COMENTARI: DEIXIN PAS AL TRETZÈ...

OFICIALMENT POCHETTINO JA ES NOU ENTRENADOR DEL RCD ESPANYOL. SERÀ PRESENTAT AQUESTA TARDA A LES 18:00 h.

José Manuel Esnal “Mané” ha deixat de ser entrenador del RCD Espanyol, o al menys això ha sentenciat nostre President a altes hores de la nit passada. Sento començar aquest escrit amb tant poca convicció ja ni del fet mateix que passaré a comentar, ja que al web oficial encara no han fet públic l’esdeveniment... Esperen acabar de lligar el substitut. Sembla serà Mauricio Pochettino, però... Mentre el club no ho confirmi en tota la seva extensió a nivell oficial, que volen que els digui... De pitjors n’hem vist i no fa gaire, quan es donaven noticies fetes i no s’han confirmat... Es el tipus de dirigents que tenim...

El nostre president li comunicar la destitució al senyor Mané. Ja avisàvem en la crònica del partit del diumenge davant el Malaga amb desfeta inclosa, que el tècnic de Balmaseda estava a la corda fluixa, i que coneixent com funciona el danisme, la guillotina de nou estava a punt de deixar caure tot el seu pes sobre el cap d’aquest innocent home, que més que rés, els seus pecats han estat el no ha saber connectar amb la gent i jugadors pel seu caràcter apàtic, i no poder aplicar les seves receptes (potser ja caducades) a un equip moralment mort, futbolísticament molt limitat, i com a grup, trencat. No ha sabut, no ho ha aconseguit, i per tant ha fracassat i la llei del danisme diu, que ho ha de purgar l’entrenador a qui se l’ha de llençar als peus dels cavalls, o pitjor, als lleons afamats.

Però la majoria sabem que aquí no radica el problema d’aquest equip; Mané tenia el que tenia, i ha estat víctima de les circumstàncies; pot ser no era la persona més adequada, li haurem de preguntar a Ramon Condal, que va ser (i seguia sent) el seu principal (i potser únic, junt amb Dani) valedor.

Per substituir-lo, si no es torça el tema, Mauricio Pochettino. Que volen que els digui: A Mauricio tots l’estimem molt com a persona i com a futbolista. Ha estat (sempre ho he dit) un dels tres millors estrangers que servidor ha vist vestint aquesta samarreta (junt amb Lauridsen i N’Kono), té tot un grandiós historial com a central, com a cap de l’àrea.... Però com entrenador... Una incògnita.

El vàrem veure fent proves d’ajudant al femení en la desastrosa etapa Montiagut, uns quants mesos, (suposo que li aniria bé per aprendre tot just el contrari, el que no ha de fer ni ser com a tècnic, i poc més).

Posen aquests senyor, el malalt a punt de ser operat a vida o mort en mans d’un cirurgià resen acabat de sortir de la facultat. Sense cap tipus d’experiència i sense cap tipus de constància de la seva vàlua. Es clar, que l’anterior si hi havia quelcom que n’anava sobrat era precisament d’experiència i els seus remeis antiquats i tradicionals, no han servit.

Es necessiten reforços i ràpid. Al menys un jugador per línia. Difícil tasca, sobre tot quan no hi ha diners, (com s’ho fan els altres clubs modestos?), i poca imaginació i saber fer, en la persona que els ha de conèixer, i recomanar la seva contractació.

I toquem fusta, amics lectors, per que si no he comptat malament, (ja es perd un mentalment furgant en la historia del danisme), aquest proper serà el tretzè.
Dotze (Camacho, Bielsa, Brindisi, Flores, Juande, Moya, Clemente, Luis Fernández, Lotina, Valverde, Márquez, Mané) han desfilat i molts d’ells han estat víctimes d’aquest permanent sacrifici que el danisme necessita per pogué seguir sobrevivint any a any, mes a mes...

Mané és el setè que no acaba la temporada, i es destituït. El segon cas, en que l’Espanyol apostarà per tres tècnics en la temporada amb Daniel Sánchez Llibre a la Presidència. La temporada 2002/03 van desfilar per la banqueta de l’Olímpic, Juande, Moya i Clemente.

En altres casos similars en altres etapes presidencials, el desenllaç ha estat desigual en quan a resultats: La temporada 1991/92 van seure’s a la banqueta, Petrovic, Sabaté i finalment Clemente amb l’arribada dels tres russos, (Galyamin, Korneiev, Moj), Urbano i Pizo Gómez, i posteriorment d’un quart rus, Kuznetsov.

L’exemple més patètic va ser la temporada posterior a la final de Leverkusen, )(1988/89) quan un egòlatra Clemente que feia molt que ja havia perdut els papers, va ser rellevat per Pepe Mauri, i aquest capgirant la ratxa de resultats negatius (tres triomfs, dos empats i una derrota, després de vint partits seguits sense conèixer la victòria amb Clemente) va ser destituït per una rebel·lió vergonyosa dels jugadors, amb Pichi Alonso al cap damunt d’una plantilla dolenta i sense honor, traint a qui ens hagués tret del pou.

Hi ha hagut molts més casos en la historia perica, però aquest han precedit a qui escriu aquestes línies i per tant no entraré a valorar-los com a tal, sols dir, que les vegades que es va perdre la categoria, hi havia tècnics de la casa, (Zamora-Arcas 1962, Argilès 1969, García Andoin-Longhi-Pichi, 1989, i Juanjo Díaz, 1993) sense que això serveixi de premonició ni de constatació del que pot succeir, ja que el futbol es present i mai passat.

Per últim, una dada curiosa: L’únic entrenador que ha sobreviscut més de dues temporades consecutives amb Daniel Sánchez Llibre, salvant els mobles esportivament parlant, i a més conquerint un títol de Copa, és precisament Francisco Flores Lajusticia. Just l’únic al que Dani, no li oferirà la cremant banqueta de Montjuïc.

A vegades, els personalismes i egos ensorren aquest club. Ni Flores ha tractat a l’Espanyol com es mereixia amb les seves desafortunades declaracions, ni l’Espanyol té que tancar-se les portes a ningú per motius personals. Molts no volíem a Clemente ni sentir el seu nom desprès de regalar una final continental i destrossar l’equip. En canvi, vàrem tenir que fer “de tripas, corazón” i ens va salvar la temporada dels russos. Servidor, a canvi de que l’equip conservi la categoria, inclòs a Paco Flores acceptaria si això fos senyal d’èxit. Pel que veig, nostre president, no és de la mateixa opinió. I molt poca gràcia em fa el senyor en qüestió, però l’entitat està per sobre de les persones... O al menys, ho hauria d’estar.