ENTREVISTA A DOLORS RIBALTA: TOTA UNA CARRERA ESPORTIVA AMB ELS COLORS DEL RCD. ESPANYOL

Avui i dins l’especial Final Copa de SM la Reina de dissabte, tinc l’honor de deixar-vos abans d’anar-me cap a la capital de l’Estat, una entrevista amb una noia que ha format part fins demà del RCD Espanyol i que pertanyent al club que l’ha vist triomfar en el difícil món del futbol femení, ha estat present en cinc finals de Copa amb els colors blanc i blaus. Dos al camp guanyant-les, la de la 2001-02 precisament davant el Llevant perduda, la temporada passada des del patiment de la banqueta i l’actual, que serà el seu comiat com a jugadora.

• Primer de tot, dir-te que em sento molt orgullós de pogué tenir la sort de donar-te les gràcies per tota la teva trajectòria dins del RCD Espanyol femení.
  
  Moltes gràcies, per mi és un hornor rebre-les.
  


• Per els que no estiguin molt ficats en el tema del futbol femení, ¿Explica una mica, en quin equip vas començar, quina edat tenies...?
  
  De petita sempre havia jugat a futbol amb els nens al carrer, a l’hora del pati... i a l’estiu jugàvem a tornejos d’estiu. Al meu poble no hi havia la possibilitat de jugar amb equips com passa aquí a Barcelona... Els pocs equips quedaven a Lleida que està a una hora de Mafet d’Agramunt.
  El meu pare era l’entrenador d’un equip de futbol sala que es deia Farnakes i allà vaig coincidir amb la Marissa Boncompte, una noia d’Agramunt que jugava a l’Espanyol i em va oferir la possibilitat d’anar a jugar un torneig d’estiu al Vendrell amb l’espanyol... vam jugar contra el Barça, vam guanyar i des de llavors (tenia 18 anys) sempre he estat en aquest club.
  


• ¿Quin record tens de quan vas posar-te per primer cop la samarreta del RCD Espanyol?
  
  Recordo el primer partit que vaig jugar a Oviedo amb molt afecte... recordo que sempre havia volgut jugar a futbol i l’espanyol m’oferia aquesta possibilitat amb un grup de gent molt maca... Era fer realitat un somni infantil
  Recordo també que al següent desplaçament vaig marcar un gol de cap contra un equip punter i l’emoció d’aquell dia no l’he oblidat mai.
  
  


• Parlem una mica de les dues Copes, dels records que tinguis...
  
  Els dos primers anys al club, guanyar dos copes és importantíssim...
  llavors ho vivia amb molta intensitat, ara amb el temps...veus que és molt difícil assolir èxits i encara valores més haver-ho aconseguit.
  Recordo com la final contra l’Oroquieta ens van televisar, com va ploure aquell dia, com la nit abans pensant que faria calor les mares van tallar les manigues de les camisetes (abans tot era molt familiar)...vet aquí.
  L’altre equip era el favorit però vam aconseguir la victòria... va ser un somni...superar totes les adversitats.
  La final contra el Malaga també va ser molt intensa i després recordo les celebracions, sortir als mitjans (llavors només es parlava de nosaltres quan guanyàvem o bé un cop que ens van proposar sortir despullades com les Matildas...)... Recordo el grup humà, com em van acollir, des de la Fina, els meus tiets, el Paco delegat, els pares i mares de les jugadores, les meves companyes...el club, els afeccionats i tos els que hi formen part. Han fet possible que sempre em sentis com a casa.
  


• ¿Va haver-hi una gran remuntada a Sabadell, si no vaig errat, en una d’elles ?
  
  En una semifinal havíem de remuntar un resultat en contra i jugàvem fóra al camp del Sabadell que entrenava el nostre entrenador actual, vam lluitar molt, vaig marcar el gol de la victòria i recordo que va ser molt emocionant.
  La meva mare estava tan nerviosa que no va poder veure el partit i se’n va anar a donar voltes per la zona...
  
  
• La tercera consecutiva es va escapar per poc; Lagunak en semifinals va impossibilitar guanyar-la...
  
  Aquest record juntament amb la lesió (trencament del creuat anterior del genoll esquerre) és els pitjors records que tinc.
  Erem superiors al Lagunak, a casa seva vam perdre però vam fallar moltes ocasions i la tornada vam jugar a Vilassar (crec que va ser un error) no vam poder remontar i vam perdre la possibilitat de jugar la final al Camp d’Esports, a Lleida...
  Hi havia autocars del meu poble que haurien vingut, la meva família...ho recordo amb la pell de gallina...m’hauria agradat tant jugar aquella final i guanyar la tercera copa a Lleida.
  


• ¿Te n’en recordes de quants entrenadors has tingut en totes aquestes temporades, en el primer equip?
  
  El meu primer entrenador va ser el Ramon Català, li guardo molt afecte perquè va ser el primer que em va donar la possibilitat de jugar a futbol.
  Amb ell vam tenir de segon el Xavi Alvarez, que després seria el primer entrenador...amb el Manolo Marquez de segon i posteriorment amb el Miquel Oró.
  També he tingut a la Titi, amb la Ainhoa Sandua de segon entrenador i el Santi Fernàndez amb el Nacho i després amb el Jordi Bransuela.
  


• Suposo, que el 10 de Setembre de 2001, seria un dia també molt important, quan per fi, el RCD Espanyol inaugurà la Ciutat Esportiva; ¿Que veu sentir després de jugar a altres indrets, com a L’Hospitalet a la Taxonera...?
  
  Va ser un gran dia... vam entrar a formar part del club i passàvem de jugar en terrenys de sorra (canviant de camp cada any...) a les 14 del migdia a jugar en un terreny de gespa artificial, a una bona hora, teníem els serveis mèdics...tothom ens tractava com un equip més... Ha estat un gran pas i un canvi qualitatiu molt important.
  


• Precisament aquella temporada l’Espanyol va ser tercer i va arribar a la final de la Copa de la Reina tenint com a rival el Llevant, tot i que aquest any afortunadament no es juga a València. ¿Han canviat el diferencial de nivell de llavors entre Espanyol i Llevant?
  
  El Llevant tenia un gran equip... va ser el primer equip professional quan la resta no ho erem i per tant podia fitxar a les millors jugadores.
  El Llevant sempre ha estat un molt bon equip. Ara estem a un nivell semblant... Personalment penso que el Llevant fa un gran futbol i és un equip molt sòlid, després del nostre és l’equip que més potencial té.
  Vam perdre la final per poc, va ser el dia després del meu aniversari, com enguany...i com a regal per acabar la meva carrera esportiva m’agradaria poder assolir aquesta copa.
  Tinc una espina clavada i tenim la oportunitat per assolir-la
  
  


• No et preguntaré els motius per els que ens deixes, ja ho has explicat bastant bé en altres mitjans, però si que et preguntaré i vull que em responguis amb el cor, ¿Amb tants anys defensant aquesta samarreta, has acabat sent una periquita més? ¿O el futbol femení es un tema com diuen moltes, i el masculí es altre història? Dient-lo més clarament: ¿Formes part en ànima i sentiment d’aquests lluitadors 26.000 socis més els milers de seguidors, que forgen en el seu dia a dia, en el seu patiment i per que no, en els moments dolços del triomf també, allò que ara s’anomena la Força d’un Sentiment?
  
  Em sento molt feliç d’haver jugat sempre a l’Espanyol i del tracte que he rebut... em sento com a casa i estimo l’Espanyol. Actualment sóc una periquita més... Nosaltres sí que som més que un club, som el millor club.
  


• ¿Quin és el defensa central que més t’ha marcat com a ídol i que t’hagis volgut semblar a ell?
  
  Hi ha grans jugadors, Bekenbauer era un crack, Baressi, Maldini i a la lliga espanyola m’agradava molt el Pochetino i el Fernando Hierro.
  


• ¿Quina és la davantera que més feina t’ha donat a l’hora de marcar-la, en un partit determinant o bé en general sempre que t’hagis enfrontat a ella?
  
  Marcar la Cuca (Llevant) era molt complicat, tenia una qualitat excepcional. Recordo un cop que fins i tot li vaig aplaudir un gol... va xutar des del mig camp, sense deixar botar la pilota i la va clavar per tota l’esquadra (espectacular).
  L’Auxi també ha estat una jugadora que sempre m’ha agradat marcar perquè és molt bona i m’obligava a esforçar-me per ser millor.
  


• Ser central, i tenir que marcar a Raul Tamudo, deu ser un suplici... ¿Que en penses?
  
  I tant... és un jugador amb una gran tècnica i a més molt lluitador...amb capacitat de sacrifici i que estima el seu club... és un veritable CRACK.
  


• Concentrades a l’hotel a Sevilla per disputar la tornada dels quarts de la Copa la passada temporada. Darrer partit de lliga 2005/06 Espanyol- Real Societat. L’Espanyol pràcticament a segona... Minut 91 i gol de Coro... ¿Que em pots dir d’aquella jugada que ha marcat el futur de l’Entitat i no sol del primer equip...?
  
  
  Quin patiment... va ser un crit d’èxtasi... Espero que mai més haguem de viure aquesta situació... ara vull cridar per assolir una copa del rei, una copa de la UEFA...i qui sap si fem les coses més potser algun dia podrem optar a la lliga.
  


• ¿Com vas viure i que en penses de la final de Glasgow?
  
  L’espanyol va fer un GRAN partit, em sento orgullosa d’aquest equip.. va ser una llàstima... i ho sento amb el cor.
  


• ¿Per quan una agrupació de veterans femenina, malgrat no sigui més que per deixar testimoni dels èxits assolits i no s’oblidin els aficionats dels noms de les diferents integrants en les diverses èpoques?
  
  És una bon proposta ... A l’espanyol sempre hi han hagut grans jugadores però també GRANS persones.
  
  

I el destí ha volgut que sigui una altre final de Copa el darrer partit; el que penjarà les botes definitivament, però passarà a formar part de la història del RCD. Espanyol, com una altre dels seus esportistes modèlics. Una icona que incrementarà la llista de noies que han passat gloriosament a la història moltes vegades (masses) oblidada del nostre club.

Però mentre estem aquí, mentre ocupem part del espai cibernètic, sempre hi haurà un espai, i un moment de Sentiment Perico per recordar a noies (sigui de l’època que sigui) com Maria Víctor i darrerament Maria Vasco, Pulido o Eizmendi en l’atletisme, com Cecilia del Risco, Silvie Hernández, Marta Galcerán, Marta Gens, al volei (3 lligues i 5 copes de la Reina) o en el cas que ens ocupa, el futbol femení, que han sabut defensar amb la glòria, l’èxit i la dignitat que es mereixen, nostres colors.

Gràcies Dolors, i afegeix-ho en aquestes línies la gratitud que el RCD Espanyol té que tenir a totes les noies que brillantment han passat per aquest equip.


Moltes gràcies, felicitats avançades per el teu aniversari, i molta sort per a totes. ¡A Madrid ens veurem ! Com a regal, et deixo l'alineació d'aquelles dues finals que vas jugar...

23-6-1996, Terrassa. RCD Espanyol 3 Oroquieta Villaverde 0

RCD Espanyol; : Joana (Carmen): Sonia, Montse, Dolors Ribalta, Esther Arribas, Raquel Cabezón, Isabel Castanera, Esther Torner, Lorena (Ana), Toni, (Sandra Sabaté), Susana.
Goles: Raquel Cabezón (2) y Esther T. Entrenador: Xavi Álvarez y Ramón Catalá.

8-6-1997, Arganda de Rey. RCD Espanyol 2 At.Malaga 1

RCD Espanyol: Carmen: Mercé (Sandra), Sonia, Dolors Ribalta , Montse, Nagor, Esther Torner (Silvia), Raquel Cabezón, Isabel, Esther Arribas, (Sonia), Toñi, (Anabel), Susana.