Arriba l’hora de l’adéu. Respectem-lo !. Forma part de la nostra gloriosa història.
D’aquí a poc menys de vuitanta hores, l’Estadi Olímpic de Barcelona, o com el van batejar les autoritats municipals “Estadi Lluis Companys de Barcelona” - no entraré a qualificar-lo, ja sabeu que procuro no ficar-me en qüestions polítiques, respectant la sensibilitat ideològica de tothom qui llegeix aquest blog-, ens dirà adéu per sempre més.
No sé que voleu que us digui, però l’hem d’acomiadar amb nostàlgia, amb sentiment; no amb pena, per que anirem a una nova llar, que a més serà nostra, l’esperada, desitjada i anhelada llar de Cornellà-Prat de la que ara sembla serà veritat, ens fan lliurament de les claus el proper dia 5 de juny... Hauran cobrat ja el traspàs de Jordi Gómez?... Bé, he sigut dolent i malintencionat en aquesta pregunta que he deixat a l’aire... Dispenseu-me, però es que ens ho han dit tantes vegades, i sempre retardant-se, i se suposa (la veritat mai ens la diuen), que per culpa del vil metall...
Des de SENTIMENT PERICO, voldria fer-vos a tots un prec: Respecteu tots les instal·lacions en les quals l’Espanyol ha viscut els dotze anys en que ha arribat i guanyat dues finals de Copa del Rei, un subcampionat europeu de la Copa de la UEFA, hem viscut la emotiva jornada de la inauguració dels actes del Centenari de l’entitat, els partits davant Murcia, Real Sociedad, o els darrers davant Valencia i Athletic; partits en els quals ens ho jugàvem tot a vida o mort, i aquestes grades, aquestes parets, i aquesta gespa, han sigut testimonis de les nostres alegries, dels nostres patiments, en definitiva de nostra historia.
Des de SENTIMENT PERICO, us demano a tots una reflexió: Deixem que passin per salvatges (el que molts d’ells son), els que destrossen mobiliari públic, instal·lacions, i propietats privades, en les celebracions a Canaletes. Que quedin ells com el que molts d’ells son: L’autèntica vergonya de Catalunya.
Nosaltres som altre cosa... Nosaltres podem dir ben alt, que celebrem títols després de seixanta anys, donant testimoni de la nostra cultura, educació, i civilització. Però ja sabeu que en tot col·lectiu sempre pot haver-hi algú que ho oblidi. Amb només un, entre 35.000 ja es suficient per encapçalar els informatius d’una sectària televisió pública, de la qual masses persones sentim vergonya aliena, de la que es dona més importància i minuts al futbol (un sol club i lo negatiu de l’altre) que a tot els demés temes polítics, legislatius, socials, econòmics, financers, sindicals, culturals, i de societat, tots junts sumats.
De la nostra ira justificada no en té la culpa el nostre estadi que ens ha acollit com un estadi fred, distant, però que ens ha acollit en definitiva. Els culpables els trobareu i s’han trobat en els despatxos d’entitats públiques, en els escons municipals, i en càrrecs polítics. En els comandaments de la guardia urbana, (si la que s’acollona junt als Mossos i es incapaç de garantir l’ordre en les Rambles, però si s’atreveix amb els cotxes aparcats en una muntanya).
Els trobareu en Barcelona Promocions o com dimonis es digui ara...
Ens han fer patir molt, no ens han volgut fer arribar el metro, no ens han volgut convertir l’estadi en una instal·lació més a prop de la gent, reformant les grades, substituint la desagradable pista d’atletisme (ho sento amic Joan Calero, ho tenia que dir tot i que em recordaràs si llegeixes aquestes línies que allà Maria Vasco i Jose Antonio González Corbacho van ser campions de Catalunya i van alçar als quatre vents senyeres blanc i blaves del RCD Espanyol...). Ens han putejat tot el que han pogut (ho dic clar i català), i tots tenim unes ganes enormes de marxar-ne d’una vegada.... Entre altres coses, per veure quants anys triga a ser un munt de runes, abandonat a la seva sort...
Es per això que us deixo aquestes fotografies, per que recordem on hem viscut dotze anys de la nostra història, les grades, la sortida d’accés al terreny de joc, les escales amb graons de color verd per on nostres jugadors han sortit en jornades inolvidàbles.... Els vestidors, (sobre tot el de nostre equip... Volia saber-ne que s’amagava darrera d’aquella porta, però ja sabeu tot que segons diu nostre President, allò es un “santuari” )... La llitera mecànica que ha retirat els lesionats... En definitiva, l’Olímpic de Montjuïc, part de nostra història.
D’aquí a poc menys de vuitanta hores, l’Estadi Olímpic de Barcelona, o com el van batejar les autoritats municipals “Estadi Lluis Companys de Barcelona” - no entraré a qualificar-lo, ja sabeu que procuro no ficar-me en qüestions polítiques, respectant la sensibilitat ideològica de tothom qui llegeix aquest blog-, ens dirà adéu per sempre més.
No sé que voleu que us digui, però l’hem d’acomiadar amb nostàlgia, amb sentiment; no amb pena, per que anirem a una nova llar, que a més serà nostra, l’esperada, desitjada i anhelada llar de Cornellà-Prat de la que ara sembla serà veritat, ens fan lliurament de les claus el proper dia 5 de juny... Hauran cobrat ja el traspàs de Jordi Gómez?... Bé, he sigut dolent i malintencionat en aquesta pregunta que he deixat a l’aire... Dispenseu-me, però es que ens ho han dit tantes vegades, i sempre retardant-se, i se suposa (la veritat mai ens la diuen), que per culpa del vil metall...
Des de SENTIMENT PERICO, voldria fer-vos a tots un prec: Respecteu tots les instal·lacions en les quals l’Espanyol ha viscut els dotze anys en que ha arribat i guanyat dues finals de Copa del Rei, un subcampionat europeu de la Copa de la UEFA, hem viscut la emotiva jornada de la inauguració dels actes del Centenari de l’entitat, els partits davant Murcia, Real Sociedad, o els darrers davant Valencia i Athletic; partits en els quals ens ho jugàvem tot a vida o mort, i aquestes grades, aquestes parets, i aquesta gespa, han sigut testimonis de les nostres alegries, dels nostres patiments, en definitiva de nostra historia.
Des de SENTIMENT PERICO, us demano a tots una reflexió: Deixem que passin per salvatges (el que molts d’ells son), els que destrossen mobiliari públic, instal·lacions, i propietats privades, en les celebracions a Canaletes. Que quedin ells com el que molts d’ells son: L’autèntica vergonya de Catalunya.
Nosaltres som altre cosa... Nosaltres podem dir ben alt, que celebrem títols després de seixanta anys, donant testimoni de la nostra cultura, educació, i civilització. Però ja sabeu que en tot col·lectiu sempre pot haver-hi algú que ho oblidi. Amb només un, entre 35.000 ja es suficient per encapçalar els informatius d’una sectària televisió pública, de la qual masses persones sentim vergonya aliena, de la que es dona més importància i minuts al futbol (un sol club i lo negatiu de l’altre) que a tot els demés temes polítics, legislatius, socials, econòmics, financers, sindicals, culturals, i de societat, tots junts sumats.
De la nostra ira justificada no en té la culpa el nostre estadi que ens ha acollit com un estadi fred, distant, però que ens ha acollit en definitiva. Els culpables els trobareu i s’han trobat en els despatxos d’entitats públiques, en els escons municipals, i en càrrecs polítics. En els comandaments de la guardia urbana, (si la que s’acollona junt als Mossos i es incapaç de garantir l’ordre en les Rambles, però si s’atreveix amb els cotxes aparcats en una muntanya).
Els trobareu en Barcelona Promocions o com dimonis es digui ara...
Ens han fer patir molt, no ens han volgut fer arribar el metro, no ens han volgut convertir l’estadi en una instal·lació més a prop de la gent, reformant les grades, substituint la desagradable pista d’atletisme (ho sento amic Joan Calero, ho tenia que dir tot i que em recordaràs si llegeixes aquestes línies que allà Maria Vasco i Jose Antonio González Corbacho van ser campions de Catalunya i van alçar als quatre vents senyeres blanc i blaves del RCD Espanyol...). Ens han putejat tot el que han pogut (ho dic clar i català), i tots tenim unes ganes enormes de marxar-ne d’una vegada.... Entre altres coses, per veure quants anys triga a ser un munt de runes, abandonat a la seva sort...
Es per això que us deixo aquestes fotografies, per que recordem on hem viscut dotze anys de la nostra història, les grades, la sortida d’accés al terreny de joc, les escales amb graons de color verd per on nostres jugadors han sortit en jornades inolvidàbles.... Els vestidors, (sobre tot el de nostre equip... Volia saber-ne que s’amagava darrera d’aquella porta, però ja sabeu tot que segons diu nostre President, allò es un “santuari” )... La llitera mecànica que ha retirat els lesionats... En definitiva, l’Olímpic de Montjuïc, part de nostra història.
.jpg)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada