Acabar amb la síndrome de Leverkusen.
Bremen, Alemanya: Capital del land del mateix nom. Darrer obstacle per el RCD Espanyol en el seu camí a Glasgow. Primera oportunitat per desterrar per sempre el malefici del 3-0 de Leverkusen. Altre cop, el destí i els gols del partit d’anada han fet que l’Espanyol viatgi a terres germàniques amb idèntic resultat que fa dinou anys.
En joc, una plaça per la final de la segona competició de clubs més important d’Europa, tant com a dir del món. Aquest cop, no val a badar. Ja no hi val ni la confiança desmesurada ni l’eufòria dels primerencs.... Aquesta ocasió ha de ser diferent. Tots sabem el que va passar i esperem que nostres jugadors no es refiïn ni un sol instant fins que el col·legiat francès doni per acabat el matx, amb el seu xiulet final.
És l’ocasió que la gran majoria pensaven que mai més veuríem; ha arribat just la temporada en que tothom s’ho va proposar amb més il·lusió que convenciment al principi de temporada. Senyal que en aquesta entitat, quan tothom és proposa assolir un objectiu i tothom rema al mateix temps i en la mateixa direcció, no ens està negat conquerir fites històriques com els darrers anys els fets ens han demostrat.
Tampoc és resultat per sortir amb por: Suficientment bo com per que els nostres jugadors surtin mentalitzats que qualsevol equip i qualsevol afeccionat l’hagués signat com a objectiu utòpic abans de començar el matx de Montjuïc. No obstant, s’haurà de lluitar fins l’extenuació els noranta minuts. Els equips alemanys son equips forts, que no llencen la tovallola mai, fins que la lògica del resultat i del temps que manqui els deixi fora de combat. La pròpia idiosincràsia del poble alemany, l’esperit de sacrifici, de superació, de sobreviure de la derrota i de l’enfonsament, de creure en sí mateix al llarg de la seva història n’és tot un exemple del que se’ns pot esperar aquest dijous que pot ser escrit amb lletres d’or si els nois de Valverde rematen la feina ben feta dijous passat.
Noranta minuts donen per molt. Esperem que sigui el començament de la final de Glasgow. Tot un col·lectiu de desenes de milers de persones a Catalunya viuran aquest 3 de maig, molt diferent a la resta de la població catalana. Son els que sobreviuen aquesta temporada a Europa, els que amb pressupost modest i amb moltes limitacions de tota classe, donen una lliçó de superació, de creure que la història i les estadístiques estan per trencar-se, de demostrar a tots que sí, que el RCD Espanyol també pot jugar una final continental.
Bremen, Alemanya: Capital del land del mateix nom. Darrer obstacle per el RCD Espanyol en el seu camí a Glasgow. Primera oportunitat per desterrar per sempre el malefici del 3-0 de Leverkusen. Altre cop, el destí i els gols del partit d’anada han fet que l’Espanyol viatgi a terres germàniques amb idèntic resultat que fa dinou anys.
En joc, una plaça per la final de la segona competició de clubs més important d’Europa, tant com a dir del món. Aquest cop, no val a badar. Ja no hi val ni la confiança desmesurada ni l’eufòria dels primerencs.... Aquesta ocasió ha de ser diferent. Tots sabem el que va passar i esperem que nostres jugadors no es refiïn ni un sol instant fins que el col·legiat francès doni per acabat el matx, amb el seu xiulet final.
És l’ocasió que la gran majoria pensaven que mai més veuríem; ha arribat just la temporada en que tothom s’ho va proposar amb més il·lusió que convenciment al principi de temporada. Senyal que en aquesta entitat, quan tothom és proposa assolir un objectiu i tothom rema al mateix temps i en la mateixa direcció, no ens està negat conquerir fites històriques com els darrers anys els fets ens han demostrat.
Tampoc és resultat per sortir amb por: Suficientment bo com per que els nostres jugadors surtin mentalitzats que qualsevol equip i qualsevol afeccionat l’hagués signat com a objectiu utòpic abans de començar el matx de Montjuïc. No obstant, s’haurà de lluitar fins l’extenuació els noranta minuts. Els equips alemanys son equips forts, que no llencen la tovallola mai, fins que la lògica del resultat i del temps que manqui els deixi fora de combat. La pròpia idiosincràsia del poble alemany, l’esperit de sacrifici, de superació, de sobreviure de la derrota i de l’enfonsament, de creure en sí mateix al llarg de la seva història n’és tot un exemple del que se’ns pot esperar aquest dijous que pot ser escrit amb lletres d’or si els nois de Valverde rematen la feina ben feta dijous passat.
Noranta minuts donen per molt. Esperem que sigui el començament de la final de Glasgow. Tot un col·lectiu de desenes de milers de persones a Catalunya viuran aquest 3 de maig, molt diferent a la resta de la població catalana. Son els que sobreviuen aquesta temporada a Europa, els que amb pressupost modest i amb moltes limitacions de tota classe, donen una lliçó de superació, de creure que la història i les estadístiques estan per trencar-se, de demostrar a tots que sí, que el RCD Espanyol també pot jugar una final continental.
.jpg)
2 comentaris:
Venga Espanyol, un esfuerzo mas y a la final.
Gran escrito Josep.
Molt bo aquest escrit. Ha arribat el moment de demostrar que som capaços i que cal tancar velles ferides. Les 2 copes del rei ens han ajudat a oblidar la desastrosa UEFA però cal superar el síndrome de Leverkusen. Una abraçada Josep i visca l'Espanyol!
Publica un comentari a l'entrada