AIXÍ HO VÀREM VIURE, DINOU ANYS DESPRÉS...

El petit local social de la GPE Manigua ple a vessar; en l’ambient (sobre tot els que per edat ho vàrem patir) flota la maleïda ombra de Leverkusen.

Comença, l’encontre, el patiment un cop més, però aquesta vegada es diferent, ja no és per eludir el descens, ni tan sols per coronar-se campió d’aquesta competició que ara ha ressuscitat per interès exclusiu de nostres veïns, no... Ara és per ficar el cap en la final de Glasgow.

Minut quatre: Convidat de darrera hora, l’infortuni. Altre cop planeja la famosa ombra aquest cop en el Weserstadion de Bremen. La parròquia reunida en l’acollidor però petit recinte on veiem el partit, rep el pal, “la primera en la frente”. Cal resistir, només queden 86 minuts i l’afegit. L’equip però, no funciona, no surt amb la pilota controlada...

Es comença a buscar els motius... ¿Tenia que jugar Chica?... Pobre David, sort que no ho sentia, des del camp...El doble pivot no funciona...¿Però si no hi havia ningú més al mig, si no els nois del B?. Com sempre en el futbol, se’n recorda tothom de qui no hi és... Aquell noi que es va dormir....A sí...l’Eduardo....Uf per dormilegues estem.

¡¿Gooooooool ?! Pensen els que estan fora al carrer amb un ull mirant endins del local, per que els seus nervis no aguanten ja més...¡No! Però s’ha celebrat d’igual manera. En Klose, aquest polèmic golejador s’ha auto - expulsat i faltant el que falta, es com si haguéssim marcat.

Els minuts es fan llargs. Cares llargues. Costarà i molt...La vida del perico es molt difícil... Però que carai, si no ja no ho seriem... Seriem altre cosa molt diferent, seriem dels absents en aquests moments, d’Europa.

Ensurts, patiments... Però ocasió el que és diu ocasions, cap ni una. L’Espanyol ha resistit el primer temps. Tots a fora... el local és molt petit, això es pitjor que anar al metro en hores puntes. Amb l’angoixa del marcador, sortim al carrer a oxigenar-nos aprofitant el descans.

No s’escolta de moment a ningú. Un recorda aquelles nits tràgiques de l’Espanyol, i l’actitud miserable d’aquells voltors amb els seus petards. Però collons, si estem encara guanyant, si ens han de fer almenys dos més... A Gorka, l’heroi de Da Luz, del partit d’anada...

Comença la segona part; primer ensurt, bloca Gorka molt be. L’Espanyol de Valverde és diferent al d’aquell bocamoll covard. Surten els nostres nois amb les ungles ben afilades, amb el ganivet sota les dents, a aquesta batalla. La mare de totes les batalles, la que s’ha derribar el “mur” de la vergonya. Aquell famós aixecat amb la crueltat i el fatalisme ,un 18 de maig.

¡Goooooooooooooool! Ha estat Coro....¡Corooooogoooooooooool! ¿Però aquest noi com s’ho fa? Partits horribles gairebé tot l’any, però els dies més assenyalats, els que l’Espanyol pot ficar una poteta, una ala, el bec, dins la història d’aquest esport, apareix ell.

¡¡¡¡¡¡¡Daniiiiiiiii !!!!!!!!!! Quan s’inauguri el camp... dos monòlits en ell, no se t’oblidi... Per Coro i per el gran capità Tamudo...¿On estaríem si no per ells dos?...

Ara ja ho tenim. Impossible que aquesta gent amb deu, ens facin quatre gols. I més estan ben lluny el de Baracaldo.
Però.... ¡Ostia, el segon... Goooooooooooool de Lacruz! Aquest tampoc vol passar sense aprofitar per reivindicar-se després del calvari que ha aguantat i de tot el que li hem dit (sobre tot al principi). Inclòs guanyarem l’encontre...

Ara sí, les cares han canviat. L’eufòria ja es la nostra convidada. El Javier de Haro, ja li començarà aviat a passar per el cap el problema de les entrades. Som així, sempre patint. ¡Felicidades Javier, tu creiste desde un primer momento en que llegariamos a Glasgow, la coña de las faldas, adquirió carta de naturaleza, fue el referente, el objectivo que con el paso del tiempo fue acrecentándose... I ya ves, se ha conseguido, lo hemos conseguido entre todos!

I ¿on és ara la puta (amb perdó) ombra? Cau feta trossos, esquarterada, igual que la moral d’aquell aligot... Ja no serà mai més igual per la pobre bèstia; ¿Que se n’ha fet d’aquella ombra de...? ¿D’on era, ja no me’n recordo?... És igual.. ha caigut aquell mur de la vergonya que a Alemanya es va construir amb el suplici, amb la fellonia d’aquell egòlatra que va posar per sobre de tota l’Entitat els seus interessos personals. Allò forma part de la Història Perica. S’ha acabat.

La final és diferent aquesta vegada. La jugarem contra el millor equip del món en les estadístiques. Contra un Sevilla en tres competicions. Sense por, amb molta experiència i amb el convenciment que aquest cop si, aixecarem el trofeu de campions d’Europa de la Copa de la UEFA.

Fa dinou anys, i durant molt de temps vàrem pensar que mai més ho tornaríem a veure. Que mai més el capritxos destí ens tornaria a donar una segona oportunitat. Que mai més tindríem un equip com aquell i ens carregaríem als equips que fa falta eliminar per tornar-hi a ser presents. Un se‘n recorda en aquests moments dels que per poc no ho han pogut veure, i com no, també d’aquells NKono, Melendez, Echevarria, Job, Urquiaga, Miguel Ángel, Gallart, Francis, Solé, Txelis, Zúñiga, Orejuela, Golobart, Zubillaga, Iñaki, JOHN LAURIDSEN, Márquez, Mauri, Pineda, Losada, Pichi Alonso, i els joves Eloi i Alex, i naturalment del Txingurri... No sé si em deixo ningú...

Ells no ho van pogué celebrar, esperem que el relleu generacional que conforma l’actual Espanyol, aquesta vegada si que surtin vencedors. Ells, ja saben el que és

guanyar una final i ser campions.

¡Finaaaaal! Bé, cadascun comença a desfilar cap als seus llocs d’origen... M’espera l’agonia de la RENFE que això encara és pitjor que l’aligot i la maleïda ombra, i moltes hores d’eufòria...Serà una nit molt diferent, per el patidor poble perico.

I per la Manigua, dilluns serà un dia molt especial. Jordi Llopis ens deixarà. Ens deixarà en les tasques de direcció, no en l’ànima ni en el sentiment com a soci número un; ell va quedar molt marcat per aquell 3-0 i no sé si haurà vist en directe l’encontre, igual que altres que no volien ni mirar l’aparell durant el primer temps tot justificat per aquell trist esdeveniment.

Dilluns començarà una nova etapa en la GPE Manigua, i en la modesta contribució que podem aportar els que formem part del nou consell directiu serà fer honor al lema d’aquesta entitat, el ser “El reforç d’un sentiment”. Però per mig, la Superlliga femenina i tot l’esperpèntic tema...Bé això ara no toca, quedarà per més endavant; ara pericos,

¡ A GAUDIR DEL MOMENT ! ¡SEREM A GLASGOW!