COMENTARI: LES FORMES, I ELS SENTIMENTS, POCHE !

On és la força d’aquest sentiment que tan se'ns omple la boca?

Sense voler entrar en polèmiques ni molt menys, si que m’agradaria expressar-vos un dubte que m’està assaltant els darrers temps a tenor de la manera d’actuar d’un Pochettino que sembla mostrar-se excessivament dur amb alguns jugadors sense que hi hagi cap tipus de necessitat.

No entraré en el tema ja passat que forma part de la història d’aquesta entitat, del enfrontament mutu entre el RCDE i Tamudo. No deixava de ser un enfrontament i a saber qui era més culpable de les dues parts. Però si que tinc que dir que em dol profundament el tracte que va rebre en el seu dia, Chica i David García. Al primer l’hem vist créixer des dels equips inferiors, l’hem vist al juvenil, al filial.. sempre ho ha donat tot. El segon, sense ser cap crack va venir de ben jovenet també, sempre ho ha donat tot per aquesta samarreta i mai ha tingut ni una sola paraula de més ni tan sols en les pitjors conjuntures personals que ha sofert al llarg de la seva prolongada estada a Can Perico. Ambdós van ser moralment maltractats en el dia del seu comiat rebaixant-los a simplement tenir que ser aduladors i comparses de la retirada d’un mercenari que pocs dies li va costar poc treure’s la veritable careta de culer i anar-se’n amb el seu amic Luis Enrique. Bé, tampoc devia d’haver enganyat a cap perico després de tirar-se dos anys sense jugar (forçant el seu representant amb mentides una renovació per dues temporades) i sense tenir mai ni el més mínim detall que inclòs altres dinosaures del futbol com Bogoshian, sense cap lligam sentimental amb l’entitat, si va tenir... O quan el vam veure rient amb els seus amics barcelonistes en el darrer derbi juvenil. Llavors ja se li podia aplicar la dita castellana de “Dime con quién vas...”

Però és que deixant a banda el tracte dispensat a David i a Chica, encara queda reduït a la mínima expressió, en comparació amb el drama que està vivint Ferran Corominas. Sé que en el futbol no valen sentimentalismes i que quan un jugador no val o es considera pels tècnics que no val, doncs fora... Però en el cas d’aquells jugadors que porten tot una vida de blanc-i-blau, o que veritablement senten quelcom per aquests colors o ens van salvar de la nostra pròpia mort en unes dècimes de segon inoblidables mereixen molt més a l’hora de ser acomiadats que estar entrenar a part del grup com si fossin uns empestats. I es dona la circumstància que Coro reuneix aquestes i altres consideracions mencionades.

No entraré i em guardaré molt de qualificar d’encertada o no la decisió tècnica de prescindir dels seus serveis, però.... per l’amor de Déu!!! Que això ni es la força d’un sentiment ni és res... Això senzillament es intolerable amb un jugador com Ferran que sempre ha sigut perico i que no es mereix que el tinguin d’aquesta manera sense integrar-se al grup; llavors ja veurem si té ofertes, si juga o no, si va o no convocat. Però per favor, fem una mica les coses millors que tampoc costa tant. Al menys jo, sempre estaré agraït a Ferran Corominas per tot el disgust, els plors i les desgracies que em va evitar viure en qui sap si el darrer any de la història d’aquesta entitat. Sortosament alguns encara ens queda memòria i sobre tot sabem ser agraïts amb la persona. Esportivament torno a dir, ja no mi fico.

Cas similar, però amb altres consideracions que el fan diferent realment, és el cas Kameni. Ací sembla que Pochettino acabarà cedint (de moment ja avui és a Sevilla amb l’equip) si no se li troba un club que pagui la minsa i ridícula quantitat que l’Espanyol demana per ell. Que no la pagui ningú també serà per algun motiu... però no deixa de ser minsa i ridícula, que hi farem! No té més caché el bo de Kameni... Entre altres coses per que s’ha mostrat sempre un porter molt irregular – molt més que un N’Kono, més genial que ell – i no ha acabat convertir-se en el crack mundial que molts vam intentar veure en ell després d’aquella famosa primera temporada en la que posats a parar, parava inclòs els penals als millors jugadors de la lliga espanyola.

Amb tot, amb les seves declaracions, amb els seus desitjos de marxar, amb les seves pífies i pèrdues de concentració per viatges a l’Àfrica, etc., malgrat tot, per a mi segueix sent el millor porter que té l’Espanyol en aquests moments i qui té que jugar... Però això si que és una opinió purament esportiva de la que hi haurà milers de pericos que no n’estaran d’acord i milers que si. I naturalment, el tècnic és l’únic responsable que té que dir qui juga o no, malgrat que al soci li quedi sempre el pogué opinar i així ho farem sempre naturalment respectant la decisió del tècnic que és qui millor coneix i veu al grup. Però les formes en un club com el nostre també son (o haurien de ser) fonamentals.