COMIAT AMB DERROTAD'UNA SEGONA VOLTA PER "NO" OBLIDAR...IVAN, PROTAGONISTA, ENTRA A LA HISTÒRIA PERICA

RCD Espanyol: 2  Sevilla FC: 3

L’hora dels adéus.
Reflexions a una situació després d’un encontre intranscendent.

El RCD Espanyol va cloure ahir nit el campionat de lliga 2010/11. El segon de l’era Cornellà- El Prat; el que passarà a la història pel que va pogué ser però no va ser... Ho va fer, amb derrota immerescuda, però derrota a fi de comptes davant un Sevilla que tot i estar classificat per la Europe League va voler evitar la setena posició que obliga a disputar una eliminatòria de més. 

Curiosa la circumstància de com els tres rivals que ha tingut l’Espanyol aquest tram de campionat (Athletic, Sevilla, Atlético de Madrid) van vèncer els tres i a domicili, mentre l’Espanyol va certificar el seu “fracàs” a l’hora d’aconseguir tal fita amb dues derrotes consecutives en les dues jornades decisives. Al final, una vuitena posició, còmoda això si tenint en compte el que es va veure en les profunditats de la taula, que deixarà a contents a molts pericos i menys contents a molts també.

Per que per molt que es vulgui, un club com l’Espanyol no pot , per la qualitat de la seva plantilla (en comparança amb els rivals de major pressupost abans mencionats) fer front a aquest repte, amb una mitjana de dos gols encaixats cada jornada en Cornellà-El Prat (el que havia de ser un fortí). Dos gols de mitjana cada jornada son molts gols, i tot i tenir a Osvaldo (veurem que serà de nosaltres sense ell la propera temporada, per que si quelcom ens han demostrat el Consell és que si arriba una oferta no ho dubtaran gens ni mica) en la punta d’atac, estar obligats a marcar-ne tres per guanyar és una llosa massa gran.

Encara avui hi haurà gent (o comentaristes radiofonistes i en mitjans de comunicació) que dubtin o neguin senzillament, que no ha influït les vendes del mercat d’hivern. La de Didac, es venia a sumar a la desmoralització de l’afició que veia com se li desmantellava la defensa, i la desgràcia (Forlín) se li sumava en forma de lesions greus de l’argentí. Però el que no es pot ni tan sols discutir –a menys que en comptes d’opinar el que es vulgui és manipular – que l’absència per traspàs de Víctor Ruiz no ha influït en aquesta defensa sense rumb, desbordada en més d’una ocasió i que marca un abans i un després.

Per a molts la segona volta no comença en la jornada 20 davant el Getafe (1-3 al Coliseum) sinó en la 21ena. davant Villarreal a Cornellà-El Prat, just després de les vendes dels dos titulars de la cobertura perica. No jutjaré als seus substituts; ho han intentat fer el millor possible. Però la realitat no deixa marge de dubtes i  l’evidència  és més que clara. Amb Víctor Ruiz a bon segur, Jordi Amat, hagués pogut créixer millor i més ràpidament, com Víctor ho va fer amb Pareja per exemple. Necessitats econòmiques van obligar a aquestes vendes. Això és altre qüestió; no toca ara analitzar-ho, tan sols constatar una realitat esportiva, mal que pesi a més d’un.

Fora de casa, també ha faltat quelcom; convicció en que aquest equip podia fer més. Serà també en altre moment que en parlarem. Tornant al partit d’ahir, dir que va ser el dia dels adéus. Dels comiats, d’uns a un màxim nivell i altres gairebé per la porta de darrere.

Mentre a Ivan de la Peña se li feia tot un homenatge des de la grada, des de la banqueta fent-lo jugar i des del club amb posterioritat al partit, a altres com és el cas de David García, un jugador limitat tècnicament com a jugador, però que sempre ho ha donat tot (sense ser sant de la devoció de qui parla, no puc per menys que reconèixer la seva gran professionalitat i la seva conducta exemplar dins i fora dels terrenys de joc durant una dècada). També Chica, si de veritat el club té pensat no renovar-lo, mereixia una consideració.

Diremos que te vimos jugar.

Efectivament. Ha estat un luxe veure’l jugar al nostre club, després de fracassar a tots els equips que havia jugat abans de recalar a Montjuïc. Ivan de la Peña passarà a la història com un dels millors passadors de la història del RCD Espanyol i serà recordat per generacions senceres pel seu joc directe, les seves assistències a Raul Tamudo, els seus dos gols al FC Barcelona el dia en que el cuer va derrotar al líder al Camp Nou vint-i-set anys desprès, o la falta que va suposar el primer gol al Bernabeu en la quarta Copa. Per això i per molt més, formava ja part de la història espanyolista.

Però també per les seves dues temporades cobrant sense jugar per unes maleïdes lesions que l’han impedit jugar durant aquest calvari de temps, però que no li van impedir ahir fer-ho. Per que curiosament ahir si va jugar encara que fos una estoneta. O ho va fer lesionat? No, Poche no arriscaria la salut de ningú i menys per una participació folklòrica de comiat. Potser ja està recuperat del tot... Llavors, igual seria millor oferir-li una renovació per dues temporades més abans que vingui algú de Russia i ho faci, per continuar gaudint de les seves genials assistències?

Demano excuses anticipades per aquestes paraules que a bon segur molestaran a més d’un que estigui llegint aquest article en aquest moment. No és la meva intenció provocar a ningú ni tirar aigua al vi en dia tant assenyalat en la història perica com és el de la retirada del genial Ivan. Però per sobre de les celebracions sentimentals, està la supervivència del club. De l’entitat, del seu futbol base e inclòs del seu femení al que se li impedeix o qüestiona la seva continuïtat per un parell de centenars de milers d’euros, mentre aquí s’han evaporat tres milions d’euros per renovar per dos anys a qui tots sabíem que no estava en condicions de jugar ni cinc encontres –com així ha estat- en aquestes dues temporades. Mai, un sentiment havia sortit tant car...

I per últim, els crits contra Daniel Sánchez Llibre i el seu consell que van tronar des del sector motor de la grada de Cornellà. I ho van fer per que ahir no ens jugàvem res. En altres ocasions, en situacions límit, s’ha acabat fent l’onada amb la salvació final. Ahir era diferent.

No entraré a jutjar si encertadament o no. Es massa llarga la enumeració de pros i contres al llarg de catorze anys que porta nostre President (tot i que marxava havent-lo anunciat públicament al juny de 2000 després de conquerir la tercera a Mestalla), i aquest article és ja massa llarg, com per analitzar-ho ara. Temps hi haurà.

Només dir el de sempre; malauradament l’Espanyol no és un club de futbol, i allò de “la força d’un sentiment” està molt bé per reclam publicitari de marketing, però poc més. Aquí l’única força que val, és LA DELS DINERS. L’entitat és una SAD i mentre el senyor Sánchez Llibre –acompanyat del senyor Ramon Condal – no es venguin les accions farà i desfarà el que li vingui en gana. Com ja està fent des de que es va quedar sense oposició i es va fer amb el paquet accionarial de José Manuel Lara i família. El club li pertany, mal ens pesi.

I potser ahir –avui ja que eren més de les dotze - en les declaracions posteriors, va dir una veritat. I ull, que no acostuma a dir-ne gaires. Va dir que potser la falta d’ambició referida a ell podia ser veritat, però no referent als jugadors. 14 anys son molts i no es ser fàcil ser president del RCDE i menys després de totes les vicissituds que han passat al llarg d’aquests catorze anys. Però com som una SAD... el futur de l’entitat segueix a les seves mans, malgrat l’opinió feta crit d’una part de la grada. Seria també just defensar-lo (a Dani i al Consell) amb dades en la mà de les grans fites assolides durant la seva presidència, però aquesta feina ja la va fer en roda de premsa, Pochettino, tècnic i a l’hora empleat seu.

I no voldria acabar aquest article sense parlar d’un vell conegut de l’afició perica. Un cavaller. Discutit com a tècnic, però impossible de fer-ho com a persona. Miguel Ángel Lotina. Ahir a bon segur notaria a faltar quelcom. Per la seva ment se’n recordaria i molt d’un Coro salvador que en el darrer segon enviés l’esfèrica dins la porteria del Valencia, i enviés de retruc al Mallorca a Segona, salvant-se del infern en l’afegit. La història diuen que es repeteix. La part dolenta (Valencia), mes aviat. La bona (Corogol), costa molt més tornar-la a viure.    

                           
Com veieu, no he parlat pràcticament del partit. Total per què?. Els resultats de les trenta-set jornades anteriors ja deixaven ben clar números en mà, que aquest encontre era intranscendent i amb la llei del menor esforç que en el futbol professional se’ns mostra habitualment, ja no paga la pena parlar del que no té cap valor ni repercussió, més enllà de l’anècdota estadística. I aquesta dirà, que tampoc ahir vam guanyar, augmentant més el resultat final d’aquesta desastrosa segona volta.

I, això que ahir no hi era Kameni per donar-li la culpa dels gols encaixats. Estava castigat per dir el que molts pensem. Que falta ambició en aquest club. Tal com ho va dir la Curva RCDE en una pancarta: “Prou d’excuses. Aquesta afició mereix més” “Un Club sin ambición, una grada sin animación”. Però si, hi eren Osvaldo i Verdú que son qui posen les gotes de qualitat a l’atac d’aquest equip. Veurem si la temporada que ve seguim gaudint d’ells...  I res més,  punt final.

Fitxa tècnica per la història...

RCD Espanyol: Cristian Álvarez; Galán, Amat, Raúl Rodríguez, Chica; Javi López, Verdú; Álvaro, Iván Alonso, Luis García i Osvaldo.
Substitucions: Rui Fonte per Ivan Alonso, m. 55; Callejón per Álvaro, m. 67; IVAN DE LA PEÑA per Verdú, m. 80.

Sevilla FC: Javi Varas; Cáceres, Sergio Sánchez, Escudé, Dabo; Alfaro, Medel, Romaric, Luis Alberto;  Kanouté i Negredo.
Substitucions: Renato per Luis Alberto, m. 71; Fazio per Medel, m. 90

Gols: 0-1:Negredo, m. 2; 0-2: Kanouté, m. 46; 1-2: Osvaldo, m. 54; 1-3: Negredo, m. 62; 2-3:  Verdú, m. 74.

Àrbitre: Alberto Undiano Mallenco, del comitè navarrès. Va mostrar una única cartolina groga a Cáceres, m.48.

Incidències: Darrer encontre de la lliga 2010/11 disputat a l’Estadi del RCD Espanyol a Cornellà -El Prat davant 21.043 espectadors.