VALVERDE DEIXA DE SER ENTRENADOR DEL RCD ESPANYOL

El que ahir era blanc, avui es negre
Poc més de vint-i-quatre hores ha durat Ernesto Valverde com entrenador, des de que ahir el President manifestés que tenia una temporada de contracte i que no hi havia cap problema per que el “Txingurri” continués i complís el seu compromís.

En canvi la realitat va per altre banda: Avui Ernesto Valverde ha deixat de ser entrenador del RCD Espanyol: El tècnic està explicant en aquests moments els motius per els que renuncia a la temporada que té de contracte.

Ernesto Valverde Tejedor, (Viandar de la Vera, Càceres, 09/02/64) va ser jugador del RCD Espanyol les temporades 1986/87 i 87/88 (temporades del 3r lloc i de la que l’Espanyol va ser finalista de la UEFA) després de ser fitxat del Sestao. Va ser traspassat junt amb Miquel Soler a l’etern rival i va acabar jugant en la seva darrera etapa al conjunt de l’Athletic Club i al Mallorca a la divisió d’argent.


Confirmat com a tècnic per el Consell d’Administració del RCD Espanyol el 25 de maig de 2006 en substitució de Miguel Ángel Lotina, qui va fer despertar les passions fins el màxim als espanyolistes amb la consecució del títol de Copa al Bernabeu i la salvació en temps d’afegit amb el gol de Coro davant la Real.
El “Txingurri” va ser presentat amb els seus col·laboradors Jon Aspiazu i Gonzalo Abando, homes de confiança de la seva època en l’Athletic Club.


Com entrenador va començar a les categories inferiors de l’Athletic Club, arribant al primer equip i després de dues temporades a l’Athletic, l’Espanyol es va fixar amb ell després d’agafar-se un any sabàtic. Va signar en principi per una temporada, amb els fitxatges de Moha, Lacruz, Rufete, Velasco, Peixoto, Jonatas, la recuperació de Riera, i l’ascens de Torrejón al primer equip.

Les coses en un principi no van acabar de funcionar. Com sempre es va perdre en un encontre lamentable en la inauguració del campionat davant el resen ascendit Nàstic de Tarragona, i els primers compassos de la lliga van ser molt complicats amb diverses friccions amb alguns dels jugadors (el casos més sonats van ser els de Luis i Costa qui va també va obsequiar al públic amb un bon sortit botifarrer)

A la Copa del Rei l’equip va tocar fons, caient eliminat a Montjuïc davant el Rayo Vallecano de segona B. Va ser el primer cop fort de l’Era Valverde. El públic va mostrar tota la seva indignació amb crits ofensius dubtant de la professionalitat dels jugadors.


El pobre bagatge en la lliga, quedava compensat per bons encontres en la competició europea, que també amb un començament dubitatiu (Artmedia), les victòries a Praga, a Amsterdam davant l’Ajax, donaven una certa tranquil·litat i prestigi, que es va estendre al campionat de lliga intercalant grans partits (triomf 3-1 al Barça), amb desfetes vergonyoses (Nàstic 4-0).

A mida que va avançar la temporada després de molts experiments, per fi el “Txingurri” va trobar una alineació tipus, que li va permetre consolidar l’equip en la zona tranquil·la de la classificació i centrar-se en la UEFA en la que cal destacar el paper dels teòrics suplents com Gorka, Lacruz, Coro i en especial Pandiani, qui va prometre i va complir anotar divuit gols a la temporada.

Eliminatòries superades davant Livorno i Maccabi, portaven l’Espanyol a quarts de final després de gairebé vint anys. Davant el Benfica amb un Gorka estel·lar i davant el temible Werder Bremen, l’equip va donar el millor de si mateix, amb inoblidables nits de futbol que seran recordades per sempre.

L’Espanyol tornava a reviure altre cop una final i altre cop acabava el somni amb la tragèdia dels penals que li privaven d’aixecar el trofeu continental. Valverde va ser l’únic que com a jugador i entrenador havia perdut dues finals i per penals. I a més, sense perdre cap encontre; fins i tot a Glasgow l’Espanyol tirava d’èpica amb un home menys durant massa temps i es resistia agonitzant fins arribar a l’altre riba del riu per morir allà amb dignitat i orgull.


Valverde havia estat renovat durant la temporada i amb els fitxatges de Valdo, Lola, Clemente i Lafuente, però amb els traspassos de Gorka i de Pandiani, totalment incompresos per la majoria de la massa social, l’Espanyol començava de nou la temporada tant malament com sabia tornant a perdre a l’Olímpic amb el Valladolid.

Després d’uns partits de solvència incerta, l’equip va començar a desplegar el millor joc, jugant per bandes, contracops letals, obtenint victòries a llocs com a Sevilla, Valencia, Atletico de Madrid a domicili, i a casa triomfs davant el R. Madrid, empat amb el Barcelona, i l’apoteòsic triomf davant el Villarreal per 3-0 que feia que l’equip comencés en tercera posició el primer cap de setmana l’any 2008.


Sense que ningú s’ho expliqui encara aquella meravella d’equip, de conjunt, de joc col·lectiu sense fissures que feia 36 punts en 18 encontres, es venia avall, primer per les baixes, (lesions de homes bàsics, Kameni a la Copa d’Àfrica i comiat de Jonatas) després acusant el cop de l’eliminació de la Copa del Rei (igual que a la Uefa passada sense perdre cap partit i en la tanda de penals amb el mateix protagonista en el darrer llançament), i finalment per unes raons que encara avui ens preguntem els socis, aquesta ratxa va prendre un caire vergonyós a ulls dels socis.

L’equip es va difuminar, donant a Murcia la pitjor imatge i encadenant una ratxa dels 10 darrers encontres sense conèixer la victòria en els que tan sols destaca l’empat a rés davant l’etern rival en un moment força dolent d’ambdós rivals ciutadans.

Valverde ha estat incapaç de capgirar aquesta greu dinàmica perdedora en la que l’equip per diversos motius, ha acabat en dotzena posició més a prop del descens que dels llocs europeus, perdent inclòs tota opció de classificar-se per la Intertoto.
Ni rastre d’aquell equip, d’aquella màquina de futbol que va enlluernar i va fer somiar als pericos amb altes cotes com podia ser la classificació per la màxima categoria.

Per últim dir, que l’afició espanyolista ha quedat força dividida entorn a la figura de Valverde. Des de qui culpa en exclusiva als jugadors exculpant-lo a ell, fins qui considera que Valverde, era el màxim responsable de fer rutllar l’equip i que incapaç d’alterar el sistema de joc, ni de variar o asseure a aquells elements que no donaven tot el que devien en el camp, o pensaven solament en els seus interessos individuals en comptes del interès del col·lectiu, s’ha deixat arrossegar en aquesta espiral d’indolència i de desgavell que ha estat el conjunt espanyolista en aquesta segona volta, la pitjor de tota la historia d’aquesta entitat i una de les pitjors de tota la historia de la lliga espanyola.


Des d’aquí volem desitjar la màxima sort a Ernesto Valverde pel futur, ja que som persones agraïdes amb qui en certs moments ens va permetre somiar amb un Espanyol gran. Amb un Espanyol sense límits i amb un gran futbol del que malauradament només vàrem tastar-ne uns quants mesos; pot ser, el despertar d’aquest somni, hagi sigut massa decebedor i fins i tot terrorífic. Sort, txingurri !.