yo si coincido en que esto no es el final. Lo del 88 fue flor de un día. Lo de ayer, fue el fruto de un trabajo de cantera que está dando sus frutos: Gorka, David G, Torrejón, Jarque, Moises y Tamudo en el once inicial en el que podrían haber jugado perfectamente Coro o Chica por poner solo un par de ejemplos.
Ojala sepamos administrar esta riqueza que tenemos en la cantera y consolidemos un proyecto que suena de vício: Jugar con el 95 % de jugadores nacionales y que de ellos, el 60 ó 70 % sean canteranos.
Va ser un gran partit i només els penals ens han llevat la copa merescuda.Però aquest moment és molt més diferent que el de fa dinou anys. Encara que De la Peña o Riera es vagin, la sensació es quasi oposada a aquella de l'any 88
Hola Emilio. Si, en el Sant Jordi también se vió mucha juventud. Incluso niños pequeños de 7/10 años, como en la fila donde yo estaba y que ya no había forma de consolarlos por sus padres cuando marcó el Sevilla el 1-2. Y al final ni te cuento. Pero lo sentimos más quizás por ellos por que son niños, pero sobre todo por la gente mayor, que cree que no volverá a verlo. Yo no me rindo y pienso algún día ver al Espanyol Campeón de Europa. Lo importante ahora es no destruir la base del equipo, fichar poco y bien, y dar cauce a todo ese potencial que fluye de nuestro futbol base.
Hola Fernando. Si, per que aquella vegada vàrem tenir la sensació que la va perdre l'Espanyol tenint-la en la ma. Ara era diferent; jugavem contra l'actual campió, supercampió d'Europa, aspirant al títol de lliga i finalista amb opcions en la copa del Rei. I a més número un en el ranking. I a més ens deixen sense un dels homes més fonamentals d'aquest Espanyol...Moisés Hurtado, i a tenir que jugar amb 10 tant de rato...Ni sé com no vàrem perdre inclós per 1-3... Per aixó es pot dir que s'ha d'estar orgullós de l'equip, i temps hi haurà per analitzar altres històries.
Salutacions.
Quina pena, no vull recordar més aquell moment, estava al Sant Jordi i vaig plorar com un nen petit, llastima el final. Pero aquesta final m'ha deixat una cosa molt positiva, que estimo mes que mai aquest club, una cosa que de veritat no puc expressar amb paraules. Aquest equip es algo especial, i sempre em sentire orgullos de poder formar part d'aquesta familia. De veritat que una pena molt gran!!! pero en fi ara queda consolidar-se com el que som un clu gran... salutacions i estiguem orgullosos de pertanyer aquest club, estic segur que hi ha altres que no senten aixo mateix.
Jo em sento fatal. Porto tota la tarda plorant. Ahir vaig sortir de Hampden entre llàgrimes i ara ja no tinc ganes de veure futbol. Haurem d'esperar 19 anys més?
Salutacions Josep Maria.
Hola Guim. No ho sé... això no es pot saber mai... Dependrà de la gestió esportiva en la Entitat els propers anys, la sort, que l'afecció respongui i ompli Cornellà-Prat molt més del que fa ara a montjuïc, però si les coses es fan bé, jo crec que no s'haurà d'esperar tant. La lliga espanyola a més, es molt superior ja a pràcticament totes a excepció d'Anglaterra, Italia i poc més. PEr tant es tracte de fer les coses bé, i tenir un bon equip.
Ànims Guim. La vida continúa. En el món i en la vida d'una persona hi ha desgràcies més grosses que aixó. Es va fer tot el que es va pogué, i per tant no es pot dir rés més que cabrejar-se un amb els maleïts penals. Poc més.
Salutacions Guim.
Gracias, gracias al R.C.D. Espanyol por una final apasionante, gracias por 130 minutos de FUTBOL.
Sea como sea, el Espanyol me hizo recordar por qué me gusta tanto este deporte...
Hola Tana. Lo que a veces, es injusto resolverlo todo a la lotería de los penaltys. ¡Que le haremos...!
HOLA AMICS TENIM QUE ESTAR ORGULLOSOS DEL NOSTRE EQUIP, PERQUÈ ÉS L'´ÚNIC EQUIP QUE NO HA PERDUT CAP PARTIT A EUROPA, SOM EL VERITABLE CAMPIÓ.ELS PENALTS ÉS UNA GRAN INJUSTÍCIA QUE TENIAN QUE TREURE DE LES FINALS. AMB LA MORAL DEL NOSTRE EQUIP SEGUR QUE PROPERAMENT GUANYAREM ALGUN TÍTOL.
Publica un comentari a l'entrada