Ens
fem grans (d’edat) i vivint amb apassionament el dia a dia, quan te n’adones acabes
exhaust veient com han passat els anys semblant potser que fa quatre dies que
t’hi posaves... Però la persona va rebent el càstig amb el pas del temps, i
finalment no pots més i ho tens que deixar, malauradament. Ahir es va confirmar
el que ja sabíem els que formem part del programa des de fa un parell de
setmanes. El relleu de Rafa i Pedro Aragón en les seves tasques de director i encarregat
dels mitjans tècnics (so) respectivament.
Personalment
i de manera egoista em sap molt greu i si per mi fos hagués fet tot i més per convèncer-li
de la idea de continuar encara que fos reduint o compartint feines que li alleugereixin
les seves fatigoses càrregues inherents a la tasca que cada setmana tenia que
desenvolupar per que tot sortís bé i tots poguessin escoltar tant en directe
com en diferit el programa.
Però
no, per sobre de tot està Rafa Aragón i Pedro Aragón com a persones. I pocs més
com qui escriu aquestes línies per pogué comprendre, assimilar i finalment
recolzar, els motius pels quals ho deixa.
No es pot “obligar” més a qui durant 12 anys ha dut aquesta tasca en
tant dilatat espai de temps carregat de tant (de bo i de dolent, segurament), de tantes coses que han
passat al llarg i als voltants d'aquest temps al nostre RCD Espanyol. No es pot “obligar” a
cremar-se més en lo personal, a sacrificar-se més per uns colors, per un escut,
per una entitat, en definitiva, per un amor i un sentiment, a qui ja tant ha
donat, quan potser, molts dels que pensaran el contrari hagin segurament donat ben
poc...
Per
la meva part, sempre he tingut amb Rafa Aragón com a director a un amic perico,
a un penyista a un soci més. Com a President de Penya, ell més que ningú ha
comprés sempre les vicissituds que passa un directiu de penya i sempre he
tingut mà ample per no perjudicar i abandonar les altres meves obligacions envers
la meva penya. Mai he tingut a un director que m’hagi marcat
el territori. Que m’hagi influït en un o altre sentit en les opinions expressades
o per expressar. Sempre he gaudit de tota la llibertat que la meva consciència
m’ha permès emprar en moments en el que tots sabem que el malalt està força
greu i només nostre propi amor a l’Espanyol ens pot fer donar un pas enrera a
vegades en nostra crítica. Sempre constructiva com ell be diu. Però mai sota
imposició, mai sota una línia editorial rígida més enllà de la coherència, l’objectivitat
i com torno a dir, el bé del nostre club per sobre d’interessos personals o
col·lectius dels que formem part d’aquest programa.
Estic
convençut (no en tinc cap dubta i allà estarem tots per fer-li costat com li
hem fet a Rafa) que el nou director J.A.
Meca, traurà endavant amb sàvia nova, variacions petites o grans, i noves idees
respectant això si tot allò que estigués ben fet o que al menys tant ell com
els oients pericos (que en definitiva és a qui es dirigia el programa) tinguin
a bé pensar que pot seguir. Per nosaltres no quedarà.
Només
em queda dir que malauradament no serà potser l’única aquesta tremenda baixa en
aquest “entorn”. La vida continua i continuarà i ningú és imprescindible. Les
noves generacions han de demanar pas i aquest club necessita de gent renovada
tant als “mitjans de comunicació amateurs” com al voluntariat penyístic que
formen el teixit de penyes al llarg de la geografia catalana. Els que hi son es
fan grans (d’edat torno a dir) i ja han rebut moltes patacades pel camí, i tenen
tot el dret a cansar-se, a “jubilar-se” d’aquestes tasques altruistes que tant
a la gent perica els hi agrada que existeixin, però que ben pocs assumeixen les
càrregues que suposen.
Amb
Rafa i Pedro, fa si no vaig errat 6 anys que vaig formar part del programa com
un més, tot i que per les meves particularitats (no visc al Baix) durant 4 anys
participava des del meu domicili per culpa de l’antic horari de 22:00 a 00:00
pel tema dels mitjans de transports a aquelles hores. Sempre t’estaré agraït pel reconeixement al
poc o molt que hagi pogut aportar en confiar en mi i fer-me un més del
programa, i sobre tot pel reconeixement a “Sentiment Perico” que
sempre has alabat, recomanat, publicitat
d’una manera sincera i sentida durant aquests anys en que hem estat junts. Per
l’interès fins el darrer dia, en tots els aspectes que vostès amics lectors a
bon segur ignoren... inclòs en que pogués agafar aquell tren dels nassos de les
23:12 que malauradament tres quartes parts de les vegades s’escapava davant la
teva mirada o la de Pedro de frustració i decepció sabent que em tocava
romandre mitja hora a l‘estació esperant i que no arribaria a casa fins gairebé
dos quarts d’una de la matinada, malgrat tots els esforços fets al volant en
aquest cas del cotxe. Mil i una anècdotes...
Ha sido todo un
placer Rafa, un placer Pedro.
1 comentari:
L'Espanyol és gran per pericos com vosaltres.
Domènec
Publica un comentari a l'entrada