COMENTARI: ADÉU EMOTIU A POCHETTINO.EL DE MURPHY HA MARCAT UNA ETAPA A L'ENTITAT

Com els personatges que han marcat una època, es a dir enaltits i idolatrats per uns, i  censurats i vilipendiats per altres, Mauricio Pochettino ahir va deixar de ser l’entrenador del RCD Espanyol acomiadant-se en una roda de premsa,  amb Planes junt al President del RCD Espanyol Joan Collet.  En el futbol, el pes dels resultats deixen sempre sentir-se caure inexorablement al damunt de qui tingui en aquell moment les brides del destí d’un equip. Es llei no escrita del futbol, però reial com la vida mateixa. Amb Mauricio no podia ser d’altre manera. Deixant al marge l’emotivitat de la roda de premsa d’ahir, el fet que sigui una icona per molts, la continuïtat del de Murphy estava ja seriosament amenaçada per una marxa caòtica d’un equip que sense remissió enfilava en caiguda lliure un camí sense retorn a les profunditats mes negres de l’abisme. ´

Ja dèiem – no té cap mèrit endevinar-ho doncs inclòs els menys visionaris i capacitats també ho han acabat veient – que amb la derrota davant el Getafe, s’havia acabat un cicle, una etapa. Les solucions per traumàtiques que per algun siguin, s’havien de prendre. Que pot sortir malament, doncs si... L’equip mentre no es reforci, és el que és. Però abans de deixar morir al malalt, s’ha d’intentar qualsevol cosa sempre que finalment es pugui garantir la pròpia vida digna del mateix. La permanència està ben a prop i a la vegada ben lluny. Cal intentar-ho.   Es més, després del vergonyós espectacle davant At. Osasuna a l’Estadi, aquesta situació ja no s’hauria d’haver prorrogat més sinó per què pel mig hi havia una convulsa situació institucional amb una Junta General d’Accionistes a la que s’anava amb les navalles ven afilades i on afloraven les baionetes calades en un combat que ara (actitud de molts a l’estadi diumenge) veiem que era a mort, amb força indignació i inclòs odi, per ajustar els particulars comptes de la nefasta gestió de part d’uns i de part d’altres.

I faig aquesta asseveració, per que els registres que se li han permès a Pochettino, han estat totalment indecents en aquest any 2012. A cap tècnic espanyolista se li haguessin permès. Al de Murphy se li ha anat concedint cada cop més poder des que va obrar aquella salvació miraculosa de la que molt podíem parlar-ne.... Posteriorment es va acceptar una temporada mediocre sacrificada en memòria de qui va ser nostre capità i barrejada d’il·lusió a la vegada amb l’estrena del nostre preciós estadi. Després vingueren les temporades de l’esperança, del somni... Amb primeres voltes sensacionals de UEFA, de Champions, i segones catastròfiques de descens. Entre mig d’elles dos noms marcaren l’esdevenir de l’entitat: Raul Tamudo i Dani Osvaldo.

Entre els aspectes negatius com a tècnic de Pochettino, la història, tossuda ella li recordarà la crueltat tinguda amb jugadors que ho han sigut tot a l’entitat: Des de la traumàtica sortida de Raul Tamudo, fins la crueltat màxima mostrada amb Ferran Corominas, Javi Chica, David García, o inclòs l’ara enyorat Kameni malgrat que a vegades ens fes cabrejar més del compte amb declaracions o algunes lamentables actuacions. El fet real, sigui casual o circumstancial – això ja no estic en condicions d’afirmar – que s’hagués “desfet” de tots aquells jugadors que havia tingut com a company de la seva etapa de jugador, que hagi sigut extremadament justicier amb aquells que en algun moment podien haver-se equivocat, que no tingués perdó ni pietat amb símbols de l’entitat, ara a bon segur li haurà passat factura. La factura que el temps en el futbol acaba arribant i que acabes sempre tenint que pagar quan les circumstàncies es capgiren, i queden a l’aire totes aquells lletjos assumptes que la pilota quan era generosa i entrava, acabava tapant, o esmorteint els seus efectes més evidents.

També ha tingut aspectes primer positius que han acabat derivant en perniciosos, el fet que se li hagi donat tant de poder a Pochettino, fins tenir moltes vegades que exercir de president a l’ombra, davant la incapacitat dels gestors de l’entitat de erigir-se amb una sola veu clara i diàfana des del consell. El buit existent de comunicació d’un President que mai hauria tingut que esdevenir com a tal per motius evidents d’edat – altre cosa hagués sigut una presidència simbòlica, honorifica pels serveis prestats – masses vegades ha tingut que ser omplert per un Pochettino que s’erigia en la veu d’una entitat i assumia errades d’altres i situacions que mai devia d’haver assumit ni acceptat com a tècnic.      

I un dels aspectes més importants que han acabat derivant en perniciosos, ha sigut tota la polèmica al futbol base. Pochettino facilità la pujada de jugadors de la pedrera al primer equip com pocs entrenadors a la història ressent de l’entitat. Però al igual que arribà un moment que acabà en l’aspecte tàctic i tècnic creient-s’ho massa, també en aquest punt fou desbordat per la seva pròpia vanitat. Tots recordem debuts intolerables de jugadors que no havien mostrat cap mèrit ni tan sols a Tercera o Segona B, casos de jugadors que mai van tenir més d’un minut o dos a la màxima categoria del futbol espanyol, però que van servir per engrandir una llegenda,  engrandint pas a pas una llista de debuts amb la que Pochettino cada cop es sentia més i més important a l’entitat. Molt fum, massa fum. Finalment el poder desmesurat  que se li va concedir va afectar seriosament tot el que era la relació del primer equip amb el futbol base, permetent primer totes els disbarats de Germán de la Cruz fins acabar allunyant-se públicament de les decisions presses aquest darrer estiu, observant-se clarament la seva disconformitat amb el tema de l’actual filial.          

Altre tema ha sigut  el seu lligam amb Planes. Aquest darrer no s’ha mostrat mai com una persona –amb els seus encerts i errors a l’hora de fitxar –  de l’entitat, com un director esportiu de l’Espanyol, sinó del propi Pochettino. El fet que quedant-li una temporada també hagi marxat o invitat a marxar ho diu tot. Un club que funcioni seriosament, el director esportiu ha d’estar per sobre de tècnics i amics. Ha de marcar el funcionament esportiu de l’entitat en tots els aspectes i amb uns clars paràmetres esportius. I en base a aquestes directrius, ha d’intentar trobar a la persona més adequada i amb més afinitat al que es vol, per conduir des de la banqueta l’equip. Amb Planes no ha passat això.  El que demostra un cop més el funcionament erràtic de l’entitat. Que plegui un segon entrenador, un preparador físic, d’acord. Formen part del nucli de gent de confiança del tècnic. Venen i se’n aniran amb ell. Però un director esportiu té que estar per sobre del tècnic de torn i tenir sempre alternatives de futur si venen mal donades. Altre cosa és que es tingui confiança amb el director esportiu desprès dels darrers fitxatges efectuats aquest estiu, però això ja és altre història i no el que estem discutint amb aquesta doble destitució.

Finalment, altres punts negres... Els entrenaments a porta tancada no com a part de l’ excepcionalitat sinó del més habitual. El que ha acabat derivant la Ciutat Esportiva amb aquell “mur” entre afició i equip, la llarga llista (arribant fins a setze la passada temporada i enguany fins a quinze) de col·laboradors, i personal no esportiu dins la primera plantilla en una institució que està vorejant la fallida tècnica i que fa esforços en el dia a dia per pogué anar trampejant la crisi econòmica que el devora...

Però Pochettino també ha sigut molt més que tots aquests aspectes negatius esmentats. Ha sigut un símbol com a jugador (l’estranger que més partits va jugar superant al mític Thomas N’Kono i tercer de tots els que han lluït la blanc-i-blava després de Tamudo i Argilés). Les dues vegades que l’entitat perica ha sol·licitat dels seus serveis –tant de jugador com a novell entrenador -, el de Murphy no ha fallat i en les pitjors conjuntures no ha tingut un “no” mai per aquest club, del que ningú pot negar que se l‘estima com el que més, malgrat els errors que hagi pogut cometre o els excessos que desenvolupant la seva tasca hagi pogut cometre. Ha sigut i seguirà sent una icona per a molts, dins l’orfandat total de símbols que en aquests moments viu l’espanyolisme. I a bon segur, coneixent la idiosincràsia d’aquesta entitat, no seria res d’estrany que algun dia també com a entrenador, tingui una segona oportunitat, amb més experiència adquirida i més format com a tècnic, i sobre tot amb gent més competent al Consell d’Administració, si aquesta entitat en el curt termini, aconsegueix sobreviure ...