COMENTARI. UEFA. VINT ANYS SI QUE SON MASSA

fotos: Capçalera diari sport, i foto interior. Arxiu josep maria.

Nosaltres no devem fallar.


Moltes vegades sentim dir afalagadorament a nostres dirigents que som la millor afecció del món. Malament quan tantes vegades es sent de les persones que ocupen el poder en una societat, club, govern, alabar al poble, a la societat.. això indica en primer lloc, un poble dòcil, tranquil, i en nostre cas bastant còmode, passiu...però es clar, moltes vegades per els dirigents es molt millor això que un públic participatiu, actiu, en primera línia, però que quan venen mal dades, exigeix responsabilitats, treu mocadors, demana dimissions...

Darrerament anem observant com el maleït Estadi Olímpic “Lluís Companys” (sense cap tipus de intencionalitat, és el nom oficial), va mica en mica allunyant al soci de la intenció de veure els encontres (sobre tot els nocturns) amb tots els problemes d’accés, escales espatllades que no acaben mai d’arreglar-les, escales que no funcionen per que no els hi dona la gana, mala visibilitat de nit, obres, rases, pols, multes, problemes d’aparcament, horaris de metro i tren restringits a les dotze de la nit, i un munt de problemes circumstancials fruït dels esdeveniments que tenen lloc de tant en tant, organitzats per un Ajuntament que sempre ha manifestat la seva animadversió en vers el nostre club amb fets.

A tot això s’ha de afegir altres problemes no solucionats, com és la presència repulsiva per a molts de gent indesitjable (violents i no violents però que fan servir l’Espanyol per els seus interessos polítics d’ideologia totalitària).

A més s’ha de afegir dos motius més que han anat conformant aquesta situació. Una, la sistemàtica presència de la televisió en els camps, a tot hora, que a la llarga està causant una saturació profunda de futbol, i per tant acaba treien aquell interès que abans hi havia per pogué veure futbol en viu.

L’altre es la cada vegada més extensa opinió de molts (els que no volen rascar-se la butxaca) que el Club acabarà regalant entrades (aquests dies ja ho veiem, com es recomana des de un mitjà de comunicació radiofònic) en els partits decisius. Per tant, per que pagar si al final podràs veure el que te interessa i gratis.

Naturalment, hi ha molts socis que per els motius indicats en el primer apartat, per motius laborals, d’edat, de desplaçaments els hi és materialment impossible assistir... però ...¿16.000?. ¿Tants...?. Sembla una contradicció esquizofrènica estar tot l’any (un darrera l’altre) somniant amb participar en la UEFA i després anar-hi 8.000 o 10.000 persones.

La solució seria a part de millorar les condicions (aquí ja topem amb l’Ajuntament i TV3) d’accés, horaris.., bonificar a les persones que hi van, més que castigar a qui no hi va, ja que no es té que castigar als que ja en molts casos fan prou amb treure i pagar un carnet. Però si que quelcom s’hauria de fer per aconseguir una afecció més fidel en quant assistència al Olímpic.

I això lamentablement s’ha de parlar, davant un compromís com el d’aquesta nit.
Per els que vàrem viure, gaudir, i patir la UEFA del 88, amb aquell cruel desenllaç, amb aquell gir com punyalada a tot l’espanyolisme, en aquella maleïda segona part a aquella ciutat de nom preferible d’ometre, en la que pocs podien creure el que estaven veient (tot i les barbaritats comeses per el tècnic), no resultaria massa difícil (o deuria de resultar) motivar-nos, il·lusionar-nos davant la similar trajectòria d’aquest equip en la competició de la UEFA d’enguany.

I per tota la joventut que no ho va veure, deuria ser un al·licient també veure l’equip classificat per els quarts de final, fita que no s’ha assolit des de llavors en cap de les tres participacions posteriors.

I malgrat que el tango digui “Que veinte años no es nada” ... son molts, masses per tornar a reviure allò i si es possible (al menys desitjable) amb un altre final, amb final “made in Coro” o “made in Tamudo” d’aquests que ens hem acostumat a tenir en la darrera dècada.

Son masses, ja no sols per la institució, si no per totes aquelles persones que ho van patir, per el record de totes aquelles que ens han deixat sense pogué tornar-ho a veure, pensant que mai més l’Espanyol tornaria a gaudir d’una oportunitat com aquella. I malgrat queda molt per arribar a la final, tots sabem que en aquestes eliminatòries es troba el problema. Després tothom, s’animarà i empentarà a l’equip fins a cotes inimaginables com a succeït en les dues finals de Copa.

Els jugadors no deuen fallar, però el que seria imperdonable es que falléssim nosaltres; l’ànima del Club, el pilar en que es sosté la força veritable d’aquest sentiment. Potser tornarem a trigar masses anys en tenir altre oportunitat: ¡ PENSEU-LO DUES VEGADES, ABANS DE QUEDAR-VOS A CASA ! ¡Que no es pugi dir.. tu no vas estar present aquell dia !.

Volver
(Lletra: Alfredo Le Pera, 1935)

Yo adivino el parpadeo

de las luces que a lo lejos

van marcando mi retorno...

Son las mismas que alumbraron con

sus pálidos reflejos

hondas horas de dolor...

Y aunque no quise el regreso,

siempre se vuelve al primer amor...

La vieja calle donde el eco dijo

tuya es su vida, tuyo es su querer,

bajo el burlón mirar de las estrellas

que con indiferencia hoy me ven volver...

Volver...con la frente marchita,

las nieves del tiempo platearon mi sien...

Sentir...

que es un soplo la vida,

que veinte años no es nada,

que febril la mirada,

errante en las sombras,

te busca y te nombra.

Vivir...

con el alma aferrada

a un dulce recuerdo

que lloro otra vez...

Tengo miedo del encuentro

con el pasado que vuelve

a enfrentarse con mi vida...

Tengo miedo de las noches

que pobladas de recuerdos

encadenan mi soñar...

Pero el viajero que huye

tarde o temprano detiene su andar...

Y aunque el olvido, que todo destruye,

haya matado mi vieja ilusión,

guardo escondida una esperanza humilde

que es toda la fortuna de mi corazón.